Autor: Jaume Cela

“The Old Oak” és el nom de l’últim pub que queda en una població anglesa de gent obrera que es reuneix per fer la birra i parlar del món. Vincles d’amistat que es fan i que es mantenen en el temps. Gent que ha vist com el seu sistema de vida ha anat canviant i que han patit tota mena de crisis i ells sempre han format part dels perdedors. I, per acabar-ho d’amanir, tot plegat apareix un grup de refugiats sirians i ja se sap que acostuma a passar quan algú pot convertir-se en un cap de turc. Microracismes…

Quan era més jove i parava en una benzinera per omplir el dipòsit del cotxe sempre podies comprar una casset de l’Eugenio. Ara potser podràs tornar-ne a comprar gràcies a la pel·lícula d’en David Trueba. És, sobretot, una història d’amor entre l’humorista i la seva dona, la Conxita. Van formar un duo de cantants que tenien èxit, però durant una breu temporada la Conxita va deixar el duo i va aconsellar a l’Eugenio que continués tot sol i ell amania l’espectacle amb uns acudits i, quan la dona va tornar ell s’havia convertit en un esplèndid i reconegut narrador d’acudits…

El dia de l’estrena, a la sessió matinal, ja em teniu comprant l’entrada per anar a veure “Monstruo”, de Koro-Eda Hirokazu, un director que admiro i que sovint tracta temes relacionats amb la infància. Vaig anar-hi sol i aquí vaig cometre un error perquè aquesta pel·lícula és com una ceba i s’ha d’anar a veure acompanyat. Quan surts del cine seus en una terrassa i amb els acompanyants comenceu a treure capes de la ceba. Una pel·lícula on veiem com una criatura comença a tenir conductes estranyes i que poden tenir relació amb el comportament del seu tutor. Primera capa.…

Vull començar parlant del vincle que tinc amb el seu autor. Som amics, ens trobem de tant en tant en un bar, sempre el mateix, esmorzem, bé, jo esmorzo, ell pren un cafè i parlem. Ell es manté prim i jo tinc un cos no normatiu que el meu net número 3 diu sense embuts: tu, avi, estàs gordu. En Jordi, com tothom, és moltes coses, entre elles biòleg, professor i investigador i, sobretot, és el company de la Rosa -una de les dones d’aquest país de qui més ha après sobre l’educació de les primeres edats. Hem conversat centenars…

Tornem de vacances i cadascú explicarà una o més històries. Els humans som éssers de relat i un relat té un protagonista a qui li passa alguna cosa. Protagonista, acció i, per tant, temps. Segur que les meves amigues Mariona i Marisa ens comentaran les emocions d’una Colera confinada pel foc i espero els relats dels meus nets i netes explicant què han fet aquests dies que no ens hem vist. Ja sé nadar, segur que ja sabran nedar els que encara no en sabien gaire. I com que continuaré trobant-me amb exalumnes tots em faran cinc cèntims dels dies…

Són dues pel·lícules excel·lents que us aconsello. ”Barbie”, de Greta Gerwig, ens regala una heroïna molt popular -la sala estava plena de nois i de noies vestits de Barbies i de Kens, i tot molt rosa, que reien de molts gags que a mi se m’escapaven-. L’inici tan d’en Kubrick ja forma part de la història del cine. Quan la nina és capaç de posar els dos peus a terra el món comença a canviar i Barbielane entra en crisi i és justament aquest tocar amb els peus a terra el que converteix la història en un testimoni de lluita…

Benvolguda Anna Simó, Consellera d’Educació. En primer lloc, la volem felicitar pel càrrec assumit. No són temps fàcils per assumir responsabilitats com aquesta, encara que hi hagi gent que pensin que ocupar un lloc de govern és una bicoca. El repte és gran, complex i difícil. Des de la còmoda jubilació de la que gaudim, no li envegem els maldecaps que tindrà a partir d’ara. Per això, ens permetem la gosadia d’escriure-li aquesta carta. L’hem rumiada durant una setmana i, passat el circ de les eleccions i els pactes municipals, hem decidit escriure-la. Estem en una legislatura amb data de…

M’assabento que alguns i algunes exalumnes han decidit formar part de les llistes en les properes eleccions municipals. Us felicito. Em fa content saber que esteu disposats i disposades a assumir una responsabilitat que segons com l’exerciu serà útil, beneficiosa pel conjunt de la població i segons com sigui la vostra actuació podreu contribuir al desencant que hi ha per la política, a allò que ja deien els meus pares: tots són iguals, només volen omplir-se la butxaca. Sí, desgraciadament la política no atrau gaire gent i s’emeten judicis molt durs, però encertats, al costat de tota mena de mentides.…

La meva infantesa, a més de la família, eren el carrer, el cine, l’escoltisme i alguns llibres. El cine era una passió i un entreteniment compartit per tota la família. Potser l’únic. En Gable era molt guapu, però en Cooper el guanyava. La Taylor tenia la pell tan fina com la seda i la Davis, quan feia de dolenta era la millor. I quin dos trossos de dona, la Loren i la Lollobrigida. I en Heston, ui, en Heston, tot un perill ple de formigues! I el Gordu i el Flacu! Res de Gros i Prim, -o de cossos no…

Dedicat a la Clara i a en Xavi, que comencen el camí que jo estic acabant Feu memòria. El replicant té agafat de la mà el detectiu que el vol destruir i que penja de l’abisme. El replicant, que és més humà que el mateix home que el vol aniquilar, el salva però abans l’alliçona. Li parla de la seva experiència, del que ha vist, del que ha viscut, del que ha protagonitzat. És un personatge que es desplega en el temps, que és temps i reflexió sobre el temps i les marques que deixa l’acció humana. He vist……