Opinió

El règim PISA: La lògica neoliberal en educació

Els resultats del Programa a l’Avaluació Internacional d’Alumnes (PISA), liderat per un organisme de coordinació de polítiques econòmiques i socials, com l’OCDE, estan aconseguint un enorme impacte mediàtic. Una cosa esperable en una societat en la qual els valors econòmics, l’acumulació de riquesa i l’èxit financer són prioritaris.

PISA és un dispositiu de control (finançat amb els nostres impostos, però dirigit pels interessos econòmics de les grans multinacionals del club dels països enriquits) que pretén homologar una representació neoliberal de l’educació, així com la seva consideració com a inversió al servei de la rendibilitat, l’eficiència i la competitivitat, encara que això signifiqui desatendre el deure de contribuir al més ple desenvolupament humà.

Els nostres representants polítics han decidit encarregar a l’OCDE, en qualitat d’àrbitre global, la gestió d’aquest dispositiu de control i conseqüentment assumir les seves orientacions sobre les polítiques educatives públiques i sobre el que els estudiants han de saber i les escoles han d’ensenyar.

En aquest context, el paper de l’educació en la formació per a la democràcia, la responsabilitat ciutadana i la promoció de la justícia social perd protagonisme. Els éssers humans es pensen i defineixen bàsicament com a treballadors de la maquinària laboral i tindran menys cabuda àmbits formatius essencials com les arts, la pràctica de la reflexió crítica, l’educació emocional, la participació ciutadana, la convivència, la solidaritat, la cura del planeta, l’ètica de la justícia, etc.

Aquests àmbits, menys susceptibles de ser mesurats, responen a lògiques més humanistes i humanitzadores de la relació educativa, que en no ser avaluats/mesurats, no acaben de tenir-se en compte. S’obliden tasques bàsiques de les escoles més centrades en l’educació per a la solidaritat i es legitimen pràctiques selectives d’exclusió educativa.

Si bé, cada vegada que apareixen els resultats PISA, aconsegueix rellevància el discurs sobre l’educació, el seu tractament mediàtic està profundament viciat

Si bé, cada vegada que apareixen els resultats PISA, aconsegueix rellevància el discurs sobre l’educació, el seu tractament mediàtic està profundament viciat i interessat a ressaltar aspectes cridaners i circumstancials, que no engrandeixen el concepte de l’educació i la pràctica educativa. La preocupació manifesta és ‘llançar-se els resultats de PISA a la cara’. L’important és estar a dalt en el rànquing i no el sentit formatiu del que es fa.

La lògica de productivitat i consum sacralitza les actuacions de competició i fa inviable una construcció col·lectiva més humanitzadora del que és o hauria de ser l’educació. La productivitat laboral preval com a referent, com a línia directriu de les reformes i les polítiques educatives i avaluadores. Una interessada mudança de la naturalesa i fins i tot de l’acció educadora.

La lògica reduccionista de PISA. El canvi de prioritats en l’ensenyament i la classificació de persones i centres

PISA focalitza la mesura en determinades àrees instrumentals, amb una lògica reduccionista, simplificadora i neoconservadora (Educar “com Déu mana”). Restringeix la complexitat de l’aprenentatge i de l’educació a un conjunt d’indicadors quantitatius dels resultats en algunes disciplines clàssiques (lectura, matemàtiques i ciències), limitant el valor d’unes altres i la seva contribució a una formació cada vegada més complexa i integral. Ens referim a aquelles àrees de coneixement centrades en una visió més integral i equilibrada del desenvolupament humà, difícils d’incorporar en una prova de ‘llapis i paper’ o en l’emplenament de formularis virtuals. Podríem pensar que PISA no cerca tant saber de la qualitat de l’educació, com de l’avanç de la instrucció en determinades àrees.

La valoració de la qualitat d’un sistema educatiu no pot limitar-se a la interpretació d’uns resultats quantitatius referits només a determinades àrees d’aprenentatge. Entre altres riscos, pot induir la tendència a: (1) canviar les prioritats d’actuació del professorat, obligat a ensenyar per a superar les proves, i (2) classificar a les persones i centres, com si d’una lliga de futbol es tractés. Una altra manera de facilitar que els potencials ‘clients’ puguin triar/seleccionar ‘els millors centres’, en detriment de la responsabilitat col·lectiva de fer costat als qui més ho necessiten.

Actualment l’OCDE s’ha convertit, de fet, en el ministeri d’educació del món

Mesurar determinats aprenentatges no millora per se la formació, més aviat legitima la utilització de formats d’ensenyament i pràctiques administratives que naturalitzen una competitivitat tramposa entre escoles, regions i països. La dada més preocupant, obtingut dels propis mesuraments PISA, és el condicionament cultural, social i familiar dels aprenentatges acadèmics i el cada vegada major assentament d’actuacions de segregació escolar i social.

L’eficiència econòmica i productiva és la que prima

PISA converteix l’educació en un instrument de l’economia, aguditza la fascinació pels resultats i aombra el valor de promoció de la igualtat d’oportunitats. La preocupació ara és tractar d’estar ben situat en el rànquing “a costa del que sigui”. L’OCDE no deixa de ser un organisme internacional creat per ‘maximitzar el creixement econòmic’ dels països que l’integren.

