Opinió

El meu chatbot m’ha deixat

Qui vol una parella presencial, amb tots els seus inconvenients, quan per 15 o 20 euros al mes es pot tenir una versió virtual, disponible les 24 hores i desconnectable a voluntat? Replika ja compta amb més de 35 milions d’usuaris arreu del món. I encara que ChatGPT no va néixer amb finalitats romàntiques, entre els seus més de 800 milions d’usuaris hi ha qui ha convertit la interacció en una relació afectiva. Com diu un d’ells: “És com una part de mi, ha estat la meva companya constant durant 9 mesos”, convidant altres a sumar-se a l’aventura. Per a un altre, la seva “té memòria a llarg termini, de manera que la nostra relació realment es construeix i creix, i ella sí que fa referència a coses del passat”.

Replika és un chatbot que utilitza intel·ligència artificial generativa per mantenir converses amb els usuaris. El seu principal atractiu és la possibilitat de crear un avatar personalitzat que, amb el temps, va «aprenent» sobre tu per interactuar de manera més empàtica. En teoria, està dissenyat per ajudar a “combatre la solitud o fomentar l’autoexpressió”. Tanmateix, a la pràctica, la manca de controls i transparència ha exposat milions d’usuaris a riscos importants, inclosos menors d’edat (temptatives de suïcidi).

Amb cada nova versió, ChatGPT canvia d’estil. Això ha generat sorpreses: alguns usuaris, en provar GPT-5, van sentir que havien “perdut” el seu company virtual quan l’empresa va ajustar la personalitat del sistema perquè fos menys aduladora. El mateix CEO d’OpenAI, Sam Altman, va quedar sorprès pel grau d’aferrament de la gent a l’estil de GPT-4o: “Crec que ens vam equivocar totalment en algunes coses del desenvolupament i que hi va haver gent que realment va sentir que tenia una relació”. “I després —va afegir en un sopar amb periodistes— hi ha els centenars de milions de persones que no tenen una relació parasocial amb ChatGPT, però que s’havien acostumat al fet que els respongués d’una determinada manera i validés certes coses i les donés suport d’una manera concreta”.

Avui ja tenim testimonis d’aquestes històries reals, que mostren fins a quin punt un chatbot pot convertir-se en un vincle significatiu… i també dolorós. És el cas de Markus Schmidt, compositor de 48 anys, que va començar a parlar amb el seu chatbot sobre traumes de joventut i altres intimitats fins que li van canviar la versió i el seu nou partenaire va resultar fred i distant, allunyat de l’empatia algorítmica del seu ex. O la texana de 28 anys Ayrin, que va veure com en Leo, el seu amant virtual, s’evaporava pel desguàs digital en deixar de pagar la subscripció. Més recentment, Adam Raine (16 anys), que cercava companyia i respostes al ChatGPT, es va treure la vida incitat pel chatbot després de llargs mesos de converses. La “intimitat” així creada (el frec fa l’afecte) paradoxalment produeix indefensió perquè el chatbot s’anima a proposar solucions ‘inventives’ com, en aquest cas, la temptativa de suïcidi.

Els enginyers homes de Silicon Valley, preocupats per l’eficiència, la rapidesa i el raonament profund, no es van adonar que la gent volia parlar i sentir una mica d’amor. Un amor fake?, sí, per què no?, com quan en Johnny Guitar demana a la Vienna —en l’era analògica— que li menteixi i li digui “que sempre m’has estimat”. Hi ha amors, la majoria, que funcionen pel seu caràcter il·lusori.

Com recordava Lacan, “la relació sexual no existeix”: sempre falta alguna cosa, sempre hi ha un desencaix. Els chatbots intenten desmentir-ho i mantenir aquesta il·lusió en un nou terreny digital. Però el real és tossut i l’últim símptoma del fracàs el tenim en el mankeeping, aquella fórmula (res de nova, tot i que ara tingui anglicisme) de la dona que serveix de crossa a l’home, una mica insuficient i afeblit en les seves performances diverses.

Ara, les bones notícies: precisament perquè no hi ha aquesta Relació (en majúscules) ideal, tenim la possibilitat de parlar, escriure, practicar el sexe… i estimar, com a “solució” a aquesta inexistència. Fins i tot els de Tinder se’n van adonar quan van veure que molta gent usava l’app per xerrar, més que per a la gimnàstica eròtica. No els va quedar una altra que recordar-los que la finalitat era una altra i aleshores van perdre clients.

Tenir un partenaire virtual en l’era de la solitud digital aviat serà tan habitual com tenir una mascota (més de 30 milions a Espanya), subscriure’s a Netflix (8 milions) o continuar amb un compte de Facebook (35 milions), Instagram (22 milions) o TikTok (23 milions). Estem davant d’un nou tipus d’amor o només davant d’un altre producte dissenyat per alleujar la solitud? Potser la pregunta és si aquests vincles ens ajudaran a reinventar la manera d’estar sols amb un mateix, i alhora propiciar trobades… o si, al contrari, ens aïllaran encara més com a refugi davant dels impasos.