Opinió

El sistema educatiu de la consellera Rigau és immune als efectes de la pobresa

Per la Consellera Rigau, les expectatives de les famílies en els seus fills i filles i la implicació en evitar l’absentisme, són més importants que la nòmina a l’hora de prevenir el fracàs escolar. Així ho va manifestar el 20 de febrer en una entrevista a TV3 quan se li va preguntar per l’estudi de la Fundació Bofill que assegura que els infants de famílies en situació de pobresa tenen sis vegades més probabilitats de fracàs escolar que la resta. La Consellera va defugir parlar de pobresa i sistema educatiu com si de dos temes independents es tractés. Recorrent al seu anecdotari va afirmar sense cap mena de pudor que hi ha famílies amb uns bons ingressos que “es descuiden de preguntar quin curs fan els seus fills”  i que hi ha d’altres que sense ingressos es comprometen en l’educació de les criatures i que la diferència es nota.

En l’esmentada entrevista, Rigau fa gala d’un preocupant menyspreu cap a la recerca empírica i d’un encara més preocupant desconeixement de la realitat que viuen centenars de milers de famílies del nostre país, utilitzant els seus minuts en antena per intentar rebatre l’anàlisi empíric amb una barreja de sentit comú popular i d’indicadors de gestió interpretats en base a la seva conveniència. La consellera d’educació confon dades amb coneixement, xifres amb anàlisi empíric, quan afirma que els estudis es fan amb “dades mostrals” i que ells (l’administració pública) disposen de les “dades censals”. Però és intentar enganyar a l’audiència afirmar que amb les dades de gestió de les administracions es pot aprofundir en el coneixement de la relació entre pobresa i educació. Menys encara quan l’administració guarda gelosament aquestes dades i només publica resultats agregats d’indicadors poc útils per apropar-se a la situació socioeconòmica de les llars.

La Consellera, aferrant-se al corrent negacionista en boga, treu importància a l’escandalós impacte de la pobresa sobre els infants del nostres país. Però la realitat es tossuda i fins i tot a cop d’indicadors oficials podem constatar la necessitat de mesures de xoc. A Catalunya, la bretxa del risc de pobresa (1) és més elevada per als menors de 18 anys que per a la resta de la població. La situació és inversa a la que és registrava estadísticament l’any 2007 i respon a que les llars que pateixen una situació de pobresa i tenen menors a càrrec estan proporcionalment més empobrides que la resta de llars en situació de pobresa. La major intensitat de la pobresa en les llars on hi ha criatures es deu a la falta de polítiques de garantia de rendes per a les franges de població en edat de ser pares i mares d’infants (2). Si tenim en compte que a Catalunya la població de 0 a 17 anys que viu en llars on ningú té feina assalariada ha passat del 3,2% a l’any 2007 al 15,1 al 2013 (3), no és difícil deduir les causes de la profunditat de les situacions de l’empobriment infantil: enmig de la fallida del mercat laboral, les polítiques públiques han consistit en deixar a les famílies a l’estacada.

Amb aquesta imposició de polítiques de “desprotecció social”, les declaracions com les de Rigau, que pretenen transferir la responsabilitat del baix rendiment escolar a les famílies, freguen l’obscenitat. Sense cap mena de dubte, en situacions similars, les expectatives i el compromís de pares i mares poden marcar la diferència, però no es pot ignorar que la posició socioeconòmica de les famílies manté una associació significativa amb el rendiment acadèmic dels infants i amb el risc d’abandonament escolar (4). Els infants de famílies que viuen situacions de pobresa pateixen les conseqüències de les tensions i de les penúries pròpies de l’escassetat econòmica i de la inseguretat amb que els seus pares i mares fan front al futur. Quan la relació entre adults i infants a la llar està marcada per la pressió per arribar a final de mes les tasques educatives i la transmissió espontània de valors i actituds queden profundament resentides. Existeix abundant recerca empírica prèvia a l’actual període de crisi que mostra l’estreta relació entre viure en una llar amb dificultats econòmiques importants i la probabilitat de fracàs escolar (5). La incidència de desordres de conducta, de problemes d’adaptació social i de depressió infantil, és molt més alta entre els nens i nenes en situació de pobresa que entre la resta de la població infantil (6). Els nivells d’ansietat que pateixen els pares i les mares en situacions de privació repercuteix negativament en la relació que mantenen amb les criatures i les anàlisis de dades longitudinals apunten que la durada d’aquestes situacions està correlacionada amb la incidència de desordres mentals i trastorns cognitius en els infants (7).

Les situacions de pobresa viscudes durant la infància constitueixen un factor de transmissió intergeneracional de les desigualtats socials de primer ordre. Els infants que arriben a l’escola amb motxilles tan pesades com la de l’atur, la pobresa o la malnutrició, no gaudeixen de les mateixes oportunitats que la resta i, menys encara, quan el sistema educatiu no està dotat de les eines necessàries per atendre necessitats diverses. Les polítiques d’austeritat i les conseqüents retallades en serveis tan essencials com l’educació pública han provocat un deteriorament en la capacitat de centres i professionals per atendre les necessitats diverses de l’alumnat. L’increment de la ratio de criatures per mestre, les dificultats per mantenir dinàmiques de treball en grups desdoblats derivades del mal cobriment de les baixes laborals o la saturació dels Equips d’Assessorament Psicopedagògic (EAP) són només alguns dels factors que multipliquen els riscos de fracás escolar entre els infants de llars en situació de pobresa. Perquè si el sistema públic no pot atendre les necessitats diverses dels infants, les famílies depenen dels seus ingressos per accedir a atencions especialitzades de pagament i de la seva pròpia formació acadèmica i disponibilitat de temps per suplir aquestes mancances a casa.

NOTES:

(1) La bretxa del risc de pobresa és un indicador d’intensitat de la pobres. Mostra, en termes percentuals, la distància entre la mediana dels ingressos equivalents de la població en risc de pobresa i el llindar de risc de pobresa. Aquest llindar es fixa com el 60% de la mediana nacional dels ingressos disponibles anuals equivalents (després de transferències socials).

(2) Font: Idescat. http://www.idescat.cat/economia/inec?tc=5&id=8516&dt=201300

(3) Font: Idescat. http://www.idescat.cat/economia/inec?tc=5&id=8502&dt=201300

(4) Rumberger, Russell W. 2001. “Why Students Drop out and What Can Be Done.” In Harvard University.

(5) Audas, R, and D Willms. Engagement and Dropping Out of School: A Life-Course Perspective. HRDC Publications Centre.

(6) Seccombe, K. 2000. “Families in Poverty in the 1990s: Trends, Causes, Consequences and Lessons Learned.” Journal Marriage and the Family 62(4).

(7) McLeod, JD, and MJ Shanahan. 1993. “Trajectories of Poverty and Children’s Mental Health.” Journal of Health and Social Behavior 37: 207–20.