Close Menu
El Diari de l'EducacióEl Diari de l'Educació

    EL més llegit

    Eduardo Núñez: “L’educació té un infrafinançament crònic”

    Ana Basanta

    El professorat comunitari: cap a una nova cultura docent i de compromís social

    Francesc Imbernon

    Reminiscència i complicitat passiva

    Guille de las Heras

    Pacte nacional per la llengua i educació

    Xavier Besalú

    Pensar en veu pròpia en un món que crida massa

    Adrià Gonzàlez Robles
    Facebook X (Twitter) Instagram
    Facebook X (Twitter) Instagram
    El Diari de l'EducacióEl Diari de l'Educació
    COL·LABORA
    • Escola
    • Joventut i infància
    • Universitat
    • Llengua i Cultura
    • Comunitat
    • Opinió
    • Blogs
    El Diari de l'EducacióEl Diari de l'Educació

    Opinió
    El 47

    Jaume Celasetembre 10, 20245 Mins Read
    Twitter Bluesky Facebook LinkedIn Telegram WhatsApp Email Copy Link
    Segueix-nos
    X (Twitter) Instagram LinkedIn Telegram Facebook RSS
    Share
    Twitter Bluesky Facebook LinkedIn Telegram WhatsApp Email Copy Link

    Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
    Clica aquí i ajuda'ns!

    “Anem, que venen els picoletos”.

    Era la frase que podia interrompre les classes a l’escola del Castell de les Quatre Torres, del barri del Camp de la Bota.

    Gent del barri i mestres, sovint amb un escolapi al davant, que conversava amb la policia que venia a destruir una barraca que s’havia edificat a la nit, miràvem d’evitar-ho. Si tenia sostre per llei havien d’aturar els pics demolidors.

    A la Barcelona dels anys seixanta i setanta hi havia barris que es feien i es desfeien. Fer era molt complicat, desfer costava ben poc. Barris que tenien diferents orígens, però que havien anat creixent amb la immigració provinent, sobretot, d’Andalusia, Extremadura i Múrcia.

    La majoria molt bona gent, com diu aquell presentador de la tele, gent treballadora que la manca de feina i els interessos dels de sempre havien expulsat de la seva terra i obligat a buscar-se la vida nord enllà, on diuen que la gent és… Llegiu Espriu.

    Problemes d’aigua, llum, serveis mèdics i educatius… Problemes… Tots els que vulgueu i més, però la gran majoria, paios i gitanos eren bona gent, jo ho puc certificar per experiència i ho certifico. Amb aquestes persones vaig aprendre, si no tot, gairebé tot del que sé d’educació.

    Alguns noms d’aquesta Barcelona barraquística: La Perona,  Montjuïc, Somorrostro, Camp de la Bota, Vallcarca… I Torre del Baró.

    A la Barcelona dels anys seixanta i setanta hi havia barris que es feien i es desfeien. Fer era molt complicat, desfer costava ben poc

    El director Marcel Barrena, de qui podem recordar “Mediterrani” o “100 metres”, ens narra a la pel·lícula “El 47” la història de les lluites d’un d’aquests barris: Torre Baró, que s’enfila per la muntanya, amunt i amunt i amunt, que tot fa pujada i  baixada, és clar.

    De totes les necessitats, la història dóna relleu a la manca d’un servei públic bàsic: el transport. Cap autobús. Metro? On vas a parar! I tria una persona que en representa a moltes i que té un nom que coneixem des del primer moment: Manolo Vital.

    I ens commou la lluita d’en Manolo i de tota la colla que representa per recordar-nos que “semos personas” i que una persona té dignitat i drets. I un dels drets és que un autobús et deixi ben a prop de casa i si aquesta casa és una barraca cal recordar que és sobretot una casa i que una casa pot ser, els anglesos ho diferencien molt clar: a home. Doncs aquelles barraques eren el “home” de molta gent que l’havien construït amb les seves mans. Jo vaig tenir la sort, el privilegi  de conèixer unes quantes d’aquestes persones al Camp de la Bota, conèixer ulls i cor i mans, i sempre em sento i em sé deutor de totes elles fins a la fi del temps.

