Actualitat

El llegat de Melina Furman (1975-2024)

Vaig conèixer personalment Melina la tardor del 2016, quan va voler visitar les aules del projecte “Horitzó 2020”, que estàvem desenvolupant a Jesuïtes Educació. Axel Rivas, director de la prestigiosa Universidad de San Andrés (UdeSA), i amic comú, es va encarregar que l’atengués personalment perquè estava segur que ens agradaria conèixer-nos perquè connectaríem força. I així va ser. Tant que, en acabar la visita, Melina (Meli, com era coneguda) em va proposar ser un dels oradors del TEDxRíodelaPlata de l’any següent. L’única condició que em va posar va ser que havia d’estar disposat a deixar-me guiar per aprendre, lluny de la posició d’anar allà amb un relat prefixat. Aquesta visió de l’aprenentatge, com un camí conjunt on ensenyar i aprendre són parts indivisibles d’un procés generós i obert que no acaba mai, és una de les conviccions educatives de Melina, i que van caracteritzar totes les seves propostes. De fet, no he deixat d’aprendre mai al seu costat totes les vegades que ens hem trobat, parlat, passejat, explorat i estimat. Sempre m’he sentit al seu costat com el “compañero de sueños por una educación más justa y luminosa, con la alegria de compartir el camino juntos”, que m’escrivia en una ocasió.

La seva actitud vital se sintetitza en la frase “Meli, viviste enseñando y enseñaste viviendo”, que va escriure el seu amic Christián Carman a un panel participatiu que va construir-se a la cerimònia multitudinària de comiat a Buenos Aires, i que ha estat difosa per altres assistents. No és casualitat que l’últim llibre publicat en vida hagi estat “Curiosidad extrema” escrit a sis mans amb els seus fills bessons de dotze anys, Ian i Galo, acompanyats per la mirada intel·ligent i irònica de Fabio, la seva parella, que ha estat al seu costat en aquests dos anys de malaltia d’una manera admirable. El llibre és un divertit experiment que recull la manera habitual que Meli tenia de relacionar-se amb els seus fills, proposant sempre preguntes per investigar de manera conjunta i divertida. Puc donar fe de la ment curiosa i creativa dels seus fills en el context familiar, i com aquesta actitud de Meli s’expandia en la seva vida familiar i professional, amb una actitut amorosa i comprensiva, i que sempre emfatitzava el potencial dels seus interlocutors, ja fossin alumnes, col·legues o amics. Quan va publicar “Las preguntas educativas entran a las aulas”, en col·laboració amb la seva amiga Emi Larsen, m’insistia en el potencial que suposava aquesta estratègia de començar sempre per preguntes, una de les seves estratègies claus, i no donant totes les respostes per avançat, com també defensàvem al projecte “Horitzó 2020”.

Ella va tenir una formació excel·lent al prestigiós Colegio Nacional de Buenos Aires, a la Universidad de Buenos Aires, i a la Universitat de Columbia de Nova York. Des de la seva vessant de formació en Biologia i científica, ha anat aprofundint en el coneixement pedagògic, especialment a la didàctica de la ciència, al mateix temps que ha desenvolupat la seva docència a la Universidad de San Andrés a Buenos Aires. Ha col·laborat en molts projectes de millora de les pràctiques pedagògiques, ha publicat molts papers científics, articles de divulgació i xerrades TED. Una de les seves passions era la participació en el projecte “Aprender de Grandes” al costat del seu gran amic Gerry Garbulsky, una de les persones més imaginatives i creatives que he conegut, que formava parella fraternal i professional amb Melina i que, al costat d’altres amics igualment involucrats en la màgia del pensament, l’aprenentatge i una estima profunda, ploren ara la seva pèrdua irreparable.

Ella no deia mai que no a una proposta de col·laboració en projectes adreçats a la millora de l’educació, especialment si tenien per objecte millores en els sectors socials més fràgils

Quan Melina em va proposar, a començament del 2022, escriure un llibre per a la col·lecció d’educació de l’editorial Siglo XXI d’Argentina, que ella dirigia, vaig sentir tot el pes d’aquella força que la caracteritzava. Ella no deia mai que no a una proposta de col·laboració en projectes adreçats a la millora de l’educació, especialment si tenien per objecte millores en els sectors socials més fràgils. Només es va aturar una mica quan la van diagnosticar el càncer al juny del 2022, i el seu cos li anava mostren la urgència d’abaixar el ritme. No podia resistir-me a respondre al seu encàrrec. Ella m’encomanava forces perquè creia que, després de més de quaranta anys de docent i directiu, havia d’aportar el meu gra de sorra. Vaig escriure “Educar para la vida”. També crec que aquesta empenta és una part del seu llegat. Tots podem i hem de contribuir. Totes les idees que neixen de la inquietud i de les preguntes són part dels aprenentatges, dels quals hi podem trobar profit per millorar el nostre entorn.

Tots els seus llibres són molt aprofitables per aplicar a les pràctiques pedagògiques. “Enseñar distinto”, aparegut el 2021, s’ha convertit en un autèntic èxit de vendes. I no és estrany, perquè és un reflex apassionant de la seva manera d’entendre i aplicar els processos d’ensenyament i aprenentatge. Melina no destruïa el camí d’on venim els docents en les nostres pràctiques. Només ens estimulava perquè ens adonéssim que “parte de aprender a aprender implica entender cuál es el desafío que tenemos por delante” com escrivia a “Guía para criar a hijos curiosos”, un llibre imprescindible per a la docència.

Sento una enorme tristor, glaçada, i a la vegada una injecció de forces quan torno a llegir la dedicatòria que em va escriure al seu últim llibre, que em va regalar durant els dies del passat mes d’abril que vaig passar a casa seva a Buenos Aires: Després d’una frase més personal, acabava amb “…por muchos más encuentros”, que tornava a reiterar el passat 24 d’agost, quan desitjava donar-nos una abraçada al proper novembre quan torni a Buenos Aires.