Reportatge

El TDAH a l’adolescència: reconèixer i afrontar un trastorn complex

El trastorn s’associa habitualment amb els nens, però en realitat és una afecció que es manifesta a la infància i persisteix a l’edat adulta. I també des del punt de vista diagnòstic, és més fàcil detectar el TDAH en els primers anys de l’escola, mentre que a l’adolescència de vegades es passa per alt o es malinterpreta, fet que implica conseqüències significatives en la qualitat de vida dels pacients.

Dificultats per detectar el TDAH a l’adolescència

En els adolescents, els símptomes del trastorn es barregen amb els comportaments típics de l’adolescència: inquietud, manca d’atenció i desorganització, desig d’independència que desemboca en rebel·lia, canvis d’humor que van de l’eufòria a la desesperació, esforços per adaptar-se als canvis físics i emocionals, dificultats d’autoregulació.

La superposició dels símptomes del TDAH amb els canvis típics que experimenten els humans entre els 13 i els 17 anys fa que el TDAH adolescent sigui difícil d’identificar. I, en qualsevol cas, les proves en línia no serveixen de res: per a un diagnòstic clínic cal acudir a un psiquiatre o psicòleg qualificat.

També hi ha una dificultat addicional en el diagnòstic que depèn de l’efecte d’emmascarament que l’adolescent amb TDAH aprèn a posar en pràctica des de la infància.

Què vol dir «emmascarament» al TDAH?

Igual que les persones amb trastorns de l’espectre autista, les persones amb TDAH recorren molt a l’«emmascarament», en comparació a les persones neurotípiques. Però què és l’emmascarament? Podem definir-ho com a comportaments públics contraris al seu autèntic jo, com si s’estigués posant una màscara.

No obstant, no es tracta de comportaments maliciosos o nocius. Totes les persones reprimeixen alguns dels impulsos per convenció social. Per exemple, a Europa, fer un rot en públic no és un comportament acceptable i evitar aquest impuls natural és una forma d’emmascarament.

En comparació amb el TDAH, aquestes estratègies d’adaptació són molt més freqüents i provoquen una gran fatiga i estrès perquè posar en pràctica aquestes estratègies per a un TDAH requereix més energia. Es tracta d’estratègies de defensa i comportaments compensatoris que la persona decideix posar en pràctica per emmascarar un comportament i satisfer les expectatives socials, ocultant aspectes de la naturalesa impulsiva o hiperactiva. Això pot passar de forma conscient, com quan ens esforcem per no parlar impulsivament, o de manera inconscient, desenvolupant hàbits d’adaptació des de la infància. Per exemple, un nen hiperactiu que rep crítiques constantment pot intentar demostrar la seva vàlua destacant o, al contrari, reprimint la seva vivacitat per no molestar. A l’edat de desenvolupament, això es pot traduir en una dificultat per reconèixer les necessitats pròpies, en la inhibició de l’expressió espontània i fins i tot en una forma de fòbia social. La societat sovint jutja negativament alguns comportaments típics del TDAH, com la distracció o la dificultat per organitzar-se, fet que porta moltes persones a interioritzar un sentiment d’inadequació i a sacrificar l’autenticitat per sentir-se acceptades. I la frustració esdevé perillosa (com demostren les dades sobre ingressos psiquiàtrics a Espanya) quan aquest esforç de simulació és capaç d’evitar desastres socials o escolars.

Les implicacions escolars i socials del TDAH

El TDAH té un impacte significatiu tant en l’àmbit escolar com en les relacions socials, afectant el rendiment i l’equilibri emocional dels adolescents. A l’escola, les dificultats de concentració, la incapacitat per organitzar-se i la tendència a posposar les coses comprometen la realització de les tasques i el compliment dels terminis. Fins i tot els estudiants amb un alt potencial intel·lectual poden obtenir resultats escolars inferiors als esperats a causa de la manca de planificació i de la dificultat per dur a terme projectes a llarg termini. Això pot generar frustració als joves, pares i professors, creant un cicle de fracassos que mina la motivació.

A nivell social, els adolescents amb TDAH poden semblar impulsius i impredictibles, amb dificultats per respectar les regles i moderar-ne les reaccions. La tendència a interrompre els altres o a fer accions sense reflexionar pot posar en perill les amistats i portar a l’aïllament o a la incomprensió. L’acumulació de dificultats escolars i de relació també pot alimentar l’ansietat i l’estrès, cosa que fa que el trastorn sembli un problema d’ansietat en lloc d’un dèficit d’atenció. La baixa autoestima resultant pot desembocar en una tristesa profunda i, en alguns casos, augmentar el risc d’abús d’alcohol o drogues com a intent de gestionar el malestar emocional.

Reconèixer i tractar adequadament el TDAH en l’adolescència és essencial per evitar repercussions en el benestar general del jove, prevenint alteracions en la trajectòria escolar, les relacions i el desenvolupament emocional.

Tractament del TDAH a l’adolescència

Reiterem una vegada més que no hi ha solucions senzilles per diagnosticar el TDAH. És necessari acudir a especialistes. Amb més raó, identificar el millor tractament a l’adolescència és un procés complex que involucra tant l’aspecte farmacològic com el psicoterapèutic. El cervell amb TDAH, en comparació al de les persones neurotípiques, es caracteritza per nivells baixos de dopamina i una menor activitat de l’escorça prefrontal, cosa que afecta la planificació i l’autocontrol.

Medicaments com el metilfenidat (Ritalin i Medikinet) i altres derivats de l’amfetamina es recepten comunament pel tractament del TDAH. També hi ha medicaments no estimulants com l’atomoxetina que es poden utilitzar com a alternativa quan els medicaments estimulants no són adequats o causen efectes secundaris.

Els medicaments han d’anar acompanyats de teràpia cognitivoconductual (TCC), que és especialment eficaç per als adolescents amb TDAH, ja que els ajuda a desenvolupar estratègies per millorar l’autocontrol, la gestió del temps, la resolució de problemes i la regulació emocional. La TCC també pot ser útil per millorar l’autoestima i reduir comportaments negatius com ara la impulsivitat.

L’adolescent amb TDAH té dret a un pla educatiu personalitzat a l’escola, que inclogui suport a classe, temps addicional per a les tasques, la possibilitat de programar els exàmens per evitar l’ansietat i els ajuts digitals que ajudin a millorar l’organització i la gestió del treball.

Conclusions

El TDAH a l’adolescència és un trastorn que pot afectar greument el desenvolupament escolar, social i emocional del jove. Tot i això, amb un diagnòstic precoç i un tractament adequat, és possible controlar els símptomes i millorar significativament la qualitat de vida de l’adolescent. És fonamental que la societat, els educadors i els professionals de la salut mental estiguin més ben informats sobre el TDAH, perquè els joves puguin rebre el suport i l’assistència que necessiten per fer front als reptes diaris. Un tractament primerenc i un enfocament comprensiu poden marcar la diferència en la vida dels adolescents amb TDAH, permetent expressar millor el seu potencial.

Text publicat originalment a la revista XQ The News