Congrés d’educació pública a Catalunya: això promet

Un dels meus desigs s’està fent realitat: mestres i professors i professores d’una bona colla d’escoles i d’instituts agafen el relleu en aquest Congrés.

Jaume Cela
 
 

Representants dels diversos territoris parlen en l’obertura del Congrés al TNC | Foto: VS

Arribo al vestíbul del Teatre Nacional on celebrarem el primer acte del Congrés d’Educació Pública a Catalunya. Arribo ben bé una hora abans de començar, perquè m’agrada arribar abans a aquesta mena d’actes, com m’agradava estar i ser a la classe abans que arribessin els nens i les nenes per rebre’ls com es mereixen.

Hi ha qui ha estat més matiner. Em quedo a prop de la porta i vaig saludant: abraçades, petons, somriures, com estàs? Òndia, no pares? Quina alegria retrobar-nos… Veig en José Antonio López, que ha vingut expressament d’Extremadura. En José Antonio, l’echebé com el coneixem els que vam tenir la sort de gaudir-lo com a profe de pedagogia a la facultat, m’abraça i m’emociona veure’l i escoltar-lo. Un pou d’anècdotes i un pou de categories és el que és aquest home. I veig en Tal i la Qual i aquella mestra que conec molt bé de tants combats, però de qui no recordo el nom, ai l’edat!, ai la memòria que és com un colador! I la colla que ha estat a la sala de màquines preparant tota aquesta jornada van amunt i avall confiats que tot vagi bé i jo els dic que no pateixin que tot està preparat i de sobte soc conscient d’un fet molt important: hi ha moltes persones que no conec. Ens saluden, somriem, algunes em comenten alguna cosa, com per exemple que han llegit un article meu i d’en Juli Palou a l’Ara o que a la seva escola hi ha nens i nenes que llegiran un dels meus llibres i que a veure si trobem un dia que els pugui anar a visitar, però molts no em diuen res, llevat del somriure, que no el perdem.

I aleshores penso que un dels meus desigs s’està fent realitat: mestres i professors i professores d’una bona colla d’escoles i d’instituts agafen el relleu en aquest Congrés. Gent jove, alguns molts joves, fins i tot estudiants com l’Aina. I una mestra ho proclama explícitament en el seu parlament i jo he de reprimir l’acció de sortir d’entre el públic i agenollar-me com un antic cavaller i dir-li que gràcies, que em fa feliç pensar i constatar que les noves generacions estan disposades a agafar les regnes dels debats, de les reflexions i d’assumir el repte de participar en un Congrés processual, com tot el que es fa sota el paraigua dels Moviments de Renovació Pedagògica, que mai fem res tancat, que una reflexió mai no és definitiva, que sempre porta cua, que no som al final de res, que sempre estem caminant. Vaja, que som deixebles de don Antonio, el que canta que fem camí caminant. Caminem i reflexionem conjuntament sobre el camí que fem i sabem molt bé on volem arribar i sabem també que hi ha moltes maneres d’arribar-hi.

Avui som més de 400. Aviat és dit en un matí de dissabte. Més de 400 de tot el país, gent d’escoles i d’instituts i d’altres institucions que donen suport al Congrés. I sabem la feina que ara tindrem, una feina per territoris al voltant d’uns eixos que ens semblen els més importants per anar dibuixant l’escola pública que volem i que hem mirat de resumir en el manifest que s’ha llegit al final de l’acte.

Torno a casa molt ben acompanyat, fent camí amb la Carme Amorós, parlem dels nets i de les netes que tenim i sabem que tota aquesta feinada del Congrés, i ara parlo com a avi i ella com a àvia, és a favor d’ells i d’elles, que ens miren i confien en nosaltres i ens estimen i ens exigeixen sense paraules que volen un món millor que es comença a construir l’escola pública del nostre país.

Hi ha alguna cosa sagrada en tot això que fem i volem continuar fent.

El hall del TNC, dissabte passat | Foto: VS

1 Comment on Congrés d’educació pública a Catalunya: això promet

  1. Estic emocionat. De veres. Què bonic, snif, snif. Potser l’emoció no em deixa trobar l’entrellat de tot plegat. Vaig a intentar asserenar-me.

Leave a comment

L'adreça electrònica no es publicarà.


*