Actualitat

El model ‘Barnahus’: una casa per atendre en un sol espai els menors víctimes d’abusos sexuals

“Que un infant hagi de repetir la seva experiència traumàtica moltes vegades no és només perjudicial per ell sinó que també és dolent pel procés judicial. Cada vegada que s’expliquen els fets s’està alterant el testimoni, i la paraula del nen o nena és sovint l’única prova que tenim per inculpar el presumpte agressor”.

Així exposa Emilie Rivas, coordinadora de l’informe “Sota el mateix sostre” de l’ONG Save the Children, un dels avantatges de les “Cases dels infants”, el recurs que proposen per atendre els nens i nenes víctimes d’abús sexual i les seves famílies de forma integral a Catalunya.

Aquest model planteja que tots els professionals que intervenen en un cas d’abús sexual infantil, com ara treballadors socials, psicòlegs, metges, policies i jutges, es coordinin, rebin formació especialitzada i es desplacin fins a aquests espais d’entorn amigable per a nens i adolescents.

Es tracta de cases o edificis situats en zones residencials, allunyades de comissaries, hospitals o dependències judicials i sovint amb adreça desconeguda, per protegir als menors tant de la revictimització i l’estigma com dels abusadors.

Les “cases dels infants” van néixer als Estats Units als anys 80 sota el terme de ‘Children’s Advocacy Centers’ i van arribar a Europa l’any 1998 amb la primera casa a Islàndia, on es coneixen com a ‘Barnahus’. Va ser en aquest moment que es va incloure una nova eina: l’entrevista forense gravada davant d’un representant de l’àmbit judicial. D’aquesta manera es garanteix que la prova sigui vàlida pel judici i l’infant no hi hagi de tornar a declarar.

Un circuit d’atenció confús a Catalunya

A Catalunya es van presentar 549 denúncies per abusos sexuals el 2017, però fins a 7 de cada 10 casos oberts per abús sexual infantil no arriben a judici per manca de proves. L’ONG Save the Children denuncia que, a més, una vegada l’infant explica a algú del seu entorn els abusos que està patint, el camí a seguir és complex i el procés legal pot durar fins a 3 anys.

Un cop denunciats els fets la víctima els torna a explicar una mitjana de 4 vegades, i en alguns casos poden arribar a parlar fins i tot amb 10 persones diferents, comptant treballadors socials, psicòlegs, policies i membres de la judicatura. A més, en dos terços dels casos no s’aplica la prova preconstituïda, és a dir que l’infant ha d’anar al plenari, ja que no es considera vàlida cap testificació prèvia.

Existeixen diversos professionals i serveis que poden rebre la notificació d’una sospita i que atenen a les víctimes, com les unitats hospitalàries especialitzades en el diagnòstic de l’abús sexual, les oficines d’atenció a les víctimes del delicte (OAVD) i els equips d’assessorament tècnic penal (EATP). En molts casos, però, aquests equips dupliquen tasques i deriven l’infant i la família a nous professionals, cosa que repercuteix en tornar a victimitzar l’infant.

Implicació necessària de quatre departaments del Govern

Les “cases dels infants” serien una manera de complir amb l’obligació legal establerta a la llei 14/2010 segons la qual el Govern de la Generalitat ha de crear un servei d’atenció especialitzada per als infants i adolescents víctimes d’abús sexual. A més, són una recomanació del Consell d’Europa i ja existeixen – més enllà dels països nòrdics – a Alemanya, el Regne Unit, Polònia i Lituània, entre d’altres.

Save the Children calcula que a Catalunya serien necessàries 5 cases: dues a Barcelona i una a cada altra capital de província. De moment, proposen la creació d’un projecte pilot que impliqui els Departaments de Treball, Afers Socials i Família, el de Justícia, el de Salut i el d’Interior. A part, recomanen la creació d’un torn especialitzat al Col·legi d’Advocats especialitzat a atendre aquestes víctimes i les seves famílies.

Durant l’any s’han reunit amb els departaments de Treball i el de Justícia i diuen que “hi ha predisposició del Govern per implementar-les”. Des de l’ONG asseguren que “la creació d’aquest model integral és perfectament viable a Catalunya”, ja que “no suposaria una gran inversió de recursos, sinó la redistribució dels que ja existeixen”. El més important, diu Emilie Rivas posant èmfasi en la coordinació dels diversos agents, és que “el protocol estableixi de manera molt clara qui ha de fer cada cosa i amb quins recursos”.