    La pel·lícula ens mostra la cursa d’obstacles d’en Manolo perquè les autoritats municipals li facin cas. I les portes es tanquen i ell, després de patir algunes tragèdies molt dures, tira pel dret i aprofitant que treballa com a conductor d’un autobús, el 47, el fa enfilar fins a dalt de tot de la muntanya. Quan arriba dalt recorda que li havien dit que un autobús no podia enfilar-se per aquells carrers. L’autobús arriba i ell proclama amb orgull: ¿¡Y esto qué es!?

    La pel·lícula ens mostra la cursa d’obstacles d’en Manolo perquè les autoritats municipals li facin cas

    Hi ha també reivindicacions parael·les. La de l’aigua, l’enllumenat, la de la sanitat, la de l’escola -quina dona, la companya d’en Manolo, una monja que penja els hàbits, que es dedica a fer classes i quan una nena no va a l’escola perquè la necessiten a casa, la mestra va a  buscar-la a casa seva. I crea un grup d’alfabetització de dones -seguirà la metodologia de Freire?- i a la classe, nens i nenes llegeixen “El zoo d’en Pitus”, del nostre estimat enyorat Sebastià Sorribas.

    Mentre veia la pel·lícula pensava que en aquests moments algunes coses s’han aconseguit, que la lluita no ha sigut estèril, però part de la nova immigració dorm al carrer o en vivendes ocupades i que totes aquestes realitats les aprofita l’extrema dreta per fer avançar les seves polítiques discriminatòries, discursos d’odi i que ens calen exemples com el que mostra “El 47”, que ens facin memòria de lluites de no fa pas gaire temps i que les noves generacions han de conèixer per saber d’on venim i per entendre que res del que ara gaudim ha estat resultat d’un regal generós. Per tant, penso que seria interessant que el professorat  de secundària veiés aquesta pel·lícula amb els seus i les seves alumnes i obrissin un debat sobre aquest passat que es projecta en el nostre present i en el futur que hem d’anar construint.

    Si ara tenim bones mostres de la importància de l’educació a la guerra civil -penso en “La lengua de las mariposas” o “El mestre que va prometre el mar”, ara tenim una altra història molt més propera magníficament filmada i interpretada. Poques vegades tenim la sensació d’autenticitat com veiem en aquestes interpretacions i en aquesta lluita veïnal.

    El cine -ficció o documental-  és una bona eina per activar la nostra consciència, sovint adormida o anestesiada. És molt difícil no sentir empatia veient els esforços de la colla d’en Manolo Vital. Un cop surts del cine és impossible no pensar en la realitat actual on hi ha persones que arriben en pastera i que algú pensa que la solució és enviar-hi l’exèrcit per posar-hi remei.

    Una gran pel·lícula que mostra una gran història.

    Si t'agrada aquest article, dóna'ns suport amb una donació.



    barris cinema opinió
    Share. Twitter Bluesky LinkedIn Facebook WhatsApp Telegram Email Copy Link
    Previous Article
    Actualitat
    El llegat de Melina Furman (1975-2024)
    Next Article
    Actualitat
    Salut mental i risc de suïcidi
    Jaume Cela

    Mestre i escriptor

    Related Posts

    El cinefòrum sobre ‘Hedy Crilla, maestra de actores’ obre un debat sobre pedagogia teatral i pensament crític

    maig 30, 2025

    Opinió
    Pensar en veu pròpia en un món que crida massa

    maig 29, 2025

    Opinió
    El greuge de no ser tinguts en compte

    maig 28, 2025

    No hi ha comentaris

    1. Joan M Girona on setembre 10, 2024 10:53 am

      Molt bé, Jaume una bona crítica a una bona pel·lícula. Recordar les lluites, les angoixes i les il·lusions dels anys 80, quan érem joves, pot animar a la joventut actual a implicar-se en millorar el món que els ha tocat viujre.

