Opinió

Reflexions ingènues sobre la necessitat d’un nou debat, d’un pacte i d’un consens sobre l’educació que volem per a Catalunya

Realment, necessitem un gran debat?

Començo de forma directa. Coincideixo d’entrada amb els que afirmen que potser no cal un nou diagnòstic de què passa a l’escola i a l’educació, perquè ja tenim dades suficients. Però tinc els meus dubtes sobre si ara és necessari obrir un gran debat sobre quina educació volem per al nostre país. Sé que un debat sempre pot resultar positiu, en tant que implica persones que conversen entre si, apropen posicions, comparteixen mirades, potser antagòniques, i construeixen coneixement…

Però és realment necessari tornar a discutir quina educació volem? En bona part, a grans trets, ho sabem i es podria formular així, amb una acceptació bastant majoritària: volem una escola per a tothom, sense exclusió, que garanteixi els millors aprenentatges i la formació dels millors ciutadans per a la societat que ens ha tocat i ens tocarà viure. Els aprenentatges són la seva finalitat essencial i no es poden aconseguir sense unes determinades condicions educatives, professionals, organitzatives i socials.

Alguns principis que desenvolupen aquesta primera idea no haurien de ser objecte de negociació. Hi ha qüestions que, al meu entendre, no haurien de formar part d’un consens ambigu. Per exemple, tota escola ha d’aspirar a ser pública. El principi d’inclusivitat no es pot posar en dubte. L’escola o és democràtica o difícilment és escola. A l’escola ens instruïm, ens eduquem, ens socialitzem, i ho fem de forma plural i global, des de la proximitat. Per tant, els principis poden estar clars. Llavors hem de precisar una mica més i situar el debat en quina direcció apuntem les polítiques i les pràctiques necessàries per fer-los realitat.

Hem de passar del debat sobre el model al debat sobre com fer-lo possible.

Quan el president de la Generalitat —encara que sigui de manera retòrica— planteja un debat per saber cap a on ha d’anar l’escola del país, ¿no ignora una literatura professional, acadèmica i social extraordinàriament extensa que fa dècades que està reflexionant sobre aquesta qüestió? Potser el que falta, per tant, no és més debat sobre on volem arribar, sinó que hem d’agafar-nos a una altra de les seves frases: hem de passar a l’acció.

El problema és que, segons les accions que es plantegin, la idea de passar a l’acció també ha perdut credibilitat. Fa un any i mig, un grup d’experts, per encàrrec del Parlament, va elaborar un document de consens sobre quines mesures cal posar en marxa per remuntar una crisi que arrosseguem, amb major o menor mesura, des de la dècada de les retallades del govern Mas. Eren propostes d’acció de les quals se n’han aplicat una part molt petita i de forma incipient. Fa només sis mesos, govern i algunes organitzacions sindicals anunciaven, amb gran rebombori, un gran acord de país per a l’educació i per al professorat. Aquell acord va acabar desembocant en algunes de les vagues més importants del sector dels darrers cursos.

Potser la pregunta més útil no és quina educació volem. Ni tampoc quines propostes fem al conjunt de la comunitat educativa. Entre les grans finalitats i les propostes reals i efectives hi ha una gran indefinició: el camí que cal emprendre, la direcció més adequada per aconseguir aquestes finalitats. I, a la vegada, la qüestió de si estem disposats a posar tots els recursos humans i econòmics a treballar en aquesta direcció, amb responsabilitat i, sobretot, continuïtat. Per tant, cal aclarir cap on va el camí, definir-lo i liderar-lo.

Com garantim la diversitat i la pluralitat a totes les escoles, evitem la segregació i treballem per l’equitat? Volem una escola autònoma i interdependent? Dels 0 als 16 anys, quin model d’etapes i de centres volem impulsar? Què hem d’aprendre i amb quines finalitats? Quin paper i quines funcions atorguem al professorat com a professional, servidor públic i agent educatiu? Amb quins models gestionem la complexitat creixent dels centres? Com hem d’avaluar els centres, el professorat i el conjunt del sistema? Com hem d’organitzar l’Administració perquè doni estabilitat, suport i acompanyament als centres?

Si observeu, cadascun d’aquests aspectes es pot desenvolupar en una direcció o en la contrària, o bé en moltes vies intermèdies. I aquesta és la qüestió clau en els lideratges educatius. Qui lidera ha de saber on volem arribar, perquè té certeses sobre quin és el millor camí que ens portarà al model d’escola al qual aspirem.

Un problema de fons: manca d’estabilitat i de rumb

Els centres educatius i el professorat demanen bon rumb i estabilitat.

