Entrevista

Catherine Walsh: “No podrem descolonitzar la institució educativa, però sí obrir-hi esquerdes”

Referent internacional del pensament decolonial i professora jubilada (o “desinstitucionalitzada” com ella diu) de la Universidad Andina Simón Bolívar d’Equador, Walsh defensa unes pedagogies crítiques capaces de qüestionar el sistema des de l’ànàlisi però també des d’allò viviencial. Amb motiu de la seva participació a la conferència inaugural del I Congrés d’Educació Crítica i Compromesa, organitzat per EduAlter i la Universitat de Barcelona i celebrat a la capital catalana a finals de gener, conversem amb ella sobre com aplicar la perspectiva decolonial a l’educació, sobre el paper de mestres i educadores i sobre com connectar l’educació amb les lluites socials del present.

A la teva conferència inaugural al congrés destacaves que les pedagogies decolonials t’havien fet obrir la mirada, entendre que no només és important el coneixement, sinó també viure en la pròpia pell les opressions. Ens pots explicar una mica més en què consisteix aquesta perspectiva decolonial?

Crec que es tracta de partir del cos, de partir d’aquests moments situats que estem vivint, tant aquí com a l’Amèrica Llatina, a Abya Yala i al món, en temps molt complexos, travessats per múltiples formes de violència. Habitualment, en el món acadèmic es prioritza la qüestió del coneixement, les perspectives teòriques, deixant de banda aquestes violències que vivim, fins i tot dins de la universitat i del sistema educatiu. Què passa quan, com a docents, estudiants o persones implicades en espais educatius, busquem maneres de parlar-ne, quan busquem formes de sentir i pensar alhora, de pensar sentint, i ho incorporem al nostre aprenentatge?

Aquí, a Catalunya, a l’Estat espanyol i en molts països europeus, parlar de decolonialitat sovint queda reduït a una perspectiva teòrica més, a un paradigma d’estudi. La meva perspectiva no és eliminar aquestes aportacions teòriques, sinó entendre-les com a praxis, com un pensament en acció. No es tracta només de pensar, sinó d’actuar d’una manera determinada. En l’àmbit educatiu això implica repensar-ho tot: com unim pràctica i pensament, que sovint el sistema educatiu separa. Però unir-los vol dir actuar contra un sistema que travessa els nostres cossos i les nostres vides quotidianes, i alhora construir alternatives. No quedar-nos només en la resistència, sinó generar espais de reexistència, de creació col·lectiva, comunitària, que permetin sembrar alguna cosa diferent.

Has treballat molts anys en diferents projectes educatius als Estats Units i a Amèrica Llatina, els darrers vint-i-cinc anys a la Universitat Andina Simón Bolívar, a l’Equador. Quines pràctiques t’han ajudat a aplicar aquesta perspectiva decolonial?

Tinc una trajectòria de més de quaranta anys de pràctica docent universitària, però també he treballat molt en escoles. Fa gairebé cinquanta anys vaig crear una petita escola alternativa antiracista i antisexista als Estats Units, per a infants. Sempre he mantingut el vincle amb comunitats i escoles, intentant fer les coses d’una altra manera.

La decolonialitat implica pensar des del territori on som i també escoltant les persones que estan qüestionant elements d’aquest territori

A la Universitat Andina Simón Bolívar vaig fundar el primer doctorat de l’Equador, pensat per a tota la regió andina i després per a l’Amèrica Llatina. Es deia Estudios Culturales Latinoamericanos. Era un espai amb una base decolonial, però no per institucionalitzar la decolonialitat com a etiqueta, sinó per generar una pràctica diferent. Un exemple concret: no arribàvem amb la bibliografia tancada. Preguntàvem col·lectivament: què volem llegir? Amb qui volem dialogar i per a què? Què o qui ens pot ajudar a comprendre millor les nostres lluites, la nostra realitat i el nostre temps? Així construíem la bibliografia de manera col·lectiva.

