Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
La formació de qualsevol professional necessita capacitar-lo adequadament per fer front als reptes que la seva pràctica diària li posarà al davant i caldrà afrontar positivament. Evidentment, n’és un element cabdal el domini competencial de les bases teòriques i pràctiques que configuren l’essència de cada professió, però això no serà de gran utilitat si no va acompanyat d’una forta capacitat d’observació i visió crítica que li permeti analitzar com i de quina manera pot millorar el seu treball professional i, a més, es fa necessari posseir una eficient capacitat imaginativa i creativa que li possibiliti dissenyar i crear o elaborar els recursos necessaris que ajudin a millorar les situacions en les quals es constata que són poc adequades o poc eficients els procediments normalitzats amb què es treballa i que, per tant, es fa imprescindible efectuar-hi transformacions i innovacions que millorin la rendibilitat i eficàcia de la pròpia acció.
L’educació no solament no s’escapa d’aquestes necessitats formatives sinó, tot el contrari, en resulta un procés imprescindible que cal activar i portar a terme dia a dia. En aquests moments i a caussa dels efectes de la pandèmia, la dinàmica de treball es va veure afectada enormement i del treball presencial amb l’alumnat calgué passar a una transferència formativa virtual amb l’ús de plataformes digitals sense estar-ne suficientment preparats.
Aquest canvi metodològic de treball en línia se centrà, fonamentalment, en proporcionar recursos de treball que possibilitessin assolir els coneixements i sabers determinats, en els currículums, com a coneixements bàsics per a cada nivell i cicle. L’experiència, a part de l’esgotament que representà, deixà sensacions i valoracions de gran insatisfacció. La inexistència de la relació interpersonal directa, l’atenció a aspectes de desenvolupament emocional i integral de la persona resulten complicats de portar a terme perdent-se, per tant i en gran mesura, el sentit profund de què és l’educació i la professionalització de ser mestre.
La realitat viscuda va portar a plantejar-se per part dels organismes públics com fer front i afrontar la previsió de futures situacions pandèmiques semblants. L’opció ha estat la de potenciar la capacitació dels educadors per poder treballar, de la manera més efectiva possible, a partir dels materials informàtics i l’educació virtual; formacions que a hores d’ara estan a l’ordre del dia i tots els centres els han de fer de manera obligatòria.
Aquesta nova situació ha estat aprofitada pel món editorial per dissenyar multitud de recursos digitals programats per desenvolupar els continguts establers en el currículum educatiu. La planificació d’aquests materials està dissenyada de forma estructurada i seqüencialment graduats pel que necessiten ser seguits fil per randa, proposta a proposta i minut a minut, per tal que el seu resultat sigui efectiu. Semblaria ser, davant aquestes pressions legals, comercials i socials que el futur de l’educació va irremeiablement en aquesta direcció.
Aquest objectiu i obligació d’acabar el llibre ha estat, sens dubte, un dels factors clau de molt del fracàs escolar
No estem massa lluny del temps en què l’educació estava dirigida i determinada pel que venia establert i recollit en les enciclopèdies on es recollien els coneixements considerats bàsics tal com succeïa durant el període de l’educació franquista. Tots els coneixements que calia saber estaven definits i només calia, per part del professorat, seguir, dia a dia, les lliçons establertes i per part de l’alumnat memoritzar-les. El mestre no necessitava fer res més que reproduir el que des d’altres instàncies li havien concretat i decidit que havia de fer i com ho havia de fer.
Aquesta situació s’ha perllongat i viscut al llarg del temps tot evolucionant per l’eficiència del món empresarial que va transformar les enciclopèdies en una col·lecció de llibres de sabers diferenciats per àrees de coneixement, transformació que els permetia augmentar els ingressos degut a l’elevat preu que representava aquest increment de material imprès que, necessàriament, calia que cada alumne/a comprés. L’objectiu clau imperant a les aules era arribar al final del llibre, així hom podia tenir la sensació que complia amb la responsabilitat d’haver fet el que calia fer, encara que molt alumnat anés quedant pel camí sense la comprensió del que s’estava fent i treballant. Aquest objectiu i obligació d’acabar el llibre ha estat, sens dubte, un dels factors clau de molt del fracàs escolar.
Sortosament, la consciència que aquests procediments eren nefasts pel desenvolupament dels infants, a casa nostra va anar fent forat especialment al llarg de l’últim terç del segle XX en el qual la lluita per la renovació pedagògica es va fer present a moltes aules i multitud d’excel·lents professionals, homes i dones de moltes comarques catalanes impulsaren la necessitat d’adequar els aprenentatges a la realitat i als interessos de l’alumnat seguint els corrents d’escola activa que s’expansionaven per diversos països occidentals.
Aquesta dinàmica d’educació activa on l’alumnat ha de ser el creador del propi coneixement i el camí per assolir-lo, també la poden copsar avui en multitud d’escoles i instituts de Catalunya on mestres i professors, inconformistes, plens de responsabilitat lluiten i treballen per transformar l’educació fruit de la seva anàlisi crítica i creativa visió de l’educació com a compromís social.
