Autor: Xavier Besalú

És una evidència que la pandèmia, que ja fa més d’un any que afecta tota la humanitat, ens ha fet avinent que vivim un període crític: una crisi que no és únicament sanitària i econòmica, sinó que també és planetària, política –com a mínim per la restricció generalitzada de drets–, i certament escolar. No només pel tancament sobtat de totes les institucions educatives entre març i juny de l’any passat, sinó també per les condicions en que han pogut reprendre la seva labor i per les limitacions de tota mena a què s’han vist sotmeses les activitats paraescolars (sortides, extraescolars,…

No hi ha dubte que l’educació d’adults, aquests darrers 50 anys, ha fet créixer el nivell d’instrucció de la ciutadania, la seva autoestima i confiança, i les seves capacitats per seguir aprenent pel seu compte i anar-se adaptant als nombrosos canvis esdevinguts durant aquest mig segle. I no obstant això, continua sent la ventafocs del sistema.

A Catalunya, durant la República, el treball dels mestres va ser una peça clau per transformar el país. Una experiència positiva que va acabar malament amb la victòria militar dels feixistes, i molts mestres varen haver de marxar a l’exili. Salomó Marquès s’endinsa a través d’aquest llibre en un passat obscur, alhora que ret homenatge als mestres que lluitaren i sofriren per una escola nova i una societat més justa.

Els horaris són un element estructural i estructurant de l’activitat educativa, i és d’agrair que ara s’hi hagi posat el focus. Hi ha alguns consensos que, en teoria, semblen ben consolidats, però que es fa complicat de dur a la pràctica per motius diversos o per raons inconfessables.

En la catalanització de l’escola hi ha tingut un paper de primera magnitud el professorat, que ha liderat durant molts anys aquest projecte i ha estat el model de llengua per a molts dels nois i noies que vivien en entorns no catalanoparlants. Aquells moments d’engrescament, per molts motius, s’han tornat en desencís i resignació.

La manca d’espais i temps on s’empri la llengua catalana pot comportar la segregació sistemàtica de l’alumnat que no disposa d’altres entorns, a part de l’escola, per aprendre-la. Convé evitar una realitat preocupant: la imatge diglòssica dels usos lingüístics dins i fora de l’escola en què el català passa a ser la llengua imposada, i les altres llengües, de manera especial el castellà, les d’intercanvi lliure.

La pedagogia és aquest art i aquesta ciència humil que mira de conjugar la confiança i l’exigència, que convida amb insistència però que no obliga, que exerceix la comprensió i que alhora avalua, que interpel·la la consciència de cada individu perquè es decideixi a provar, a aprendre, fins i tot a equivocar-se.

Finalment, molts anys i moltes jubilacions després, i amb una quarta part de les places de mestre ocupades interinament, el Departament d’Ensenyament s’ha decidit a convocar oposicions. Ja era hora: una bona notícia. Això no treu que hàgim de dir ben alt i ben clar que aquest és un mal procediment per accedir al magisteri.

A dos anys de les eleccions municipals hi ha hagut temps suficient per conèixer a fons l’estat de l’educació a Barcelona i per establir les prioritats d’actuació

El sistema educatiu ha de ser un pilar fonamental de la plena integració dels infants i joves fills de la immigració. A Catalunya en aquest punt hem tingut una política ben dissenyada i relativament ben aplicada