El més important és que pensem des del territori. Seria un error si un espai a Catalunya fes un curs amb la mateixa perspectiva però agafés directament aquesta llista i la copiés. La decolonialitat implica pensar des del territori on som i també escoltant les persones que estan qüestionant elements d’aquest territori. Per exemple, moviments de persones racialitzades, de dones, de dissidències del sistema sexe-gènere… Tot això ens fa entendre que no hi ha un coneixement universal com diu l’acadèmia, sinó pluriversal.

Aquest coneixement és només escrit o hi ha altres suports en què us fixeu?

És clar. El coneixement no és només allò que es publica. També incorporàvem narratives orals al nostre curs. I una cosa molt important que ens hem de plantejar és com canviar l’ambient que hi ha a l’aula. Normalment, a les aules, tot (la col·locació del mobiliari, la disposició…) està pensat per construir un espai individual. Cadascú ve amb la seva ampolla d’aigua, el seu material… Nosaltres, per exemple, transformàvem l’espai de l’aula i compartíem menjar. Fèiem allò que als Andes s’anomena pambamesa: posar una tela a terra, compartir aliments, seure a terra i conversar. Aquest gest transforma la manera d’escoltar i d’aprendre a l’aula.

Un altre element important és incorporar elements pedagògics per a la reflexió col·lectiva: mapes conceptuals, cartografies, treball al terra amb paperògrafs per connectar idees, sabers i experiències… Tot això contribueix a donar valor als sabers, trajectòries i vivències que porten els i les estudiants. No necessàriament hem de posar a totes aquestes accions l’etiqueta “decolonial”, però sí que hem d’entendre que la manera en què està organitzat tot el sistema educatiu és colonial i es reprodueix, i cal que trenquem amb això.

Què destacaries de les pedagogies decolonials a l’Amèrica Llatina que pugui servir d’inspiració aquí?

Parlar de pedagogies decolonials no és parlar d’un model acabat que es pot estudiar. És entendre la pedagogia, com deia Paulo Freire, com una aposta política, com una metodologia necessària per lluitar, qüestionar i incidir en el sistema. Com un procés de reflexió i acció constant.

És molt difícil lluitar contra el sistema avui, perquè és com una hidra amb molts caps. Per això, no hi ha exemples tancats, sinó pràctiques crítiques, insurgents, que analitzen críticament el sistema i les seves mutacions i també construeixen espais alternatius des d’on actuar.

La manera en què està organitzat tot el sistema educatiu és colonial

Aquesta tasca va molt més enllà de l’aula i de les institucions educatives: inclou les lluites socials, com per exemple va ser una vaga de 31 dies a l’Equador, que va aconseguir que les comunitats indígenes qüestionessin el sistema neoliberal construint un procés assembleari visible als carrers. Aquesta acció  va ser profundament pedagògica, perquè va implicar anàlisi, estratègia i acció col·lectiva. Els processos pedagògics transformadors no passen només al món de l’educació.

I com veus la situació del model de sistema educatiu, especialment l’universitari, que és el que més coneixes? Cap a on camina?

El que està succeint avui és que el model educatiu, particularment l’universitari, és un model global. Es tracta d’una universitat professionalitzant, un capitalisme acadèmic que existeix a la majoria de països europeus i als Estats Units: un model que s’està traslladant cada vegada més a Abya Yala i en el qual, la relació entre la universitat i la societat, que va ser un element fonamental fa anys, és cada vegada més feble. Les carreres i camps d’estudi estan cada vegada més enfocats a qüestions que siguin productives des d’un punt de vista neoliberal i occidental, i això elimina les possibilitats de pensament.

A més, hi ha un control cada vegada més alarmant d’allò que el professorat pot o no pot ensenyar. Hi ha molta por. En molts llocs del món, ja està permès que l’alumnat enregistri el professorat, i si  parla d’un tema que es considera inadequat, pot perdre la feina. Conec casos arreu del món on això ja està passant. Davant d’això, cal crear espais diferents i altres formes d’expressió crítica, orals o escrites, per trencar amb aquesta indiferència.