El mestre deixa de pensar, prendre posició i decidir camins, metodologies i recursos per convertir-se en un pur gestor
Avui, davant l’aparició de propostes curriculars de formació en línia ubicades en variades plataformes digitals creades per moltes empreses comercials, especialment en l’àmbit matemàtic, observo i constato que hi ha una gran obsessió en els equips directius d’introduir a les escoles aquestes propostes i programacions ja elaborades amb les seves corresponents activitats sota la justificació i necessitat d’establir una línia d’escola. A la vegada, aquesta introducció a les aules sovint va acompanyada de la consideració que la integració del treball amb recursos tecnològics és la veritable innovació educativa que farà avançar l’educació, quan el que cal i és la vertadera innovació és que l’aprenentatge sigui vivenciat i es treballi manipulativament tant com sigui possible i es visqui la realitat pròxima i immediata.
A tal efecte i donat que en aquests dissenys programàtics tot està mil·limetrat i on cal seguir fil per randa i, pas a pas, el que està planificat, fa que el mestre deixa de pensar, prendre posició i decidir camins, metodologies i recursos per convertir-se en un pur gestor. Estem vivint, no hi ha dubte, a un retorn de l’estadi de l’educació llibresca si bé amb un altre format, el format tecnològic de l’educació pantallesca. Si en aquella fase llibresca era difícil trobar professionals crítics i innovadors, en aquesta en la que ens aboquem, lamentablement, succeirà tres quarts del mateix.
Personalment, tinc por pel que es detecta com poden ser entre d’altres símptomes, la progressiva pèrdua d’assistents a les escoles d’estiu i cursos de formació; la reducció de membres en els grups de treball i on l’edat mitjana dels seus integrants està entre els 35 i 45 anys; el baix percentatge de professionals subscrits a revistes educatives; l’acceptació acrítica d’aquests materials i recursos digitals o de qualsevol llibre de text, un conjunt de fets que mostren que, probablement, estem davant un canvi de perfil professional.
Tinc molta por que ben aviat i amb molt pocs anys, l’essència del bon professional centrada en la iniciativa i l’esperit renovador haurà davallat de forma exponencial i on serà complicat cercar aquests mestres creatius, inconformistes i renovadors que avui podem trobar en multitud de les nostres escoles i instituts, professionals que per la meva feina de dinamitzador educatiu tinc la sort de conèixer, conviure i compartir amb ells la il·lusió de la utopia de fer real la revolució educativa.
Semblaria que avui estem ja ressolant i baixant per un tobogan que ens porta al perillós camí d’una certa desprofessionalització educativa. Caldrà reflexionar-hi amb objectivitat per saber reconduir el camí d’una positiva professionalització docent sota paràmetres freirians, milanians, ferreritesguardians, fourians i tants altres que ens ajuden a cercar camins de plenitud educativa.
El Diari de l’Educació, 2025
2 comentaris
Fa temps que vaig donant voltes sobre la importància que s’ha donat a la tecnologia dins l’educació. Una eina inclusiva, a vegades, que apropa coneixements, a vegades, que permet l’ús d’aplicacions que faciliten descobertes, a vegades, que ens facilita poder participar de reunions, a vegades i que, a vegades, ens supleix com a docents.
Sembla que si no ets un bon coneixedor de l’ús de les aplicacions, eines digitals, plataformes, xarxes socials… has deixat de ser un bon docent, perquè t’estàs apartant de la realitat.
Segueixo realitzant experimentació i matemàtiques a nivell vivencial i manipulatiu, observant les descobertes, incentivant preguntes i preparant l’alumnat per elaborar hipòtesis i comprovar-les. M’estic apartant de la realitat? No ho sé. Estic desfasada a nivell tecnològic? Segurament, els meus coneixements són bàsics i van augmentant a nivell que vaig accedint a noves formacions. Com els coneixements a nivell del treball de les emocions, del registre de l’aprenentatge, de l’avaluació i tants altres aspectes de l’aprenentatge que necessito conèixer.
Però em nego que sigui una aplicació que em digui per on he de començar a plantejar-me una pregunta, una situació i com l’he d’organitzar. Necessito que sigui l ‘alumnat que em faci preguntes contínuament per veure cap a on comencem a investigar i a treballar. Què saben, com ho han après, què volen saber, si creuen que han après aspectes i conceptes diferents, si ho poden explicar, si ho poden ampliar… com s’han sentit fent-ho. Per això no necessito una aplicació o una plataforma, sinó escoltar-los.
No deixem d’escoltar l’alumnat, de manipular i experimentar, de vivenciar, perquè les pantalles ens poden encegar. Sobretot, no deixem de comunicar-nos mirant-nos els ulls
Pot ser sí Josep que em faig gran i estic desfasada. Em fa por aquest futur que pronostiques i que també vaig veient.
Estic d’acord amb les reflexions de l’autor de l’article. Penso que aquest estadi de l’educació pantallesca és més perillós que el de l’educació llibresca perquè es presenta en un format atractiu, molts mestres poden tenir por de quedar-se enrere i és més difícil detectar els condicionaments que implica. Si volem infants i joves que pensin per sí mateixos, les i els mestres també ho hem de fer.