Opinió

Diner públic a centres privats

En el camp de l’ensenyament s’està proporcionant diners públics, de tothom, a les famílies que porten els seus fills o filles a les escoles concertades. A Catalunya no s’ha arribat al nivell de la Comunidad de Madrid, que regala espais públics, construeix escoles amb diners públics i després ho adjudica a entitats que gestionen i fan negocis amb escoles privades. Però arreu de l’Espanya, amb més o menys mesura, es subvenciona amb diners que surten dels impostos de les persones que treballen a escoles que segreguen per motius econòmics i d’altres.

L’existència de les tres xarxes escolars, que hem denunciat força vegades, a més de segregar alumnat i ajudar a l’estratificació social de la societat, perjudica els infants de les classes treballadores; arriben menys recursos a les escoles públiques, tots els que absorbeix la xarxa concertada es detreuen de la pública. Amb les dades existents la pública escolaritza més alumnat amb dificultats de tota mena, tant d’aprenentatge com derivades de l’arribada recent al país o de la seva situació socioeconòmica o cultural, que els centres concertats. El sector públic escolaritza 2,5 vegades més alumnat pobre que el concertat, mentre que l’escola concertada escolaritza gairebé 2 cops més alumnat ric[1].

Però també, segons les dades publicades, rep, en proporció a les necessitats que atén, menys recursos. Hi haurà qui dirà que coneix centres concertats que acullen el mateix tipus d’alumnat que la pública: és cert, però una flor no fa estiu (i menys actualment); també hi ha algunes escoles públiques que segreguen alumnat; però en una visió conjunta de la realitat del país l’afirmació escrita és vàlida. No es tracta del que passa a cada centre escolar, es tracta del conjunt del sistema públic i del concertat-privat. Els centres concertats roben recursos als centres públics: el contrari de la llegenda de Robin Hood.

Recentment ha mort Eliseo Aja, jurista expert en dret constitucional. Vaig col·laborar amb ell en una col·lecció, Conciutadania Intercultural, que va editar la Fundació Bofill fa uns quants anys (2006-2012). Aja demostrava amb arguments jurídics que no existeix el dret a escollir centre per part de les famílies (tampoc està prohibit); és a les administracions a qui correspon assegurar un lloc escolar adequat a totes les criatures del país. Si s’acceptés la norma constitucional es reduiria una part important de les segregacions escolars i podríem apostar per l’escola de proximitat, per portar la canalla al centre més proper al domicili familiar. Si s’hagués presentat recurs d’inconstitucionalitat contra la LEC o la LOMCE segurament hauria prosperat en aquest punt. La Constitució (i els estatuts autonòmics) recolzen la llibertat a crear escoles privades, però no que hom pugui escollir escola si aquesta és sostinguda amb diners públics (Eliseo Aja dixit).

Ens domina un sistema econòmic de transvasament de pobres a rics que afecta les persones en tots els aspectes: aprenentatges, salut, habitatge, convivència, relacions interculturals

La realitat que vivim és un xic diferent. Això fa pensar que segurament hi ha un consens social majoritari en la població que dona suport a l’existència d’escoles concertades i al “dret” a triar escola per als seus infants. Probablement hi tingui també a veure el fet que gran part dels parlamentaris de tots els parlaments d’Espanya inscriguin els seus fills o nets a centres privats o concertats, i que això no els faci perdre vots.

Potser els resultats acadèmics, l’èxit o fracàs escolars, també tenen a veure amb aquest transvasament de recursos públics a entitats privades. L’existència de diferents xarxes escolars determina un augment de la desigualtat d’èxit escolar. No tot depèn de la feina que fan mestres i professorat, els recursos de que disposen ajuden o desajuden en la seva tasca. Cal continuar reivindicant l’augment de recursos, de finançament del sistema públic d’ensenyament.

És bona l’autonomia de centre, però dins uns paràmetres adequats. Excessiva autonomia pot mantenir o augmentar les desigualtats dels resultats de l’alumnat. Potser una adequada supervisió evitaria malbaratament dels recursos (insuficients) tant al sector públic com, sobre tot, al concertat. Una supervisió que ajudaria a millorar el funcionament i evitar la competitivitat entre escoles o instituts.

Ara bé, enmig d’una societat i un sistema econòmic que valora i promou la competitivitat es percep l’educació que dona l’escola com una ajuda a l’ascensor social; la qual cosa justifica (i proporciona més arguments a moltes persones) l’existència d’escoles privades i concertades que seleccionen l’alumnat i permeten una formació adequada a les elits socials per mantenir el seu estatus de privilegi. Amb el perill que centres públics entrin a competir-hi i, amb l’autonomia de que disposen, participin dels intents d’afavorir als que ja tenen més recursos personals i familiars.

Valorant els resultats de les anomenades proves de competències bàsiques, que es continuen fent, el Departament atribueix la baixada dels resultats als confinaments per la Covid[2]. La no presencialitat deixa al descobert la influència de l’entorn en els aprenentatges. L’èxit escolar, ho hem de repetir, està determinat en gran part per l’entorn socioeconòmic de l’alumnat. I aquest entorn també pateix les polítiques de privatització: la sanitat és un exemple palpable, el sistema públic pateix retallades i insuficiències que animen (alguns polítics ho fan descaradament) a apuntar-se a les mútues privades. Un altre transvasament de diners públics al negoci privat. Les administracions estan externalitzant (eufemisme de privatització) els serveix socials personals. L’augment d’habitatges controlats pels anomenats “fons voltors” es pot considerar un fet anàleg a les privatitzacions de serveis: un greu inconvenient per aconseguir habitatge digne per a moltes famílies. I el dret a l’habitatge sí que l’emparen la constitució i els estatuts. Tot un conjunt d’actuacions que afecta a les famílies amb més dificultats i que lògicament afectarà els resultats acadèmics de les seves criatures i adolescents. Sanitat precària, habitatges cars, desnonaments, alimentació inadequada o insuficient, pobresa energètica provoquen a les criatures que viuen en aquestes situacions moltes dificultats als seus aprenentatges escolars. Sense oblidar els estats anímics, conseqüència de les inseguretats, angoixes i pors davant un futur incert que, a vegades, són més determinants que les condicions materials de vida.

El sistema econòmic que ens domina, el transvasament de pobres a rics, afecta les persones en tots els aspectes: aprenentatges, salut, habitatge, convivència, relacions interculturals. Els darrers conflictes violents que es donen a diferents localitats són un altre símptoma de les situacions que estem vivim i patint. Un ensenyament arrelat a la realitat, la potenciació del pensament crític ajudaran a donar elements de consciència i de recursos per lluitar i intentar revertir la greu situació. Està en joc el futur de les generacions que ens seguiran. Seria un bon propòsit per al curs que comença.

[1] https://fundaciobofill.cat/blog/infografia-escola-concertada-equitat-recerca

[2] https://www.vilaweb.cat/noticies/proves-competencies-basiques-resultats/