Opinió

De capdavanters a la cua

És sorprenent que ara tots ens posem les mans al cap davant els resultats de les proves PISA quan des de fa temps anem tenint indicadors que el sistema educatiu no funciona prou bé.

Diferents agents ho han anat manifestant, des de la inspecció, els equips directius dels centres, els docents així com les famílies. D’altra banda, un altre indicador que ens feia albirar que les coses no anaven prou bé són els resultats de les proves de Competències Bàsiques, tot i que els centres continuïn entrenant l’alumnat per intentar parar el cop, sabem que han baixat significativament.

És fàcil trobar causes a tot això com fan els diferents tertulians que aquests dies es manifesten en les tertúlies, però sorprenentment no són la gran majoria d’altres disciplines, sociòlegs, politòlegs, psicòlegs… Avui, per primera vegada, he sentit una docent, però cap pedagog/a, professional que per la seva formació té la missió de dissenyar, planificar, avaluar i investigar per tal d’innovar i gestionar el procés d’ensenyament-aprenentatge.

Podem dir que són diferents les causes que ens han portat fins aquest punt. Intentaré enumerar-ne algunes, potser més flagrants.

Cada cop que hi ha un nou govern a l’estat espanyol, aquest es proposa una nova reforma educativa, sense haver avaluat l’anterior

El nostre país, en molt poc temps, ha viscut diferents lleis educatives; concretament en trenta anys, sis lleis educatives. Cada cop que hi ha un nou govern a l’estat espanyol, aquest es proposa una nova reforma educativa, sense haver avaluat l’anterior, sense saber què ha funcionat i què no. Sense temps suficient per poder solidificar aquell tipus de currículum o de metodologies que se’ns proposen, sense saber si els docents han assimilat el que s’ha proposat, si s’ha d’integrar a les aules i com, i sense tenir-ne resultats.

S’ha deixat la innovació en mans de grups que han anat fent propostes noves, això sí, però tal vegada sense rigor ni base pedagògica, però calia innovar. Els docents han estat formats per aquesta innovació? Pensament crític, noves metodologies, projectes, tecnologia, bases d’orientació, model competencial, avaluació continuada i competencial. Però després vas a les escoles, a les diferents aules amb tota la seva riquesa i complexitat i te n’adones que o bé no es fa avaluació de cap tipus ni continuada ni formativa, sinó que es fa una espècie de qüestionari per veure la satisfacció de l’alumnat i no el seu aprenentatge, o bé s’ha entès l’avaluació continuada com un seguit d’exàmens per tenir cada cop més notes, però sense feed-back, sense seguiment, sense suport, perquè darrere una cosa en ve l’altra i no podem perdre el temps. L’important és fer!

L’educació requereix reflexió, calma i objectius a llarg termini

No és això, no és això! L’educació requereix reflexió, calma i objectius a llarg termini. Un terme que ha aparegut tímidament en les diferents tertúlies és la paraula ESFORÇ, esforç per part de tots els agents. En primer lloc, de les famílies, per inculcar un seguit de valors que demana la societat i qualsevol tipus de feina. Com diu una psicòloga amiga meva, la família educa i l’escola ensenya. Per tant, hem de començar per construir una base de valors sòlids com són el respecte, l’empatia, el treball ben fet…

Per aprendre cal, i ben conegut de tots, un bon clima a l’aula. Tant alumnat com professorat s’han de sentir còmodes, tranquils, segurs, sabent que es poden manifestar tal com són. Però això no passa en certes aules, els docents es queixen que no poden fer classe, han perdut tota autoritat. Quan això passa, un docent se sent molt malament, provoca molta angoixa, frustració…  I aquest acaba en una baixa per depressió. Certament, la situació és insostenible dia a dia.

També cal preguntar-nos per aquells alumnes que tenen ganes d’aprendre i no podem perquè certs companys no ho permeten, estan mal vistos i s’han de fer invisibles. Ens hem preguntat com se senten aquestes alumnes que dia a dia es frustren i callen, i dissimulen que volen aprendre? Són moltes hores al dia, moltes setmanes al mes i molts mesos a l’any per aguantar. Què fem amb ells? Qui pensa en ells? No són vulnerables, no són NEAE ni NEE. Són alumnes que volen aprendre i que tenen curiositat i volen tenir amics i volen gaudir de l’escola. Una cosa és clara, la satisfacció s’aconsegueix amb l’esforç per fer les coses ben fetes, en superar reptes cada cop més difícils però no en escalfar la cadira i veure passar els dies. Com diu la pedagoga sueca Inger Enkvist, “aprendre costa esforç” i també com diu la LEC “tots els alumnes tenen dret a aprendre”.

La satisfacció s’aconsegueix amb l’esforç per fer les coses ben fetes, en superar reptes cada cop més difícils

D’altra banda, cal també la implicació o l’esforç dels equips directius per prendre decisions valentes i tornar a tenir una escola on el clima és distés, amigable i respectuós. Això comporta fer palesa la justícia distributiva, “donar a cadascú allò que li correspon”. Ajudar i esmerçar recursos pels qui tenen dificultats, pels qui són nouvinguts però també recursos, ajut i empenta als qui volen més, als qui volen aprendre que també necessiten suport, motivació i tot allò que els mestres saben fer tan bé! No els oblidem, són el futur del país i no podem treballar només per als qui ens sembla que ens necessiten, tots ens necessiten, aquests també i potser ja toca enfocar la mirada pedagògica en ells.

Alguns altres punts de millora toquen a l’administració directament: millora del currículum, suport i defensa als docents davant invasions d’altres agents, recursos… però amb mirada àmplia, per a tots!

Un suport que pot tenir el sistema educatiu, i que algunes veus ja demanen, així com ho demana de fa temps el Col·legi Oficial de Pedagogia de Catalunya, és la incorporació del pedagog/a o psicopedagog/a en el sistema educatiu reglat, en totes les etapes educatives. Cal començar a I3 (Infantil 3) a fer la detecció de necessitats, posar mitjans, plans de suport, no “pastilla”, moltes conductes són reeducables però potser anem al que és més fàcil. Aquest professional és qui pot ajudar a dissenyar, planificar i avaluar la personalització en l’aprenentatge, pot avaluar les metodologies, les agrupacions flexibles de l’alumnat perquè tots trobin el seu espai, pot gestionar els conflictes a les aules, les entrevistes amb les famílies aportant dades i, sobretot, solucions. Per què no hi som? Aquest professional el trobem en els EAPS, en l’orientació a secundària i… van desbordats, no són suficients, en caldrien molts més. Per què no pensar-ho com una mesura important per portar a terme la inclusió i també per pujar el nivell educatiu del país?

Amb totes les circumstàncies que tenim, analitzades des de diferents mirades podem trobar solucions concretes, compromisos concrets per part de tots els agents, i insisteixo en el “tots”.

Tenim clara una cosa: volem tornar a ser capdavanters en el nostre sistema educatiu, com a docents volem gaudir de la nostra feina, de l’aprenentatge del nostre alumnat, com a pares i mares volem veure com els nostres fills i filles van contents a l’escola i com descobreixen el món i el volen fer millor. Som-hi!