Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
La paraula inclusió s’ha repetit tant que corre el risc de perdre significat. Parlem d’igualtat d’oportunitats i diversitat, però la pregunta essencial és: estem construint una escola on tot l’alumnat se senti vist, comprès i capaç d’aprendre? La inclusió es demostra cada dia: a l’aula, al pati, en la mirada d’un docent o en la resposta que rep un alumne quan diu «No puc».
No podem demanar al professorat que transformi sol el sistema. Un docent no pot ser alhora mestre, orientador, mediador, especialista en conducta i suport emocional. La inclusió requereix temps, formació, coordinació i recursos, no només voluntat. També exigeix escoltar l’alumnat: no tothom aprèn igual ni parteix del mateix lloc. La igualtat dona el mateix; l’equitat dona el que cada alumne necessita; la inclusió pregunta què ha de canviar l’entorn perquè tothom pugui participar.
Les famílies tampoc poden ser espectadores. Durant anys, la relació amb l’escola s’ha basat en la desconfiança. Cal crear espais de diàleg real, on ningú se senti jutjat i l’objectiu compartit sigui el benestar de l’alumne. Igualment, la inclusió és una decisió política: no podem reclamar personalització educativa sense garantir recursos, ni parlar de benestar emocional ignorant l’esgotament dels professionals.
Un docent no pot ser alhora mestre, orientador, mediador, especialista en conducta i suport emocional
Les vagues mostren un sistema tensat. Quan els actors educatius necessiten arribar al conflicte per ser escoltats, cal revisar el model. El diàleg hauria de ser estructural, no reactiu. Docents, famílies, alumnes i Administració han d’asseure’s a la mateixa taula i poder dir: «Això és el que estic vivint», «Això és el que ens passa», i que l’Administració respongui: «Això és el que podem fer… i aquest és el compromís». Perquè quan un centre diu «Necessitem ajuda», la resposta no pot ser improvisada.
La inclusió també implica cuidar qui cuida. Un docent esgotat, una família desbordada o un alumne que pateix necessiten suport. L’esgotament permanent deteriora la qualitat educativa. I la diversitat és la norma: hi ha alumnes que necessiten més temps, adaptacions, suports específics o que algú detecti allò que no saben expressar. Cap alumne hauria de demostrar que mereix ser inclòs: la inclusió és un dret.
L’esgotament permanent deteriora la qualitat educativa
La pregunta clau és: quina escola volem? Educar no és només transmetre coneixements, sinó ensenyar a conviure, escoltar, gestionar emocions, demanar ajuda i comprendre que ningú hauria de quedar fora. La inclusió és una responsabilitat compartida: docents, famílies, centres, Administració i societat.
Catalunya necessita una conversa educativa diferent: no preguntar qui té la culpa, sinó què podem canviar i què necessita cada part perquè la inclusió sigui real. Una escola inclusiva es reconeix per com tracta qui aprèn diferent, per com acompanya qui té dificultats, per com escolta les famílies i per com respon l’Administració.
A Catalunya i arreu, això ha de convertir-se en un compromís col·lectiu.
