Opinió

No digui pare i mare, digui gestors d’activitats infantils

Article publicat a Agenda Pública

Comença el curs escolar i, amb ell, les puntes de coixí dels pares i mares per organitzar el seu temps i el de la seva progènie. I vet aquí un dels principals desafiaments de la família: decidir qui s’encarregarà dels nens i nenes: Matriculo el més petit en una escola infantil? Em demano una excedència? Deixo a la nena amb l’àvia? A quantes activitats extraescolars apunto al gran? Les respostes a aquestes i similars preguntes depenen, fonamentalment, de dos factors.

El primer element que condiciona l’organització familiar són les hores de treball i la seva distribució al llarg del dia i de la setmana. Avui és més freqüent que fa unes dècades trobar parelles en què tots dos treballen. Per la seva banda, les jornades laborals s’han flexibilitzat i no precisament per adaptar-se a les necessitats familiars. La conciliació de la vida laboral i familiar s’ha convertit, d’aquesta manera, en un sudoku de difícil solució.

El segon factor, més difícil de mesurar, són els valors i idees sobre la criança en els quals es basa la parella per prendre decisions i organitzar-se: no només hi ha més dones amb ocupació, sinó que tant elles com els homes comparteixen cada vegada menys un repartiment tradicional de tasques a la llar. S’avança, lentament, cap a una major igualtat de rols, encara que no tant gràcies a un canvi en les pautes dels homes com de les dones. Així mateix, les aspiracions vitals dels progenitors s’han diversificat i ja no estan tan focalitzades en la família com en generacions anteriors.

Més enllà dels seus efectes en la vida de les parelles, aquesta nova realitat té conseqüències profundes en la manera en què eduquem i tenim cura a les nostres filles i fills. Algunes dades reflecteixen, a la meva manera de veure, la direcció i intensitat d’aquests canvis:

1. L’escola infantil s’ha convertit en un recurs generalitzat a edats cada vegada més primerenques. La taxa d’escolarització dels nens als 2 anys ha passat en l’última dècada del 21% al 50% (2002-2012), i la dels nens als 3 anys, el 38% el 1991 a estar per sobre del 95 %. L’acció dels poders públics en la promoció de les escoles infantils ha estat crucial per afavorir la seva extensió; menys clara ha estat, però, la seva aposta per augmentar la qualitat en aquesta etapa.
2. Els avis i àvies s’han convertit en agents educadors centrals. El percentatge d’ells que afirmen cuidar els seus néts ha passat d’aproximadament el 15% el 1993 al 35% el 2010, i no només hi ha més que tenen cura, sinó que també ho fan amb més freqüència i durant més temps.
3. Les activitats extraescolars, i en concret les classes particulars, han experimentat un sensible augment i, possiblement, ho faran encara més com a conseqüència de l’extensió dels centres bilingües i de les proves externes que en breu jalonaran l’educació obligatòria.
4. Els nens entre 10 i 14 anys passen més de dues hores diàries davant del televisor i aproximadament hora i mitja fent servir altres dispositius tecnològics (ordinador, tablets, etc).

Els cuidadors / educadors dels nostres fills i filles s’han pluralitzat. Per a uns, la utilització d’escoles infantils, àvies, avis i altres recursos reflecteix una resposta adaptativa a la realitat laboral i econòmica que se’ns imposa. No està per orgues: si els dos membres de la parella poden treballar, millor que millor, i si cal fer hores extres, es fan.

Per a altres, aquests canvis mostren una creixent i positiva igualtat en les parelles. La mare i el pare ja no han d’estar a sobre dels nens constantment; hi ha recursos disponibles per a alliberar-se d’aquesta càrrega (la filòsofa Elisabeth Badinter, els llibres de la qual han tingut àmplia difusió, arriba a equiparar maternitat amb esclavitud).

Finalment, alguns sostenen que les anteriors no són més que excuses per justificar una paternitat irresponsable, en la qual els pares es desentenen cada vegada més del compromís que implica tenir fills. En aquesta línia podrien situar-se els que defensen “l’educació lenta” (el precursor principal de la qual és Carl Honoré), que advoca per limitar el temps estructurat dels nens i per augmentar els moments compartits amb els progenitors.

En qualsevol cas, sembla indiscutible que la cura i l’educació durant la infància són avui molt diferents als de generacions anteriors. Davant aquest nou escenari, hauríem de formular algunes preguntes: És aquesta situació positiva per als nostres fills i filles? És a dir, estem responent a les seves necessitats educatives i afectives? I, anant una mica més enllà: a ells, què els sembla tot això (perquè aquí opinem tots i ells gairebé mai)? Tractaria de respondre a aquestes preguntes, però hauran de disculpar-me: les meves filles m’esperen.