Quins nous actors acompanyen l’estat i les seves administracions en les noves formes de govern? Quin rol juga el filantrocapitalisme des de les grans corporacions i les seves fundacions en els òrgans de governança? Com influeixen i ens marquen l’agenda educativa? Com afecta el procés de transformació digital en els processos de privatització de l’educació pública? Com funcionen els processos de control i vigilància sobre professorat i alumant a través del big data? Quins i on són els nínxols de negoci? Com impacten aquestes dinàmiques en la gestió dels centres educatius públics i en la tasca diària del professorat? Com ha evolucionat la identitat docent enmig del desenvolupament de l’estratègia digital? Aquestes i moltes altres preguntes es van poder respondre el passat dimecres 24 i dijous 25 d’abril al campus Mundet de la Universitat de Barcelona, on es va celebrar Congrés Internacional ‘Capitalisme digital i educació en l’era de la intel·ligència artificial’. Un congrés organitzat pel sindicat USTEC·STEs (IAC) i el grup de recerca GREPPS (1), amb la col·laboració de la Facultat d’Educació de la UB i el grup de recerca RELAAPPE (2) de Llatinoamèrica.
Dos dies de ponències des del món acadèmic i el món del treball que ens van servir d’impuls per generar uns debats i reflexions més necessaris que mai davant un desplegament i implementació de la digitalització en el món educatiu, especialment en el sector públic, sovint més tenyit d’un acte de fe que no pas d’un acompanyament contrastat i crític.
Més de 150 persones, entre estudiants i professorat, van passar per la sala de graus Rosa Roig per compartir diferents realitats, experiències i anàlisis de diferents parts de l’estat espanyol, Llatinoamèrica i Catalunya que partien de l’estudi i la investigació dels diferents processos de privatització i mercantilització que les polítiques neoliberals capitalistes han anat desplegant durant les últimes dècades, generant-se moltes qüestions que ajudessin a cercar respostes col·lectives.
Les crisis cícliques del capitalisme són patides per les classes populars i el món del treball, mentre que els grans capitals les aprofiten com a oportunitat per ampliar negocis i maximitzar beneficis. De retruc, la pobresa es multiplica per la immensa majoria. La pandèmia va ser aquesta finestra oberta d’oportunitat per les Big Tech (6 dels 10 principals lobbistes de la UE són de la indústria digital, sent aquesta indústria la que inverteix més) (3), accelerant el desplegament de l’estratègia digital en el món educatiu, on Catalunya ha posat la catifa vermella a tots aquests conglomerats empresarials amb la implementació del Pla d’Educació Digital de Catalunya (PEDC). Milers de milions de fons públics (ara per ara, 864 milions d’euros compromesos fins a 2029) (4) per la contractació de nous sistemes operatius, la compra de panells interactius, eines de robòtica, STEAM Maker, aules interactives i centenars de milers de nous dispositius que avui dia arriben a les aules provocant certa incredulitat i estupefacció en ser recursos els quals no satisfan les enormes urgències i mancances materials i humanes que avui dia pateixen els centres educatius públics.
Aquesta estratègia tecnològica ha d’anar de bracet d’una anàlisi material crítica de les realitats socials i educatives
El món educatiu no pot restar d’esquena al món digital, però el que hem après aquests dies, entre molts altres aspectes, és que aquesta estratègia tecnològica ha d’anar de bracet d’una anàlisi material crítica de les realitats socials i educatives, que la tecnologia estigui al servei de les persones i de les necessitats del sistema educatiu públic i no pas al servei de grans empreses embutxacant-se milers de milions d’euros públics, així com la necessitat d’universalitzar i democratitzar l’accés a la digitalització, fent una anàlisi crítica de quins són els actors i l’engranatge que mou la indústria digital i com aquests impacten en la supervivència del nostre planeta.
Des de fa més d’una dècada veiem com la gestió neoliberal impregna totes les esferes del món educatiu amb retallades pressupostàries, la implementació d’estructures de gestió i direcció gerencials, l’externalització de tots els serveis possibles, la rendició de comptes a través de proves estandarditzades i la promoció comercial i mercantilista educativa, amb la ʺlliureʺ elecció de centre per bandera, instal·lant la competitivitat entre elles i desenvolupant estratègies de màrqueting dignes del lliure mercat (5). Veiem com el despatx de la consellera d’educació de torn té la porta sempre oberta a empreses, grans corporacions, fundacions privades i Think Tanks que ofereixen receptes màgiques basades en estudis elaborats per ells mateixos, convertint-se, de facto, en governs paral·lels que ens marquen l’agenda educativa, els membres dels quals, a vegades, acaben ocupant càrrecs tècnics i de govern dins la conselleria, creant així el famós efecte de portes giratòries que la banca i el lobby immobiliari ja ens tenia acostumats. I tot això a plena llum del dia, amb publicacions a xarxes socials, somriures còmplices, encaixades de mans i notes de premsa, normalitzant uns processos de privatització que només han demostrat provocar malestar social i precarietat. Perquè com diuen els seus propis gurús: el que és públic s’ha de retirar d’on pugui arribar la iniciativa privada. És a dir, “Eso es el mercado, amigo.”
I entre aquesta voràgine, el personal docent viu des de fa anys un procés de proletarització i alienació, submergits en rius de burocràcia, malestar, competitivitat i mercantilització de la seva tasca. Espais de debat com aquests (que permeten analitzar, contraposar i argumentar des de la reflexió crítica) ajuden a crear pols de resistència, i res més necessari per a aquestes resistències que teixir aliances entre el món acadèmic i el món del treball. Des de la investigació i la recerca i des de les realitats materials dels centres de treball.
Amb l’objectiu que aquest coneixement i experiències arribin al màxim de professionals de l’educació i altra gent interessada, compartim amb vosaltres les ponències pel nostre canal audiovisual:
https://www.youtube.com/playlist?list=PL3Ie6TtBOlkpwE71y5Z84CbGmnDUxmuoo
Esperem que ajudin a seguir creant nous espais de debat i a poc a poc sorgeixin noves resistències i propostes alternatives. Perquè l’escola pública no ha de ser un mercat on imperi l’oferta i la demanda, ha de ser un servei democràtic i democratitzador que permeti compensar les enormes desigualtats socials, una eina essencial que ens porti a una societat més cohesionada i amb més justícia social. Ens hi juguem molt.
“L’educació pot funcionar com un instrument que s’utilitza per facilitar la integració i la conformació de les noves generacions en la lògica del sistema actual, o bé convertir-se en un ‘exercici de llibertat’ el mitjà a través del qual homes i dones es relacionin críticament i creativament amb la realitat i descobreixen com participar en la transformació del món.”
Paulo Freire (6)
(1) Grup de Recerca en Pensament Pedagògic i Social: https://www.ub.edu/portal/web/gr-grepps
(2) Red Latinoamericana y Africana de Investigadores en Privatización de la Educación: https://www.relaappe.fe.unicamp.br/es
(3) Google i Microsoft creen escola. https://directa.cat/google-i-microsoft-creen-escola/
(4) El Govern aprova augmentar en 245 milions d’euros l’import de l’encàrrec entre el Departament d’Educació i el CTTI fins al 2029 https://presidencia.gencat.cat/ca/ambits_d_actuacio/transformacio-digital/detalls/article/encarrecCTTI_educacio
(5) Jornada de portes obertes: the show must go on. https://diarieducacio.cat/jornades-de-portes-obertes-the-show-must-go-on/
(6) Pedagogía del oprimido. Editorial Siglo XXI (1973).
