Opinió

La perillosa arribada de la ‘dictacràcia’

No m’agrada preveure el futur que és possible que no existeixi més que en la nostra imaginació. Quan aquest arriba ja és present, però sí que és important anar pensant els trajectes que ens porten cap endavant i, per això, ens hem de començar a preocupar per l’avenç de polítiques educatives regressives, de tall neofeixista o neoconservadores. De països que comencen a tenir governs de dictacràcia defensors d’aspectes tan  temuts com  la tortura, la xenofòbia, el racisme i homofòbia,  I per suposat, antidemocràtics. Si guanyen  la seva batalla de matar lentament la democràcia amb una croada moralitzadora basada en l’ordre, en la fe i en la disciplina, repercutirà molt en les polítiques socials i educatives. Una tornada perillosa al passat que pot desviar aquest trajecte cap al  futur, que serà present un dia,  repercutint molta gent, sobretot als més desvalguts.

Ja fa temps que s’acosta aquesta retòrica sobre una modernització que amaga unes ideologies molt conservadores i que aglutina sectors escorats amb un gir cap a l’extrema dreta, com  el populisme autoritari, i vells principis dels conservadors i neoliberals que tenen el prefix “neo”, encara que és la mateixa ideologia de sempre. I també una població que escolta la seva retòrica espantada per la realitat actual, aplicant una “performativitat negativa”[i] que cau en el catastrofisme de les paraules i es deixa enganyar pel discurs de la política de la por (Apple ja ho va dir respecte als EUA el 2002)[ii]:

Encara que en aquesta aliança existeixen clares tensions i conflictes, el seu objectiu comú és crear les condicions educatives que consideren necessàries per augmentar la competitivitat, els guanys i la disciplina, i així fem tornar a un passat romàntic basat en una imatge idealitzada de l’escola, la família i la llar.

I no podem pensar que això passa només a països tan llunyans com els EUA, Brasil… encara que siguin molt potents i amb molta influència. Si comencem a mirar al nostre voltant, podem veure com creixen aquestes actituds neofeixistes que pensàvem que estaven derrotats per la democràcia (Hongria, Holanda, Finlàndia, Àustria i molts parlamentaris a països europeus i nous partits neofeixistes).

I no pensem que ens pot salvar la retòrica de la innovació educativa, si no mirem més enllà de les nostres fronteres, si no evitem la ceguesa del coneixement que deia Morin, aleshores no   veurem que, a poc a poc, s’està posant l’educació en un estadi de mercantilització i competència (que alguna aplicació d’innovació educativa tenen aquests efectes colaterals), on l’educació és el gran negoci.

Fa temps que alguns d’aquests moviments neo defensen una cultura comuna amb un menyspreu de la diversitat, tornar a una  disciplina fèrria que doni valors socials –els seus–, defensar les proves estandarditzades i tornar a una recentralització amb un govern fort governat pels seus partits dogmàtics, que entre altres coses utilitzen el retrovisor de la història. Ens sona?

L’educació del segle XXI va lligada al coneixement i la llibertat. S’ha lluitat molt des del segle XIX. I no podem permetre que augmenti el menyspreu per moltes coses, però sobretot pel pensament democràtic i lliure. Si en comptes de preocupar-nos per tantes propostes d’innovació basades en la passió metodològica, algunes pseudocientífiques, però de gran màrqueting i acollida per alguns sectors privats, no ens preocupem, com a repte ètic i polític,  de discutir, analitzar i consensuar què és una educació progressista, democràtica, solidària i lliure, ens podem trobar aquestes tendències neo i un acostament a les dictacràcies.  Això serà un perill a molts països i, de retruc, en els nostres contextos on ja estan arribant.  Aprofiten la nostra feblesa, desunió, desmobilització i la preocupació per altres coses. Ens hem de preocupar i mirar més enllà dels nostres límits per anar construint alternatives, establir compromisos del trajecte que podem fer cap el  futur, com ser lliures de la por i també fer resistència, amb rigor, de què sabem, de com ha de ser una educació lliure i compartida basada en la democràcia.

[i] El concepte “performativitat” fa referència a la capacitat d’algunes expressions de convertir-se en accions i transformar la realitat o l’entorn.

[ii]  Apple, M.W. (202). Educar “como Dios manda”: mercados, niveles, religión y desigualdad. Barcelona: Paidós.