      Reply
    2. Marga on setembre 10, 2024 9:56 pm

      Avui he vist la pel·lícula i m’ha agradat. M’ha recordat el segrest d’autobusos a Gramenet el 1973, cinc anys abans que el de Torre Baró. El van fer les dones valentes i lluitadores del barri de Can Franquesa. I en van segrestar més d’un… També recordo la lluita de la gent de Gramenet per un ambulatori i les garrotades del grisos per disoldre les manifestacions, jo tenia 16/17 anys. Gramenet, els anys 60/70 va creixer sense control, desmesuradament i ens vam quedar col·lapsats. El nombre d’habitants es va triplicar en 10 anys. La lluita per aconseguir, transport i l’ambulatori va ser dura.

      Reply
    Leave A Reply Cancel Reply

    SIGNA

    Per un debat educatiu responsable i respectuós.

    MÉS INFORMACIÓ

    • Escola
    • Joventut i infància
    • Universitat
    • Llengua i Cultura
    • Comunitat
    • Opinió
    • Blogs
    • Escola
    • Joventut i infància
    • Universitat
    • Llengua i Cultura
    • Comunitat
    • Opinió
    • Blogs

    Vols rebre el butlletí setmanal del Diari de l’Educació?

    QUI SOM?

    Fundació Periodisme Plural

    ISSN 2339 - 9619

    ON SOM?

    Carrer Bailén 5, principal.
    08010, Barcelona

    El Diari de l'Educació

    CONTACTA'NS

    Ana Basanta
     
    abasanta@periodismeplural.cat
    redaccio@diarieducacio.cat
    publicitat@periodismeplural.cat
     
    Telèfon:
    932 311 247

    CONNECTA

    X (Twitter) Instagram Facebook RSS

    AMB EL SUPORT DE

    • Qui som?
    • Consell assessor
    • Catalunya Plural
    • Fundació Periodisme Plural
    • El Diari de la Sanitat
    • El Diari del Treball
    • Qui som?
    • Consell assessor
    • Catalunya Plural
    • Fundació Periodisme Plural
    • El Diari de la Sanitat
    • El Diari del Treball

    El Diari de l’Educació, 2025

    • Avís legal i política de privacitat
    • Avís legal i política de privacitat

    Type above and press Enter to search. Press Esc to cancel.

    Gestionar consentimiento

    Per a oferir les millors experiències, utilitzem tecnologies com les cookies per a emmagatzemar i/o accedir a la informació del dispositiu. El consentiment d'aquestes tecnologies ens permetrà processar dades com el comportament de navegació o les identificacions úniques en aquest lloc. No consentir o retirar el consentiment, pot afectar negativament unes certes característiques i funcions.

    Funcional Sempre actiu
    L'emmagatzematge o accés tècnic és estrictament necessari per al propòsit legítim de permetre l'ús d'un servei específic explícitament sol·licitat per l'abonat o usuari, o amb l'únic propòsit de dur a terme la transmissió d'una comunicació a través d'una xarxa de comunicacions electròniques.
    Preferencias
    El almacenamiento o acceso técnico es necesario para la finalidad legítima de almacenar preferencias no solicitadas por el abonado o usuario.
    Estadístiques
    L'emmagatzematge o accés tècnic que és utilitzat exclusivament amb finalitats estadístics. El almacenamiento o acceso técnico que se utiliza exclusivamente con fines estadísticos anónimos. Sin un requerimiento, el cumplimiento voluntario por parte de tu proveedor de servicios de Internet, o los registros adicionales de un tercero, la información almacenada o recuperada sólo para este propósito no se puede utilizar para identificarte.
    Marketing
    L'emmagatzematge o accés tècnic és necessari per a crear perfils d'usuari per a enviar publicitat, o per a rastrejar a l'usuari en una web o en diverses web amb finalitats de màrqueting similars.
    Gestiona les opcions Gestiona els serveis Gestiona {vendor_count} proveïdors Llegeix més sobre aquests propòsits
    Veure preferències
    {title} {title} {title}