Opinió

El feminisme i el dret imprescindible a la ciència

En aquesta època de policrisi, travessada per múltiples tensions i inestabilitats que es magnifiquen entre elles, els drets humans es tornen a posar sobre la taula. Tot i que el dogma dels drets humans s’ha convertit en un passe-partout que invoca la justícia global d’una manera tan universal com fràgil, el seu esquema ens pot ajudar a comprendre les crisis que vivim, i construir claus per abordar-les.

En ocasió del Dia Internacional de la Dona i la Nena a la Ciència, aquest 11 de febrer, i tenint molt present el Dia Internacional de la Dona, el proper 8 de març, és important recordar que la ciència és un dret i que, com la resta de drets humans, és imprescindible per construir societats igualitàries i lluitar contra les discriminacions. La molt esmentada Declaració Universal dels Drets Humans de 1948 reclama, en l’article 27, que “tota persona té dret a participar lliurement en la vida cultural de la comunitat, a gaudir de les arts i a participar en progrés científic i els beneficis que en resultin”. Aquest dret, que va ser fermament defensat per Xile i altres països llatinoamericans en els processos de redacció de la Declaració, ha estat sovint ignorat i relegat a un segon pla en les esferes internacionals, com sol passar amb molts dels altres drets econòmics, socials i culturals.

Aquest dret resulta, ara més que mai, indispensable per resoldre els problemes d’una època plena de desinformació, on el corrent del feminisme ha de fer front a societats on els vincles de confiança es fragmenten i debiliten de manera creixent. Ja el 1995, l’astrofísic i escriptor Carl Sagan declarava que la ciència és imprescindible per a la democràcia. Al seu costat, la seva més que reconeguda esposa, la biòloga Lynn Margulis, canviava els paradigmes de la ciència amb la teoria de l’endosimbiosi, que va desplaçar el pensament darwinià de l’evolució com a competició cap a una concepció del món, de la vida, com a cooperació. La contribució de Margulis és un dels múltiples exemples de com la participació de la dona en la ciència és un procés que va més enllà de la producció científica, implica beneficis per a tota la societat i contribueix a eliminar els obstacles estructurals que la dona experimenta en tots els àmbits de la vida. Margulis és, de fet, una de les referents de la feminista i biòloga Donna Haraway, el Manifest cíborg de la qual s’ha convertit en una font clau per al feminisme del segle XXI. La teoria de Lynn Margulis és tant una conjectura biològica com política, que revalora els vincles i la cooperació davant l’exclusió i la competició.

Mentre sembla evident, des d’una concepció de drets humans, que la dona hauria de poder participar de l’activitat científica i accedir als beneficis d’aquesta activitat de manera igualitària, la igualtat de gènere en el camp científic és un escenari encara llunyà. Segons les Dades i Xifres del Sistema Universitari Espanyol, a Espanya, la participació de les dones en posicions de poder a les institucions científiques és encara reduïda. Mentre que la matriculació en graus mostra una presència més gran de dones (56,3%) que d’homes, elles representen un 43,3% del total de docents i, de forma encara més sorprenent, el 25,6% dels catedràtics. Aquestes dades simbolitzen de manera evident la persistència de la discriminació estructural –social, econòmica i política– que pateixen les dones en l’arquitectura social, que alhora es reprodueix a través de les estructures del món de producció científica. Tot i que, a primera vista, l’accés de les dones a la formació universitària és igual al dels homes, la poca representació de dones a les esferes més associades a la investigació i producció de coneixement és doblement símptoma i causa d’una investigació científica masculinitzada, insensible a la perspectiva de gènere i on la ciència es reprodueix com a activitat exclusiva i excloent, en contraposició a l’agenda dels drets humans. D’altra banda, en les disciplines científiques encara persisteix una distinció entre les anomenades ciències socials i les ciències naturals. Aquestes últimes, amb una participació molt menor de dones (un 25% a l’Estat espanyol), són alhora les ciències i metodologies que tenen més prestigi i valor social. No per casualitat, les ciències naturals són considerades “ciències dures”, mentre que les ciències socials, més feminitzades, s’han anomenat “ciències toves”. La Llei de la Ciència, la Tecnologia i la Innovació, del 2022, reconeix aquesta problemàtica, i pretén respondre a les desigualtats de gènere que persisteixen a l’Estat espanyol incorporant una perspectiva de gènere.

Accedir i participar en l’activitat científica és clau per explorar les nostres societats i naturaleses, amb l’objectiu de construir espais més justos i equitatius. Sense inclusivitat i diversitat de gènere, la ciència ignora la reflexivitat i l’heterogeneïtat inherent a la recerca del coneixement, i reprodueix esquemes de discriminació que van més enllà dels seus objectes d’estudi. Resoldre aquestes desigualtats cícliques implica revisitar i explorar l’agenda dels drets econòmics, socials i culturals, entenent la importància dels drets marginalitzats, com el dret a la ciència, i comprendre la interconnexió i la relació entre tots ells.