Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Aquest escrit vol ser una reflexió sobre un tema que, al llarg del mes de setembre, m’ha sacsejat profundament. He volgut escriure sobre això d’una manera molt personal, sense utilitzar cap canal institucional. Parlo des de la meva mirada de mestra, tot i saber que no és fàcil: ocupo un càrrec que m’obliga a equilibrar constantment el que dic i el que escric. Per això demano que aquest text es llegeixi separant la persona de la institució.
He estat víctima d’una autèntica cacera de bruixes en plena època de suposades democràcies i suposades llibertats. Se m’ha considerat perillosa i, en altres temps, potser m’haurien “depurat” sense miraments. Vivim temps en què la llibertat s’ha convertit en una arma per amenaçar o ridiculitzar qualsevol que s’atreveixi a pensar fora del guió dominant —o aparentment dominant.
El passat 8 de setembre vaig participar al programa La Selva, conduït per Xavier Graset a TV3. M’hi van convidar com a experta per debatre sobre educació coincidint amb l’inici de curs. Després d’un vídeo on s’explicava que el president del Salvador, Nayib Bukele, havia nomenat una dona militar com a ministra d’Educació per militaritzar el sistema educatiu, em van demanar què en pensava. Vaig respondre espontàniament: “M’esgarrifa.”
Aquella paraula va desencadenar una allau de qüestionaments sobre el meu desacord. Vaig intentar explicar com entenia jo la “disciplina militar” i vaig fer servir el mot silenci en el sentit de silenciar. Els tertulians insistien que la disciplina no és això. I vaig aclarir:
“Bé, parlàvem… ho associàvem a militars, no? La imatge no és aquesta… Ho estem associant a militars, a militars…”
Tot queda clar quan es llegeix la transcripció completa. Però un fragment fora de context pot ser fàcilment manipulat. Algú devia pensar que un tall polèmic actuaria com a clickbait i augmentaria la repercussió a xarxes socials. I així va ser.
Una resposta descontextualitzada es va difondre ràpidament, alimentant una onada de comentaris ferotges. Es va construir una imatge distorsionada d’una persona que defensa una educació rigorosa, crítica i compromesa —potser no en la mateixa direcció d’algunes opinions, però legítima— i, de sobte, se’m presentava com algú que “s’esgarrifa de la disciplina”, sense matisos ni context.
Considero que va ser una gran ocasió de debat desaprofitada. Parlava d’una disciplina perillosa, però ningú em va preguntar per això. Parlava de normes socials, de límits, de compromís i responsabilitat, i també de la ideologia reaccionària que s’infiltra a les aules. Tot això va quedar ignorat.
Em van interrogar sobre l’ordre a les aules i vaig respondre parlant de “la solitud del mestre”, literalment. Vaig denunciar el “soroll” que ens impedeix pensar amb claredat, i vaig parlar de la retirada dels mòbils, apel·lant al sentit comú sabent que prohibir parcialment pot ser encertat. Fins i tot vaig preguntar a una periodista si la disciplina, per si sola, podia resoldre tots els problemes de l’educació. “No ho sé”, em va dir, i no va continuar el debat.
Tertulians asseguts al sofà, sense cap bolígraf ni interès real, esperant que el convidat desfilés. Comentaris com “Portem els nostres fills a l’escola perquè ens els podreixin”, acompanyats de rialles còmplices, van substituir el debat en una tertúlia pobre i banal.
Confondre el silenci que concentra amb el silenci que censura: aquest va ser el resultat final, reduccionista i trist.
Dotze minuts surrealistes m’han curat d’una ingenuïtat: la d’una mestra que encara creia que els espais públics podien ser segurs. He après que no ho són, i que hi ha hams de moltes formes i colors.
Un programa de tarda va perdre l’oportunitat d’abordar preguntes essencials com aquestes:
- Per què ens aferrem a un concepte de disciplina hereu del franquisme —que jo mateixa vaig patir— en lloc de parlar de compromís, responsabilitat i límits?
- Quina infància i adolescència imaginem quan pensem que cal una disciplina militaritzada?
- Com ens definim com a mestres si creiem que la disciplina és l’únic camí cap a l’harmonia?
- Pot créixer el sentit crític en un context on callar és la primera norma?
- Si només s’aprèn sota amenaça, quines conseqüències té això per al pensament lliure?
Com deia i trobem recollit en diversos escrits de la pedagoga Rosa Sensat i Vilà:
“La disciplina no és la submissió cega, sinó l’hàbit del domini de si mateix; és aprendre a governar la pròpia llibertat.”
Aquest pensament, encara avui, ens recorda que la disciplina autèntica neix del respecte i de l’autonomia, no pas de la por ni del càstig. Malauradament, aquest matís és el que s’ha volgut esborrar del debat públic.
A la 47a Escola d’Estiu de Rosa Sensat es va treballar àmpliament el tema “Autoritat sense autoritarisme”. Allà s’hi poden trobar reflexions profundes sobre el sentit de la disciplina i els valors que defensem com a associació —reflexions que personalment comparteixo i subscric plenament—, molt allunyades de la superficialitat del discurs reaccionari.
Un debat valuós, llençat a les escombraries de les xarxes i venut a la fam de likes, amb l’únic objectiu de destruir.
La meva experiència m’ha deixat una lliçó amarga. He comprovat com els espais mediàtics, que haurien de ser un terreny de diàleg i anàlisi, sovint es converteixen en trampes on el pensament s’esmicola en titulars. I com, darrere de la pantalla, s’amaga una cultura de la por que també arriba a l’escola i als seus professionals.
Quan els atacs ja no qüestionen idees, sinó persones; quan els insults substitueixen els arguments, i quan són els propis docents els qui alimenten aquesta dinàmica, el problema és profund. No és una qüestió d’opinions, sinó de valors. I ens afecta a tots i totes, independentment del que defensem.
En temps de likes i judicis exprés, parlar és un acte de resistència. Però és, també, una manera de recordar que l’educació —com la democràcia— només té sentit si ens permet pensar sense por.
