Autor: Joan Domènech

Aquestes dues preguntes -i les possibles respostes- han estat objecte de debat en els darrers temps, en un moment en què la pandèmia remet, i tothom està pendent de la tornada a la normalitat.

L’actual crisi sanitària sembla que ha tingut com a conseqüència valoritzar el sistema públic de salut. Passarà el mateix en relació a l’educació pública? Aquesta és la reflexió feta des de la urgència que plantejo en aquest article en el marc del Congrés d’Educació Pública que estem realitzant a Catalunya.

M’agradaria en aquest article argumentar la importància del Congrés d’Educació Pública que s’està duent a terme a Catalunya des del mes d’octubre, intentant fer una lectura de les intencions que els promotors, inclosos els centres educatius implicats, han anat manifestant de forma implícita i explícita en aquests mesos.

Ara més que mai, cal una política educativa que tingui continuïtat i visió global a mitjà i llarg termini. Els centres educatius estan acostumats a experimentar amb el curt termini, sense continuïtat i sense avaluacions rigoroses.

La revolta educativa la farem a partir de la realitat actual. I l’educació pública la construirem aprofitant totes i cadascuna de les experiències i projectes que s’hi donen. Feu sentir la nostra veu. Apunteu-vos al Congrés.

En els darrers cursos, iniciatives amb procedències diverses han aparegut a l’escena educativa catalana, totes elles amb l’objectiu de revitalitzar el debat i l’acció pedagògica, des de mirades diferents. ¿És sospitós que, en l’actual situació, apareguin tantes iniciatives?

Quart i darrer article de Joan Domènech sobre la organització dels centres públics. Els equips directius, afirma, tenen molt poca capacitat de resolució de les situacions problemàtiques que genera el dia a dia, que es veuen afavorides per la inexistència de mecanismes d’avaluació.

Un dels aspectes més controvertits en relació al desenvolupament de l’autonomia dels centres educatius és la formació dels equips docents. Està relacionat amb aspectes relatius a la funció pública i és un exemple del conflicte latent entre els drets i els deures del professorat.

Al contrari de la centralització, una major autonomia pot afavorir el desenvolupament de la iniciativa i creativitat dels centres educatius. Caldria acompanyar-la de transparència, control social i comunitari, i la creació de petites agrupacions de centres.

L’autor inicia un seguit de quatre articles al voltant del debat sobre l’autonomia de centres i la formació dels equips docents. Es publicaran cada divendres d’aquest mes de desembre.