Entrevista

Cap a la pedagogia de la introspecció? Un documental advoca per l’entrada del ‘mindfulness’ a les aules

Anja Krug-Metzinger (1966) és una guionista, productora i directora de cinema alemanya independent, que ha realitzat diversos documentals per a la cadena ARTE, i que en tots els seus treballs proposa algun tipus de reflexió filosòfica sobre les persones i el nostre temps. En el marc del Festival de Cinema i Drets Humans, dimecres que ve Krug-Metzinger passarà per la Facultat d’Educació de la UB per presentar The Silent Glow: Recovering the present (“La resplendor silenciosa: recuperant el present”), un documental de 128 minuts en el qual advoca per un sistema educatiu que valori la introspecció i el domini de les habilitats contemplatives com una part fonamental del desenvolupament de la persona.

La pel·lícula mostra les experiències de nens i adolescents amb programes que combinen la meditació clàssica del mindfulness i altres tècniques d’autoconeixement amb l’escolarització. I defensa la tesi que aquestes tècniques, les arrels de les quals es troben en les antigues civilitzacions asiàtiques i indoeuropees, i que ara estan renaixent, són idònies per prevenir les noves formes de manipulació i resistir l’allau d’estímuls als quals s’enfronten avui els joves.

Un exemple seria la Federació de Futbol francesa, el primer gran organisme esportiu que ha inclòs el treball de la consciència i l’autoconeixement com un component central del seu programa d’entrenament. A la pel·lícula es parla d’altres experiències d’aquesta pedagogia de la introspecció a Alemanya, Suïssa i França. És aquest el futur?

Entrevista amb Anja Krug-Metzinger

“Entrenar l’autoconeixement ajuda els nens i nenes a ser menys manipulables”

Com descriuria el sistema educatiu a Alemanya?

A Alemanya hi ha grans debats sobre política educativa, amb preguntes com: N’hi ha prou d’avaluar l’assoliment només amb els resultats mesurables? Necessitem una reforma pedagògica més profunda, i si és així, de quin tipus? Quina mena d’educació escolar és realment contemporània? Naturalment, hi ha moltes opinions, però una cosa és segura: a les pròximes dècades, el nostre món canviarà més ràpidament que mai a la història de la humanitat. Ens enfrontem a problemes com el canvi climàtic, els fluxos migratoris i la creixent desigualtat social, però també a la reconstrucció de les estructures econòmiques, el sorgiment de noves tendències més autoritàries, la desintegració dels sistemes de seguretat social i el món del treball que canvia ràpidament, amb un concepte clau, que és intel·ligència artificial. Els reptes per a les noves generacions s’han tornat radicalment diferents, igual que els que afronta l’educació. Amb l’ajuda d’exemples concrets, espero demostrar a la meva pel·lícula que aquests desafiaments actuals en part ja s’han trobat amb noves idees per part de certes institucions educatives amb visió de futur.

Què és el que distingeix aquestes institucions educatives amb visió de futur?

A més d’una educació que, com és habitual, se centra al món exterior, els nens i nenes d’aquestes escoles estan aprenent que un sentit de l’autoconeixement més ben entrenat i el cultiu de la consciència a la vida quotidiana condueixen a una major veracitat i un major sentit de l’honestedat amb un mateix. A més de la capacitat d’avaluar de manera realista les coses al món exterior, aquestes habilitats són els requisits més importants per convertir-se en un ciutadà responsable. Aquest tipus d’educació escolar és completament nou, mentre que al mateix temps té les seves arrels en els ensenyaments més antics de saviesa de la humanitat: en essència, es refereix a l’ètica de les accions internes, que ja estan profundament arrelades a la cultura humana. Ciceró, per exemple, va dir que l’amor per la saviesa és realment el cultiu de l’ànima, una cultura de la consciència. En contrast, els filòsofs indis sempre han dit que un canvi real al món extern solament és possible si t’adones d’antuvi dels teus mateixos processos de pensament interns i els investigues amb serietat.

Per què va voler fer una pel·lícula sobre aquesta temàtica?