Creus, doncs, que l’aposta per una educació transformadora s’ha de fer fora del sistema educatiu?  

Molta gent no pot permetre-s’ho. Jo vaig poder “desinstitucionalitzar-me” [utilitza aquesta expressió en lloc de “jubilar-me”] per edat i per decisió política. Però el treball es pot fer dins, fora i malgrat la institució. No podrem descolonitzar la institució educativa, però sí obrir-hi esquerdes, fissures que permetin crear espais diferents.  Com a educadores, hem d’assumir aquesta tasca d’esquerdar universitats, escoles i el sistema educatiu en general. Aquestes esquerdes no són la solució ni són permanents, perquè es poden tapar. Però el que he après és que, tot i que siguin tapades, les esquerdes van creixent darrere del mur i es van connectant sense que ens adonem. I això és el que em dona elements d’esperança per poder seguir lluitant malgrat tot el que veiem al nostre voltant.

Els processos pedagògics transformadors no passen només al món de l’educació

Destaques també la importància de cuidar els educadors i educadores en aquests temps tan durs i desgastants. De quina manera?

Les violències travessen tots els àmbits, l’educatiu també. Els governs d’ultradreta intenten controlar el currículum educatiu i censurar o eliminar els sindicats, i el sistema ens empeny cap a l’individualisme entre els mateixos docents, que pensen en com cuidar-se a ells mateixos i als seus. En aquest sentit, cal construir xarxes de suport, espais de conversa i on puguem ajuntar-nos i sostenir-nos. Crear aquests espais on ens sentim connectats és essencial per resistir la por, el desgast i la desesperança.

Des de Catalunya i des d’altres llocs de l’anomenat Nord global, s’utilitza el terme “justícia global” o “justícia social” com a horitzó. Et sembla adequat?

Molta gent que parteix de la pedagogia crítica de Paulo Freire, amb qui vaig treballar durant tres anys i que considero un mestre i company de lluita, parla sobre “justícia social”. Jo em pregunto: és la justícia social suficient, quan ve dictada per polítiques públiques, lleis i constitucions? Moltes lleis i polítiques públiques no eliminen les violències estructurals, i a més, com dèiem, el sistema és una hidra que es reconfigura constantment i genera noves formes d’opressió. Jo crec que mai podrem dir que hem guanyat la justícia global, per aquestes limitacions de les institucions i també per aquestes mutacions de les opressions i violències que es donen en aquest sistema.

De vegades veiem que hi ha governs anomenats d’esquerres que creiem que canviaran les coses, però la pràctica ens ensenya que no és així. Òbviament, un govern progressista serà millor que un de dreta o ultradreta, però segueix dins d’un sistema d’Estats-nació que són corporatius i transnacionals. Per això, no estic en contra de parlar de justícia global, però no és suficient. La lluita ha de ser contínua, crítica i creativa.

Què t’emportes d’aquest congrés internacional d’educació crítica i compromesa?

He tingut moltes converses, aprenentatges i experiències educatives que mostren que no hi ha un únic camí. He vist molta creativitat, molta subversió, moltes llavors. Parlar d’educació crítica i compromesa obre un ventall de possibilitats segons el lloc d’on ve cadascú. Ens demostra que no podem posar l’educació crítica en una caixeta amb un manual d’instruccions. Tampoc hem d’estar necessàriament d’acord amb tot, sinó que és interessant entendre els múltiples “com”: com fem educació crítica, com construïm alternatives, com teixim xarxes. Un congrés no és mai suficient, però ens ha permès plantar llavors i veure com continuem estirant els diferents fils. El repte ara és sostenir aquestes xarxes, cuidar-les i fer-les créixer en el temps.



El Congrés Internacional sobre Educació Compromesa i Crítica es va dur a terme en el marc del projecte Competències i EpJG per transformar el món, impulsat per EduAlter, amb la col.laboració de Creart i la UB , i amb el suport de l’Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament de la Generalitat de Catalunya.