Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
La constitució d’equips professionals docents ve limitada pel procediment d’adjudicació de places. El sistema corporatiu creat el 1905 basat en l’elecció per antiguitat i permanència no serveix avui per la gran quantitat a gestionar i per l’acceptació de projectes singularitzats a cada establiment escolar que corresponguin als seus alumnes. En aquest assumpte social, la gran quantitat de dades no es pot tractar amb objectivitat deixant al marge les persones i els ambients socials. L’escola és una institució humana social per a educar persones subjecte amb professionals subjecte. Un procediment d’adjudicació de places ha de ser personalitzat, subjectiu i equànime però no arbitrari ni interessat. D’entrada, cal adjudicar àrees geogràfiques de proximitat processant dades dels docents: capacitacions, àrees geogràfiques, preferències. Una segona fase per decidir: cal afinar segons necessitats de l’equip docent: àrees de coneixement, capacitacions diverses (tecnològica, musical, dramàtica, artística, organitzativa…). En primera fase hi pot haver un concurs general per àrees de 30-50.000 habitants (entre 15 i 20 establiments). Els docents assignats a cada àrea, han de conèixer i ser coneguts i presentar preferències que, en segona fase, una comissió haurà de relacionar amb les necessitats presentades per cada centre. Això no es resol amb un programari sofisticat sinó amb una comissió assenyada i transparent que haurà de resoldre escoltant i donant explicacions. Objectivitat impossible; intersubjectivitat raonada; transparència i equanimitat.
Canviar el procediment d’adjudicació, de fet, és poca cosa. Cal reorganitzar el sistema d’ensenyament públic obrint passos entre centres públics i centres finançats públicament. La Societat Catalana de Pedagogia ja va fer una proposta el 2005: “Contribució de la Societat Catalana de Pedagogia al debat del Pacte Nacional per a l’Educació obert pel Departament d’Educació” S’hi proposa la configuració d’escoles de patronat institucional com a superació progressiva de la confrontació pública-privada. Text complet disponible: https://revistes.iec.cat/index.php/RCP/article/view/1740.001/3874
El procediment de substitucions és un pedaç, poc àgil, ineficaç i car. No atén puntual i bé les dificultats de l’escola, desorienta els alumnes, és mal inici per al professorat novell i és una despesa alta amb molt personal de gestió necessari. Tanmateix, un procediment de baixa eficiència. Aquesta disponibilitat econòmica s’ha d’aplicar a consolidar una plantilla estable a cada establiment. Ja fa temps que hauríem d’haver assignat dos docents per a cada grup, de 25 o 30 alumnes en comptes de muntar un operatiu de substitucions disfuncional.
Dos docents per grup és una opció inajornable que pot reduir molts dels problemes pendents. Dos docents per grup poden atendre suports personalitzats per a una efectiva inclusió. Ambdós són reconeguts pels alumnes i coneixen bé els alumnes per prendre decisions contrastades. Cada docent millorarà la seva actuació a la vista de l’altre amb comentaris reflexius. Un o altre podran trobar estones de fer anotacions psicopedagògiques per a analitzar conjuntament. Això, ja minora el desgast personal, molt superior quan no es pot compartir amb un col·lega. Es pot dividir el grup per a un mateix aprenentatge amb una didàctica més receptiva o una més projectiva segons convingui als alumnes. I ja deu ser temps de garantir la paritat home-dona que en el cas de l’educació és important pel modelatge que aporta enfront de models socials que volem eradicar, i mostrar la relació d’igualtat entre dona i home.
Amb dos docents per grup i atenció personalitzada es redueix en la majoria de casos la necessitat de personal de suport i d’integradors socials. Tanmateix, les educadores socials s’han d’integrar amb l’equip docent aportant perspectiva i activitats. Cal superar el contrast entre ensenyament i educació social atès que aquesta ve a restaurar activitats d’aprenentatge amb acoloriment propi que els docents aniran incorporant.
Un tema clau de l’educació que potser no ha sortit, o ha passat per alt llegir-lo durant 2025.
La direcció pedagògica de l’educació. Centrem-nos en la pedagògica, científica i professional, que pot coincidir amb la persona de la direcció institucional, o no. No és acceptable que qualsevol docent pot ser director com no ho és que qualsevol futbolista pot ser entrenador. ¿Podem pensar en una orquestra simfònica sense director? La institució escolar és una orquestra molt complexa i ha de funcionar com a sistema. Algú ha de veure que quan canviem una peça cal reajustar el sistema, que quan falla, per exemple, la lectura, cal saber quina és la causa originària i quina és la causa concomitant. Mala solució és, quan un alumne no llegeix bé, prescriure estones de lectura a casa en comptes de temptejar tipus de lectura: narrativa, fantàstica, experiencial, científica, còmic, conte curt i suscitar el gust per començar en un gènere de lectura. Algú ha de trobar el desllorigador quan un alumne de secundària actiu i participatiu va bé en el conjunt d’aprenentatges però té fòbia o s’ensorra amb les matemàtiques. Calen docents que, havent experienciat la docència en diverses matèries i diferents edats, aprofundeixin en coneixements per a l’educació i aprenentatge aportats per la neurociència, la psicologia, l’antropologia, la sociologia, la dinàmica de grups i la semiòtica. Observem que, fins avui, l’esforç en formació de directors s’ha centrat en la gestió del currículum i l’administració escolar. Tanmateix, la formació pedagògica es completa amb cursos breus, monogràfics, solament si s’ha adquirit una formació pedagògica de base, històrica, sistèmica i extensa. Garantir direcció pedagògica és tan important com assegurar un director musical per assajar i interpretar una simfonia orquestral.i desconeguts, sinó per pensar els escenaris adults de desconeixement, oblit i conversió de la seva vida