M’he ocupat amb aquestes preguntes des de fa algun temps i practico la meditació. Em sembla remarcable que aquest moviment hagi entrat ara al mainstream social i he volgut investigar el perquè, i m’he trobat que aproximadament un de cada cinc nens a Alemanya mostra signes d’estrès relacionat amb l’escola, com a problemes per dormir, maldecaps i nàusees. Paradoxalment, els mitjans de comunicació també porten a sentiments de solitud i depressió. Al mateix temps, hi ha hagut una gran quantitat d’estudis que demostren que la pràctica del mindfulness funciona contra la preocupació, la depressió i l’estrès. Com a filòsof de la consciència, el meu espòs Thomas Metzinger, el qual va actuar en qualitat d’assessor durant aquest projecte, ha estat durant molt temps un defensor de la introducció de classes de meditació secular a les escoles. Em va sorprendre que encara no hi hagi una pel·lícula que observi aquest tema a través dels ulls dels mateixos nens. El meu documental és el resultat de quatre anys de recerca intensiva i filmació extensa en poc menys de deu institucions educatives situades a Alemanya, França i Suïssa.

Els mestres no estan ja massa sobrecarregats de feina i estrès, sense haver d’incorporar el mindfulness a les seves classes?

No hi ha absolutament cap dubte que els mestres estan sota una enorme pressió. No obstant això, jo no ho veuria com una càrrega addicional, ja que, en última instància, és quelcom que ajuda als mestres a relaxar-se. És quelcom alliberador i bonic, m’ho han dit molts mestres. De fet, els estudis demostren que la pràctica del mindfulness, l’exploració corporal o el conreu de la compassió no solament tenen un efecte positiu al voltant del treball i l’aprenentatge, sinó que també constitueixen una prevenció eficaç contra l’esgotament dels mateixos mestres.

Es parla de ‘auto-optimització’, això què vol dir?

Aquest aspecte em va interessar especialment. El que vam veure durant la recerca i la filmació va ser que els nens estan més centrats a través d’aquesta pràctica i que, per tant, aconsegueixen una millor comprensió sobre aquelles coses que els poden ajudar o perjudicar. Per tant, és d’esperar que els nens que hagin treballat aquests aspectes siguin menys vulnerables a tota mena de manipulacions. És important que aquestes tècniques no caiguin en la lògica capitalista explotadora; cal preservar el context ètic en el qual es van originar. I hi ha altres beneficis secundaris, com la millora de la concentració.

Els nens aprenen així a controlar les seves emocions?

Aquests exercicis ajuden principalment a crear una percepció conscient d’aquests processos, que abans es produïa automàticament. Els nens i els joves ja no han de seguir cegament els seus impulsos, la qual cosa els permet obtenir un major nivell de llibertat interior. Tinc la impressió que els nens particularment inquiets es poden beneficiar més d’això. Mentre filmava, em va sorprendre l’entusiasme amb el qual es van involucrar els nens. La majoria tenia moltes ganes de participar.

Qui va iniciar aquest moviment?

És un moviment que ve de sota i neix de milers de persones, mentre la política educativa oficial roman inactiva. Si tants mestres i pares no haguessin advocat per aquest moviment, no hauria aparegut en el mainstream social fins d’aquí molt de temps. Els pioners del mindfulness per a nens i joves són els Estats Units, on s’han iniciat innombrables projectes a escoles. Però el Mindfulness in Schools també s’ha obert camí a Gran Bretanya i els Països Baixos, amb iniciatives parlamentàries a molts altres països europeus. Mentrestant, a l’esport, hi ha programes a gran escala, que fins i tot han estat promoguts per la UEFA. I també ha succeït a les universitats. A més, als parlaments britànic, suec, holandès, francès i estonià s’està considerant la implementació del mindfulness, perquè alguns parlamentaris ja ho practiquen. Allò pel que molts mestres i pares han hagut de lluitar durant molt temps finalment està donant fruits. La meva pel·lícula demostra que la societat està més avançada en aquesta àrea que les institucions responsables de la política educativa.

Quin va ser el seu enfocament cinematogràfic en abordar un tema tan abstracte?

La pel·lícula no transmet respostes concretes, sinó que intenta transmetre com se senten i pensen els nens i joves, i com creuen que s’estan desenvolupant. Més enllà de les paraules i les imatges, a l’espectador se li proporciona un accés genuí, una mica més intensiu en el tema, amb un acompanyament musical molt tranquil, perquè he volgut transmetre aquesta profunda calma. En aquest sentit, el que busco no és la bellesa en els rostres joves, en les escenes de la vida quotidiana o en la naturalesa, sinó que són aquells moments de mindfulness, wakefulness i tranquil·litat interior els que estic intentant portar a un nivell exterior.