Actualment, l’OCDE s’ha convertit, de fet, en el ministeri d’educació del món, que avala metodologies instrumentals, sustentades en una selecció de dades, al servei d’una ideologia de mercat que afirma i reprodueix un determinat ordre social. El tipus de proves i les àrees curriculars que es mesuren condicionen la manera de pensar l’educació i de legislar-la. Els seus resultats i interpretacions mediàtiques s’utilitzen més com a referents de conformació social que com a estímul per a la millora col·lectiva. És l’eficiència econòmica i productiva la que prima sobre l’ètica. D’aquesta manera s’obliden comeses essencials de l’escola pública, més orientats a la formació en la solidaritat, i s’encobreixen determinades pràctiques d’exclusió.

Estem davant una colonització del llenguatge educatiu per un discurs economicista, construït entorn del poder de les dades i els grans acaraments i balanços, convertits en autèntica religió. Aquesta tecnologització del discurs forma part de l’enginyeria del canvi social i de paradigma: si abans les reformes educatives s’orientaven per la inversió de recursos (input), ara es determinen en funció del verificable rendiment de l’alumnat (output), amb el ‘mantra’ neoliberal de fer més amb menys. Serveix de coartada per responsabilitzar el professorat i la comunitat educativa de problemes de falta d’inversió i interès per una bona i justa gestió.

La veritat és que cada vegada més professionals i investigadors demostren que aquest programa manca de la potencialitat necessària per ajudar a la millora, en profunditat, de l’ensenyament a les aules i del funcionament de les escoles. Les proves mesuren capacitats que depenen molt menys de l’escola que de l’experiència acumulada en tota la vida de l’alumnat, de la seva capital cultural i dels recursos i suports familiars i del seu entorn. Per tot això, la recerca més crítica considera PISA un fracàs, en allò que a pretensions es refereix, ja que no ofereix claus específiques, realment utilitzables, per a la millora de les escoles i l’ensenyament.

Transformar el desig d’aprendre en afany per aprovar

Caldria situar els resultats d’aquestes proves i la seva interpretació en un lloc més d’informació i de contrast, al costat de molts altres indicadors de la vida dels centres. Confiar més en el professorat i en les institucions educatives, que ja realitzen avaluacions ordinàries i que coneixen millor el que succeeix al llarg de tot el procés d’escolarització. Evitar l’obsessió per la rendició de comptes i el risc de transformar el desig d’aprendre en afany per aprovar. Allunyar el perill de considerar l’alumnat amb dificultats una nosa, que minva possibilitats de mantenir-se ben posicionat en el rànquing, i d’entendre l’atenció a la diversitat un problema que distreu de l’obtenció de millors resultats.

És molt difícil evitar la influència restrictiva i interessada dels informes avaluatius de l’OCDE. Això ens obliga a fer-ho millor, però no sols, no cadascun aïlladament, sinó tots junts. D’aquí la rellevància dels col·lectius, els moviments d’innovació i de renovació pedagògica i canvi educatiu.

L’educació és un procés contextual explicable solo per la confluència de nombroses actuacions de naturalesa diversa

Segur que el professorat que s’acosta a la lectura d’aquest text està interessat a millorar la seva pràctica professional i al corrent que l’educació cal canviar-la des de dins i des de fora. És a dir, no només comptant amb el seu esforç individual, que no ha d’eludir en cap cas, sinó amb el de molts i la cobertura del context social i xarxes de suport. L’educació és un procés contextual només explicable per la confluència de nombroses actuacions de naturalesa diversa.

Ens temem que les avaluacions PISA, més enllà del seu valor informatiu i de recerca sobre els resultats d’aprenentatge en determinades àrees, de la seva utilitat per als mitjans de comunicació, l’oposició política i alguns governs, no contemplen indicadors precisos sobre les causes del rendiment educatiu i són de dubtosa rendibilitat per a les escoles. No obstant això, normalitzen una concepció restrictiva de l’educació, interessada en un concepte neoliberal d’èxit escolar, a esquena dels modes de fer i gestionar les relacions en els centres educatius.

Per això hem de ser crítics amb el “règim PISA” com a part d’“una tecnologia, una cultura i una modalitat de reglamentació que utilitza avaluacions, comparacions i indicadors com a mitjans per a controlar, desgastar i produir canvi. L’acompliment de subjectes individualment considerats o organitzacions serveix com a mesura de productivitat o rendiment, o com a índex de “qualitat” o “moments” d’avaluació o ascens” (Ball, S.J. 2003).

Entenem l’avaluació com un procés integral orientat a generar informació contextualitzada, socialment i culturalment, sobre la millora dels processos d’ensenyament i aprenentatge. Apostem per una avaluació democràtica, participativa, comunitària i a llarg termini que comporti suport, recursos i cooperació amb els qui més ho necessiten, en comptes d’alarmisme social, proliferació de titulars cridaners i reaccions en calent o interessades presentades com a concloents.

Defensem una avaluació global del sistema educatiu, que contempli l’actuació de multitud d’agents (entre els inexcusables, les administracions educatives), centrada en promoure el dret a una educació integral, inclusiva, pública, gratuïta i universal.

Necessitem més escolta, inversió, anàlisi complexa de la realitat escolar, corresponsabilitat entre els diferents agents, més recursos i dissenys pràctics per als canvis i més suport institucional.

I menys “opinió llancívola” en un ambient de condicionat i distorsionat pel soroll, on és difícil obrir-se pas a una fonamentada i clarificadora argumentació.