Del rumb n’hem parlat més amunt i l’estabilitat és una mancança estructural. Els centres educatius i el professorat pateixen inestabilitat, canvis permanents, reformes successives, instruccions contradictòries i dificultats per mantenir iniciatives sostenibles en el temps. El problema no és únicament la manca de recursos, que també ho és. Hi ha un problema greu de direcció política i de continuïtat. Avui l’Administració diu una cosa i demà pot dir-ne una altra (¿és necessari tornar a les lectures obligatòries del batxillerat, en comptes de plantejar-se com es treballa la lectura a totes les etapes?), amb propostes que funcionen com capes superposades que, teòricament, sumen, però que en la pràctica desorienten i provoquen escepticisme.

Val la pena fer una llista del més d’un centenar de propostes de formació, innovació i canvi que han fet els successius departaments d’Educació en els darrers quinze anys? De moltes d’elles, que han acabat com el rosari de l’aurora, no se’n coneix cap avaluació, ni per què s’han deixat de promoure. La sensació de manca de consistència i continuïtat és evident entre els centres educatius, la qual cosa dificulta qualsevol transformació educativa.

Necessitem un gran consens i un gran pacte de país?

La pregunta que també m’estic fent és si cal plantejar un consens per a un nou gran pacte educatiu de país. Doncs us haig de confessar que, com molts sectors del professorat, en aquests moments desconfio dels pactes i dels consensos, sobretot d’allò que es presenta com a gran pacte o gran consens. I penso que, abans de tornar a parlar així, potser hauríem de preguntar-nos què no ha funcionat i per què.

Però això és avaluació. Potser no calen més diagnòstics, però una avaluació seriosa de les polítiques aplicades, de les no aplicades, de les condicions facilitadores i de les que no ho són, dels recursos destinats i dels que manquen, de les propostes engegades i dels efectes secundaris… potser sí que és absolutament necessària.

Doncs aquí una nova proposta en forma de pregunta: l’Administració està disposada a avaluar la política desenvolupada en les dues darreres dècades? És a dir, els compliments i els incompliments, els èxits i els fracassos, els aspectes consolidats i els que no ho són encara… Potser aquest exercici podria posar les bases d’una nova credibilitat i confiança entre els centres educatius i l’Administració, a la vegada que podria donar pistes sobre com és que, sabent sovint com hem d’actuar, no aconseguim els resultats esperats i els problemes es van enquistant.

L’aliança amb el professorat: una condició imprescindible

Anem a un altre condicionant clau: el professorat. No hi haurà transformació educativa sense una nova aliança amb el professorat. El malestar docent ha augmentat considerablement en les últimes dècades per dues raons que es retroalimenten: més complexitat de la feina i estancament de les condicions per afrontar-la. Una distància cada vegada més gran entre les idees sobre la seva funció, la realitat en què es troben les aules i els recursos i mitjans per afrontar-la.

En els centres educatius conviuen cultures professionals, compromisos i voluntats diferents. Per això cal un pacte que no sigui simplement un acord general ni puntual, sinó que generi una veritable aliança amb el professorat, però tenint en compte, sobretot, els sectors més compromesos amb la qualitat de l’escola.

Aquí els sindicats també haurien de definir-se clarament. No es tracta només de defensar la millora de les condicions de treball —que és evidentment necessària—, sinó de vincular-la a la millora de la qualitat del servei públic que representa l’escola. I treure’ns de sobre aquesta mena de mantra de que hi ha una relació directa entre les dues coses: les condicions de treball no poden anar en contra de la millora de la qualitat del servei. De la mateixa manera, no hi ha una relació directa entre tenir més recursos i que l’escola millori.

Aquest pacte ha de basar-se en una multiplicitat d’aspectes. Entre d’altres, les retribucions, els horaris —aclarint l’ambigüitat entre horari i calendari laboral i horari i calendari de permanència—, l’estabilitat, els mecanismes de configuració i l’accés als equips, la formació permanent, l’avaluació de la tasca docent, la formació i la funció dels equips directius i les condicions materials necessàries per desenvolupar adequadament la tasca educativa.

En aquest pacte no hi pot haver una actuació fragmentada o parcial. Les condicions de treball, la professionalitat docent i la qualitat del servei públic formen part d’un mateix problema i s’han d’abordar de forma interrelacionada.

El temps dels canvis educatius

Una qüestió bàsica: hem de pensar el temps que necessitem per fer, avaluar, consolidar i estendre un canvi en forma de millora profunda.

No es pot pretendre revertir en un sol curs escolar una situació educativa complexa que s’ha anat configurant durant vint anys. No es tracta de buscar els canvis en els resultats anuals d’unes proves estandarditzades. No es tracta de proclamar la lentitud de l’Administració, que ja coneixem com s’aplica en el moment de resoldre un tema urgent. Es tracta de plantejar la necessitat de polítiques a mitjà i llarg termini en què es garanteixi la continuïtat i l’avaluació constants de les mesures i propostes engegades.

