Actualitat

Cau l’educació a l’aire lliure (i el virus es frega les mans)

Al davant, la mateixa Organització Mundial de la Salut. I a rebuf, un amplíssim cor de veus format per epidemiòlegs, experts en salut pública, pediatres… Tots canten els avantatges d’una educació a l’aire lliure mentre duri la pandèmia. Argumenten, clar, que a l’exterior disminueix el risc de contagi. Alguns afegeixen que sortir al pati, al carrer o a espais naturals contraresta l’excés d’estatisme que, amb la seva rigidesa, imposen els protocols sanitaris a l’interior. I que aquesta major mobilitat també comporta beneficis per la salut psicoemocional de l’alumnat.

Algunes conselleries (Canàries, València) recomanen a la seva normativa antiCovid fomentar les sessions lectives en llocs buits. La mateixa ministra Celáa es va pronunciar ja al juny en el mateix sentit. Són propostes vagues, sense un pla concret que les cristal·litzi. La seva posada en marxa depèn gairebé per complet de la voluntat de cada centre. Només en l’àmbit local existeixen exemples de col·laboració amb les autoritats, com en el cas de diversos municipis a Euskadi.

En l’esfera pedagògica, molts veuen, a més, una oportunitat única per fomentar apostes que transcendeixin al centre/edifici, entès aquest com a fortalesa impermeable. L’amenaça del virus, sostenen, podria canalitzar-se per derrocar murs i consolidar ecosistemes d’aprenentatge més amplis. Per vincular als estudiants amb el seu entorn. Per contextualitzar l’ensenyament mitjançant l’experiència directa, vivencial.

I no obstant això, la realitat del nou curs va en la direcció oposada. “S’està sortint menys que abans”, observa Miriam Leirós, coordinadora de Teachers for Future Spain, col·lectiu que defensa un major contacte amb la natura entre els alumnes espanyols. Mestra al CEIP Antonio Palacios (O Porriño, Pontevedra), Leirós explica que no ajuden la “pressió afegida perquè es compleixin els protocols” ni “l’èmfasi a recuperar el temps perdut pel que fa a continguts”. Els docents estan suportant un doble pes sanitari i curricular. A això s’uneixen les autoritzacions necessàries de cada família per a cada sortida. “Un evita carregar-se de més”, assenyala. A no ser —com és el seu cas— que el docent ja estigui especialment compromès amb un canvi metodològic consolidat en la projecció cap a l’exterior.

Portes sense tancar

“Ens diuen valentes”, corrobora Maribel Tarrés, directora de l’Institut Jaume Cabré (Terrassa, Barcelona), a qui li consta que “altres centres pròxims han deixat pràcticament de fer sortides”. Tarrés admet que el seu institut, inaugurat fa tres anys, parteix d’una situació privilegiada des d’una òptica organitzativa. Ara com ara només arriba fins a 3r d’ESO, amb un total d’uns 180 alumnes. Toquen a menys de 10 xavals per professor. Al carrer, als parcs i places del municipi, resulta més o menys senzill supervisar que es compleixen les mesures sanitàries.

Els estudiants del Jaume Cabré estan rebent bona part de les seves classes a l’exterior. Volen impedir de totes totes que el virus desvirtuï el seu projecte pedagògic. Aquest s’articula entorn de tres conceptes i les seves respectives dimensions de l’aprenentatge: cap (cognitiva), cor (emocional) i mans (manipulativa). “Les activitats a l’aire lliure connecten especialment amb l’emocional i manipulatiu”, assegura Tarrés. L’alumnat fabrica mobles en un descampat o participa en jocs de cohesió en un camp de futbol. És un alumnat que aprèn a l’estil Dewey mentre desenvolupa un sentit de pertinença. “Han estat tancats molt de temps, i a aquestes edats necessiten sol, moure’s… Mentre es pugui, han de recuperar emocionalment els espais perduts”, subratlla Tarrés. La directora del Jaume Cabré comenta que, quan les aules queden buides, el personal de neteja aprofita per desinfectar i ventilar l’espai.

L’educació sense sostres ni parets admet formats variats. Pot donar-se a fora o a dins del perímetre escolar. Algunes iniciatives són dinàmiques i altres emulen la quietud de l’aula però en ambients més higiènics. Hi ha centres que fins i tot han institucionalitzat la idea de classe a l’aire lliure. A Utrillas (Terol), l’IES Fernando Lázaro Carreter va inaugurar fa unes setmanes un espai que beu de la Grècia clàssica: amb forma d’amfiteatre i inspirat en els paripatètics d’Aristòtil.

