Opinió

Cap a una cultura de la confiança vers els infants i les seves famílies

Aquests dies molts infants veuen vulnerats els seus drets arran del confinament per tal de contribuir d’aquesta manera a la societat, sobretot per protegir a la nostra gent gran i d’altres persones més vulnerables. Així i tot, hi ha situacions excepcionals on els infants SÍ que poden sortir al carrer, com ho indiquen els punts 8, 9 i 10 del document publicat per Protecció civil de la Generalitat de Catalunya.

Al documents s’especifica que els infants, com a ciutadans, es poden desplaçar en situacions de canvi de custòdia; per sortir a comprar si no es pot fer per altres vies; i si l’infant té un certificat de discapacitat i/o per prescripció d’un professional vinculat a l’àmbit sanitari, social o d’educació.

Tot i això, aquests dies parlant amb famílies, a més de testimonis de familiars, amics, col·legues i d’altres veus que han sortit a la premsa, hi ha infants que veuen el seu dret novament vulnerat pel veïnat, i això és inadmissible, com mostra el següent exemple:

La Paola, mare de dos criatures m’explica que, tot i el confinament, ho porten bé, però que el pitjor és quan han de sortir al carrer. El seu fill Iker té 5 anys i ha vist molts canvis en els darrers mesos, ja que els seus pares van decidir separar-se. Tant ell com el seu germà estaven aprenent a conviure amb el fet d’estar amb un sol dels seus dos progenitors i tenir dues cases, quan de sobte, ha arribat el confinament i l’escola com a referent, també els ha canviat. El seu pare i la seva mare teletreballen i la família s’organitza per poder acollir els fills en dies alterns, aprofitant que viuen a prop i així poden treballar i estar per ells tan com necessiten, sobretot en aquest context.

Però, què viuen aquests infants durant l’estoneta que es traslladen cap a la seva altra casa? Doncs que reiteradament troben que la policia, fent la seva feina com toca, els paren i comproven que puguin sortir. Acabat el control, la família segueix fent el camí, però el pare de l’Iker m’explica que ahir el seu fill s’amagava darrere d’ell perquè tenia por que la policia el veies i els tornès a aturar. La situació no és agradable, per això l’Iker quan veu un cotxe de policia de lluny proposa: “¿Podemos ir por la otra calle?” per poder evitar aquesta situació tan incòmoda a ulls d’infant, però també de l’adult.

A més a més, de camí sovint es troben vianants que els escridassen o fan comentaris com “quins collons! Us multaran, no podeu sortir!” … i els infants han de viure com el seu veïnat en comptes de ser un lloc afable, es torna en un estressor més, no només per ells, sinó per la seva mare i pare, també. Ha de ser molt difícil viure-ho amb ulls d’infant, quan encara no tenen les eines per comprendre a fons què està passant i per què la gent els escridassa.

El petit no diu res, però algun dia a la nit està més inquiet i es desperta amb neguit… segurament és la seva manera d’expressar les tensions que genera el confinament i el fet de ser interpel·lat de forma hostil.

Malauradament, aquest no és un cas aïllat, m’entristeix escoltar que d’altres famílies em diuen que s’estimen més no sortir amb els seus infants amb Necessitats Educatives Especials, tot i que tenen autorització, per evitar aquestes situacions. Sospesen la situació pensen que els seus fills i filles ja tenen prou amb sostenir sense haver d’afegir tensió. Tensió que provoquen alguns  veïns que d’inici malpensen amb el convenciment que encertaran.

Així, quin missatge reben infants com l’Iker i el seu germà de la seva comunitat que se suposa que els han de protegir, sostenir i acompanyar? Doncs d’hostilitat i violència. I això no ajudarà a transformar la comunitat en un lloc més solidari on els nostres infants sentint que són benvinguts i inclosos. Perquè els infants no són la pesta, no són el coronavirus, són ciutadans de ple dret que els ha tocat viure, com a tota la resta: una situació excepcional i que necessiten, ara més que mai, sentir-se estimats i reconfortats. No ignorats i vulnerats.

I jo em pregunto si es pot fer diferent. Per exemple, la policia podria donar una senyal visible, tipus braçalet especial, que després de la primera aturada i comprovació, la mare o el pare, el pogués portar al braç i fos visible per altres agents de seguretat, però sobretot pels veïns desconfiats. Així, en comptes de veure aquests referents com a persones a evitar, les criatures es trobessin amb persones que els envien un somriure que els donés força i que els transmetés que “Tot anirà bé”.

Podem revisar-nos, sobretot ara que aviat començarà el desconfinament progressiu, amb uns horaris que segurament no encaixen amb algunes famílies que ja ara poden sortir, perquè a l’hora que toca, l’infant dorm, o la mare treballa o mil excepcions.

Per tant, us convido a repensar: i si quan veiem un infant al carrer no els girem l’esquena i cultivem la cultura de la confiança? I si en comptes de malpensar fent de jutges i sentenciant que una família fa trampes, els donem la possibilitat del dubte i pensem que si estan al carrer és perquè la seva situació excepcional els ho permet?

Està a les mans de cadascú contribuir sumant-se al repte de somriure als infants amb els ulls, per així seguir cultivant les bases per a una societat solidària i amiga, que quan veu a un infant i al seu adult de referència, pot expressar sense paraules que els agraïm tot l’esforç que fan per sostenir i sostenir-se.