Els canvis educatius necessiten temps. I això exigeix estabilitat política, continuïtat i voluntat, confiança dels centres, complicitat del professorat, avaluació dels processos, capacitat de rectificació i una perspectiva a llarg termini. El problema no és només què fem aquest curs, sinó quin sistema volem construir d’aquí a deu o quinze anys.

Els grans reptes educatius no són només del sistema: són els de la humanitat

Necessitem una mirada àmplia, social i llarga en el temps, perquè el que tenim entre mans depassa les funcions de l’educació i de l’escola i les responsabilitats del sistema educatiu. El debat que considero necessari hauria de tenir en el seu rerefons els grans reptes que té avui la societat i les seves repercussions en l’àmbit de l’escola. Perquè no podem obviar que els continguts i les finalitats educatives han de respondre als grans reptes que la societat té plantejats.

En primer lloc, la crisi ambiental i climàtica, que posa en qüestió les condicions de supervivència de la nostra espècie i que obliga a repensar quins coneixements i sabers necessitem si volem educar per al futur.

En segon lloc, la mobilitat humana i la diversitat creixent com a realitat de les nostres societats, que fan més complexa la construcció d’una cultura comuna capaç de respectar la gran diversitat existent i construir, a la vegada, una ciutadania activa, crítica i democràtica.

I, en tercer lloc, el desenvolupament de l’anomenada intel·ligència artificial, que transforma profundament la relació amb el coneixement, el saber i la informació, i qüestiona qui els controla i qui té el poder de decisió, posant en qüestió un dels papers que tradicionalment té assignats el mateix sistema educatiu.

Aquests reptes no són un afegit al currículum. Han de formar part de la discussió sobre què significa educar avui.

Finalment, tornem a l’inici: què necessitem per avançar i respondre als reptes de futur i a les mancances i malestars presents?

Arribats aquí, potser podem tornar a la pregunta inicial. Potser no es tracta de rebutjar qualsevol acord, però potser cal redefinir què entenem per consens. El consens polític hauria de servir, sobretot, per establir una treva en els aspectes que no volem que siguin objecte de confrontació partidista permanent. Utilitzar l’educació així només perjudica el conjunt del país. Però això no significa que totes les forces polítiques tinguin la mateixa concepció de l’educació. No la tenen. I, per tant, és inútil buscar un consens impossible entre projectes educatius diferents. Aquesta és una contradicció difícil de resoldre.

El que és absolutament imprescindible és construir les aliances socials i polítiques capaces de fer avançar l’escola pública, inclusiva i democràtica. I aquestes aliances no apareixen espontàniament: cal treballar-les. I la pregunta que ens plantegem és si l’Administració actual està disposada a impulsar aquesta aliança o bé, com sempre, optarà per una neutralitat descafeïnada, sense compromís clar a favor de l’escola i l’educació tal com l’hem definit.

Necessitem, doncs, un debat sobre quina educació volem per a Catalunya? Potser sí, però no per tornar a començar de zero ni per redactar un altre gran document de consens. El que necessitem és discutir com fem possible l’escola que sabem que necessitem. Amb un professorat reconegut i compromès; amb centres autònoms però interdependents; amb una Administració que tingui rumb i doni estabilitat; i amb unes polítiques educatives pensades a mitjà i llarg termini.

I probablement aquesta és la pregunta política fonamental: quines aliances estem disposats a construir per fer possible aquest model educatiu?

Llavors sí, necessitem una reflexió conjunta. Però no una reflexió destinada a començar una vegada més el debat sobre què volem, sinó una reflexió que ens ajudi a construir una aliança capaç de fer-ho possible. Perquè està clar que les accions individuals o les reflexions com les d’aquest article no condueixen enlloc si no són capaces de convertir-se en voluntat col·lectiva. I els sectors compromesos amb l’escola pública han d’aclarir amb quina finalitat i sobre quins continguts estan disposats a empènyer aquest carro, i fer-ho amb una mirada compromesa i generosa.

Sense aquesta aliança bàsica que empenyi el canvi en una direcció transformadora i compromesa, els consensos artificials, igual que els pactes solemnes, poden acabar desvirtuant les finalitats o provocant, a curt termini, més frustració i més desconfiança. Potser, doncs, no ens cal un altre gran consens sobre l’educació. Ens cal recuperar la capacitat de posar-nos d’acord per fer-la possible.

Sabem quina escola volem. Sabem quins són els seus principis. Sabem també molts dels obstacles que ens impedeixen avançar. El que encara ens falta és construir la voluntat col·lectiva, les aliances i les condicions necessàries per fer-ho.

Benvingut sigui, doncs, el debat. Benvingut el pacte quan serveixi per avançar. Benvingut el consens quan no amagui les diferències, sinó que permeti construir allò que compartim. Però, sobretot, benvinguda sigui l’acció persistent i compromesa.

Perquè el repte no és tornar a dir quina escola volem. El repte és atrevir-nos, finalment, a construir-la.