Opinió

Contra l’escola pública democràtica

Aquests dies en què les famílies comencen a preocupar-se per triar la millor escola pels seus fills –una possibilitat vetada als sectors culturalment i socialment més vulnerables pel fet de no disposar de criteris ni informació per fer-ho–, em venen a la ment un parell d’exemples que qüestionen aquesta creixent lògica neoliberal competitiva per vendre el millor producte i captar als millors clients.

El primer es remunta a més d’un segle, a l’Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia, en la qual, entre els seus principis sagrats –passats pel laïcisme, esclar– hi havia la coeducació de sexes i classes socials, el fet de no separar els alumnes per raó del seu origen social o el seu gènere, una decisió molt revolucionària en aquells temps. Com tampoc s’hauria de separar l’alumnat atenent la seva llengua i religió. Per res.

El segon exemple me’l va explicar el filòsof Emilio Lledó quan va estar impartint docència a Alemanya. Em venia a dir que mai es va haver de preocupar per veure on escolaritzava als seus fills, perquè l’habitual era fer-ho a l’escola pública més pròxima, on es barrejaven nens i nenes de diferent extracció social. I afegia un parell de dades gens menyspreables: gairebé totes les escoles eren públiques i la qualitat d’ensenyament entre elles era molt similar.

Aquests dos exemples –per descomptat, podrien esmentar-se molts més, llunyans i pròxims– posen de relleu un parell de qüestions essencials. En primer lloc, la necessitat de garantir el pluralisme ideològic i social, la mescla i la convivència entre els diferents grups de la comunitat a l’interior dels centres, el millor espai i instrument de socialització democràtica i, amb massa freqüència, l’únic. Ara com ara només l’educació pública pot complir aquesta funció, encara que, com veurem més endavant, no sempre l’exerceix adequadament.

L’altra qüestió té a veure amb la qualitat de l’ensenyament: com es garanteixen uns mínims comuns en tots els processos d’ensenyament i aprenentatge? Com s’avalua la tasca docent a l’aula, des de l’educació infantil fins a la universitat? Quin paper realitza la inspecció i les administracions educatives en el control de tot això, sense tallar el necessari marge d’autonomia dels centres educatius? I com s’intervé perquè el pluralisme i l’equitat es converteixin en drets inalienables per tot l’alumnat?

Certament es tracta d’una tasca summament complicada i complexa, però que sota cap concepte es pot eludir. Perquè es tracta d’enriquir les relacions i vincles socials, així com de protegir el ple dret a l’educació, més enllà de la retòrica de la igualtat d’oportunitats. Entretant, s’exerceixen mil controls de tipus administratiu i burocràtic, mitjançant un embull d’artefactes tecnològic-tecnocràtics, que afecten qüestions secundàries que no condueixen a cap part. I s’oblida l’essencial.

Intervenir perquè el pluralisme i l’equitat es converteixin en drets inalienables per tot l’alumnat és una tasca summament complicada, però no es pot eludir

Sabut és que l’escola privada, i la privada concertada, excepte comptades excepcions, afavoreix prioritàriament l’escolarització de les classes mitjanes i altes, mitjançant una sèrie de filtres econòmics –quotes complementàries de tota mena– i mecanismes de selecció per l’assoliment de la uniformitat social, al mateix temps que actua com a dic de contenció a l’hora d’admetre alumnat de classes baixes i, sobretot, d’origen immigrant.

Comparteixo l’opinió de César Rendueles, quan a Contra la igualdad de oportunidades, un assaig d’extraordinària lucidesa, subratlla que la resistència d’incorporar els centres concertats a la xarxa pública per part dels governs del PSOE i del PP –encara que poden establir-se analogies amb partits polítics d’altres països– no obeeix fonamentalment a raons religioses –encara que no pot minimitzar-se el pes que continuen tenint l’església catòlica i alguns ordes religiosos– sinó polítics, per reproduir en les millors condicions la distinció i l’elitisme social: “La xarxa d’ensenyament concertat constitueix un element central en el sistema de lleialtats socials que durant dècades ha vertebrat el règim polític espanyol… El sistema de concerts educatius ha estat la forma en què l’Estat ha assegurat a la classe mitjana la transmissió del seu patrimoni social i cultural”.

Hi ha llocs en què no es pot garantir, només des del sector de l’ensenyament privat, aquesta comesa històrica de reproducció social, i llavors es disparen els processos de segregació i privatització a les escoles públiques, amb polítiques de captació d’una classe mitjana homogènia. D’aquesta manera s’implanten centres públics de diferents categories.

Existeix una altra circumstància que dificulta la pluralitat social: els guetos urbanístics, en creixent expansió amb les polítiques de gentrificació. Què fer llavors? Barrejar alumnes diferents, fins i tot fixant unes quotes mínimes, encara que hagin d’allunyar-se una mica dels seus domicilis, per evitar els guetos i l’homogeneïtat social, o bé escolaritzar l’alumnat en el centre que li quedi més pròxim? Dubtes i dilemes que, per resoldre’ls, requereixen altres polítiques urbanístiques, socials i educatives, on la convivència entre la diversitat social i cultural fos possible en les mateixes ciutats, barris i pobles, i que es blindés amb una única xarxa d’escolarització pública.

Es tracta, certament, d’un somni utòpic, però també és cert que es poden corregir i implementar algunes mesures d’equitat i justícia social que frenin els passos enrere que s’estan donant per consolidar els processos de segregació i els privilegis de les classes més acomodades.