David Giraldo, professor de Filosofia a l’IES turolense, matisa que la idea va néixer fa un parell d’anys sota el paraigua de la transformació metodològica. Aprofitant el seu elevat aforament, el projecte aspira a fusionar grups i sabers: “Filosofia i Biologia per explicar l’evolució; Química i Tecnologia per explicar com sorgeixen els diferents materials a partir de les seves propietats”. Amb la vista posada al setembre, els obrers han treballat a preu fet durant l’estiu. “La pandèmia ha accelerat el procés i ha permès que aquest curs ja estiguem donant ús al nou espai”, afirma. De moment, s’ha utilitzat per presentacions i reunions del claustre. Però la seva posada de llarg didàctica és a tocar.

No en va, Giraldo fa temps que celebra sessions lectives a l’exterior, amb els alumnes asseguts en cercle en alguna de les moltes zones verdes que té el recinte de l’IES. “Són ells els qui sempre insisteixen a sortir fora. Fa por que es dispersin, però el que he notat és distensió i una major concentració. Sempre tenint present que no pot ser una cosa improvisada: resulta fonamental que els alumnes entenguin que continua sent una activitat d’aula”, destaca.

El fred i la pluja

Més arbrats i ombres als centres andalusos és una de les reivindicacions històriques del sindicat CGT. “Normalment el pati és pura pista”, es queixa Ignacio Contel, secretari d’Acció Sindical a la seva federació d’ensenyament a Andalusia. Amb la pandèmia, CGT ha intensificat la seva lluita perquè les administracions apostin per l’educació en espais oberts. De nou, salut i renovació pedagògica s’entrellacen en les seves demandes.

Contel recorda que el fet d’ensenyar i aprendre a fora ve d’una llarga tradició en el combat contra epidèmies. Així ho van fer, a principis de segle, les escoles de Nova York amb la finalitat de contenir un brot de tuberculosi. Ho fan ara col·legis de mig món, amb accions planificades des de dalt a Holanda o Caixmir (l’Índia). “Una solució ràpida i poc costosa passa per instal·lar tendals o carpes i desenvolupar allí el màxim d’hores lectives possible. L’alternativa és ficar als xavals com a polls en aules tancades i mal ventilades”, sosté. Contel denuncia la inacció de les administracions, amb l’excepció d’alguns ajuntaments com el de Torremolinos (Màlaga), que s’ha mostrat receptiu davant la iniciativa d’algunes AMPA.

Tant Leirós com Tarrés alternen classes normals a l’aire lliure (en el mateix recinte escolar o a localitzacions veïnes) amb visites al patrimoni natural, cultural o social de l’entorn. Mil idees i adaptacions bullen a les seves ments. Rebutgen ser víctimes d’aquesta contradicció que, en altres casos, està recloent com mai l’alumnat durant mesos de contaminació ambiental vírica. La mestra gallega ha demanat als seus pupils que portin un coixí de casa per millorar la comoditat de les classes exteriors. Fa lectures en plena naturalesa. O agafa un autobús i un vaixell amb els seus nens i nenes per conèixer de primera mà un pla de pesca sostenible a l’Illa d’Ons. “No pel coronavirus deixarem d’utilitzar el transport públic, no és excusa”, diu.

La directora catalana i el seu equip han consolidat fins i tot un format didàctic adequat per a l’era Covid: les ALE (Activitats Lectives Externes). Malgrat les dificultats, el Jaume Cabré està posant tota la seva obstinació a estrènyer la seva relació amb entitats de Terrassa. Hi ha sortides a l’aire lliure i altres que es desenvolupen a interiors més amplis que l’aula (biblioteques, museus). Ja a la tardor, amb el fred, el vent i la pluja aguaitant, Tarrés lamenta que les activitats educatives a instal·lacions municipals siguin ara gairebé totes online.

A ningú se li escapa que, en els pròxims mesos, l’educació a l’exterior dependrà dels capritxos meteorològics. No obstant això, els seus defensors es mostren optimistes. A l’hora de decidir la ubicació de la seva aula-amfiteatre, el Fernando Lázaro Carreter va buscar maximitzar el sol a l’hivern i l’ombra a l’estiu. Contel assegura que “el temps favorable a Andalusia” permet aventurar classes a l’aire lliure durant la tardor i fins i tot l’hivern. Fins i tot en la plujosa Galícia, Leirós mira al cel i adequa horaris. “Si un vol, pot. Potser no tots els dies, però sí molts. Si donen pluja a les 12, sortim a les 10”, assegura. Respirar aire pur hauria de ser, en la seva opinió, una prioritat que exigeix solucions creatives. Especialment, mentre duri la pandèmia. I quan tot això acabi, com a tendència educativa davant la creixent “desnaturalització de la societat”.