Opinió

El perill d’un concert sense perill

Amb el curs 2025/26 ja a les portes i una davallada demogràfica cada vegada més evident i amb més conseqüències, la planificació escolar s’ha de concretar en decisions difícils plenes de contingut polític. A Catalunya, malauradament, el proper curs el cop el torna a rebre l’escola pública, que minva, i no la concertada, que no tem pel seu futur immediat. A quin perill ens aboca que els concerts educatius gaudeixin d’una vitalitat qüestionable?

A Catalunya, durant l’etapa de l’Educació Primària (EP), un 67,1% de la població educativa s’escolaritza en centres de titularitat pública, mentre que un 30,2% ho fa centres concertats (de titularitat privada, doncs, però sostinguts per fons públics) i un residual 2,7% acudeix a centres purament privats. I, tot i que a Educació Secundària Obligatòria (ESO) els percentatges són una mica diferents (amb un 64,9% de l’alumnat escolaritzat a la pública), la panoràmica és més o menys la mateixa. Estem, alhora, alineats amb la mitjana de l’Estat, segons el darrer informe del Sistema estatal de indicadores de la educación 2024 del ministeri espanyol. Catalunya està lluny d’altres territoris més meridionals on el domini de la pública a l’educació bàsica (EP i ESO) és més notable, però també d’altres com la Comunitat de Madrid o el País Basc, on per diferents raons la concertada i també la privada acullen prou més alumnat. Aquest informe ofereix, a més, una certa perspectiva històrica, amb les corresponents sèries anuals des del curs 2012/13, que de manera ràpida confirmen que, a casa nostra, la distribució de l’alumnat per titularitat és, ens agradi o no, un fet estable sense aparents variacions fins ara.

Sobre aquest fet, sense dubtes, hauríem de fer alguna reflexió en clau d’educació pública com a patrimoni ciutadà bàsic, com a agent de primer nivell en la lluita contra la desigualtat; en clau, doncs, de polítiques orientades d’una manera més o menys punyent cap a la garantia real dels drets bàsics de la ciutadania, sense cognoms ni parèntesis amb aclariments d’arrel neoliberal. Als setanta i als vuitanta del darrer segle, en imaginar la xarxa de centres educatius que havia de materialitzar l’educació com a dret que recull la Constitució espanyola i fer-ho per la via de l’obligatorietat i de la gratuïtat, com en determina l’article 27, podia ser difícil veure-la d’un moment a l’altre en condicions de fer-ho; aleshores, concertar centres privats i sotmetre’ls a les normes de funcionament de la xarxa pública podia ser una primera etapa del camí. Gairebé cinquanta anys després, no és fàcil de justificar aquest “no poder-ho fer”; i això, per tant, evidencia un limitat compromís dels diferents partits polítics en l’adhesió al concepte d’educació com a dret universal que només la pública pot garantir fins al darrer extrem (per molts motius que, de tan evidents, sovint oblidem, sobretot vinculats a l’equitat, l’accessibilitat i la inclusió).

Aquesta estabilitat, no obstant això, sembla que té els dies comptats, per la pròpia evolució demogràfica. Acabada la primera fase de la planificació del proper curs 2025/26, els diferents diaris en recullen les primeres dades: a Catalunya, hi haurà a partir de setembre més de 30.000 alumnes menys i això força a reconfigurar el mapa de centres i grups educatius. Els gairebé 5.200 alumnes menys a 1r d’ESO se salden amb el tancament de 58 grups d’aquest curs; i els més de 1.200 alumnes menys a I3 impliquen 25 grups menys d’Educació Infantil (EI) a tot Catalunya, només dos dels quals es tanquen a la concertada. En un intent de pirotècnia retòrica, el Departament ens vol fer veure que, a canvi d’aquest tancament de grups, les ràtios a la pública baixen dels 20 (a la concertada, per garantir-ne la viabilitat econòmica amb els recursos que els atorga el concert, poden arribar als 25 de ràtio a EI i EP). Amb aquesta reducció de ràtios a la pública, sembla ser que s’ha pogut evitar el tancament d’altres 63 grups públics (!).

L’administració pública decideix aturar el cop demogràfic aprimant la xarxa pública i no aprofitant l’avinentesa per anar guanyant terreny a la concertada

Si a algú (qui això escriu, per exemple) ja li cremen els ulls en veure l’estabilitat de la distribució entre pública i concertada durant els darrers anys, no cal dir quin és el grau d’estupefacció en comprovar que l’administració pública decideix aturar el cop demogràfic aprimant la xarxa pública i no aprofitant l’avinentesa per anar guanyant terreny a la concertada: si la concertada és el prestador auxiliar d’un servei públic, hauríem de renunciar primer a allò prescindible i no a allò essencial, nuclear. Malauradament, no és quelcom nou ni només català. A l’Informe 2024 sobre el estado del sistema educativo. Curso 2023-24, el darrer que ha publicat el Consejo Escolar del Estado, es veu perfectament com en tot l’Estat el cop demogràfic que fins ara ha estat més visible a EI l’han parat tant la pública com la concertada, però no amb igual intensitat. En la darrera dècada, la pública ha perdut 4.413 grups (prop del 10% del que tenia fa deu anys) mentre que la concertada només n’ha perdut 381 (un 2,4% dels que tenia una dècada enrere). És a dir, que novament és la concertada la que es protegeix i la pública, que hauria de romandre sempre i indefectiblement com a prestador del servei educatiu universal de referència, va perdent terreny en tots dos sentits (se’n tanquen més grups; i, en la mesura que les ràtios són més baixes, acull menys alumnes en proporció).

De l’habilitat de l’administració pública en plantejar-ho així, a efectes de polèmiques, no tenim cap dubte: una escola pública que tanca un grup difícilment suscita debats agressius. El professorat es recol·loca, les instal·lacions es fan servir d’una altra manera (menys eficient, però), cap grup de famílies protestarà de manera massiva. Fer-ho a la concertada, en el curt termini, resultaria més incòmode (professorat en règim laboral a l’atur o al sistema de recol·locació de la concertada, sempre més limitat; instal·lacions que sembla que demanin indemnitzacions; lobbies que apel·len a tradicions i drets consolidats; famílies contrariades perquè perden la possibilitat de fer pujar els infants a l’ascensor social, la mal entesa llibertat de tria de centres, etc.). Podem comprendre-ho, en efecte; i ho podem fer, sobretot, si tenim com a marc de referència l’acció de govern de mirada curta i la covardia de la classe política que ens condemnem a tenir. Dels governs conservadors no hem d’esperar res diferent; dels suposadament progressistes, sí hauríem de voler-ho, i sí els ho hauríem d’exigir. ¿Per què perilla l’escola pública i, en canvi, la concertada no?