Opinió

En Liam i el món del lleure

Tornem de vacances i cadascú explicarà una o més històries. Els humans som éssers de relat i un relat té un protagonista a qui li passa alguna cosa. Protagonista, acció i, per tant, temps. Segur que les meves amigues Mariona i Marisa ens comentaran les emocions d’una Colera confinada pel foc i espero els relats dels meus nets i netes explicant què han fet aquests dies que no ens hem vist. Ja sé nadar, segur que ja sabran nedar els que encara no en sabien gaire. I com que continuaré trobant-me amb exalumnes tots em faran cinc cèntims dels dies de vacances.

Hi ha relats que no deixen de ser una llista de fets i ja està bé, ja n’hi ha prou. N’hi ha que són esdeveniments. Hi ha un abans i un després. Quan vivim un esdeveniment d’alguna manera establim una frontera. És més que un punt i seguit.

El meu relat d’aquest estiu és un esdeveniment i donaria el que fos perquè aquest article no hagués estat mai escrit perquè el meu esdeveniment és dramàtic, absolutament dolorós. Una ferida profunda que anirà cicatritzant perquè la vida, perquè sigui vida, necessita el procés del dol quan es tracta d’una vivència que ens fa molt mal.

He dit que el relat necessita un protagonista. El meu protagonista es diu Liam. Tenia 22 anys i era monitor. Ell i la seva parella, la Paula. Els conec prou bé a tots dos perquè han sigut alumnes meus que vol dir que han sigut els meus mestres perquè tots els que ens dediquem al món de l’educació sabem que el veritable mestre és l’alumne.

La vida, perquè sigui vida, necessita el procés del dol quan es tracta d’una vivència que ens fa molt mal

Si ja tenim el principal protagonista anem a l’acció. Van anar a acompanyar un grup de nens i de nenes dels salesians de la Mina que tornaven de colònies.

L’autocar es va aturar a la carretera i una camioneta els va envestir i en Liam va quedar greument ferit.

Casualment, jo tornava de Palafrugell i vaig agafar l’embús provocat per l’accident a l’alçada d’Hostalric.

Per la ràdio anaven informant de l’accident. Per temes biogràfics -la meva dona i jo hem format part molts anys dels moviments que ara en diuen “educació en el lleure o del lleure o el fora escola…” i som especialment sensibles quan alguna cosa afecta aquest sector sovint tan oblidat i que és d’una gran importància per aprendre a viure i a conviure, perquè l’asimetria es redueix al mínim imprescindible. Vam estar pendents de l’accident i desitjant que el monitor superés el que li havia passat tot i que no en sabien gaire cosa més.

Més endavant m’assabento que el monitor es va morir i que era en Liam.

En Liam, ja ho he dit abans, havia sigut alumne de l’Escoleta des dels tres anys. El recordava, a ell i al seu germà, en Sergi -com pot ser que no et reconegués, Sergi, només veure’t?- i més endavant a la Paula, la seva parella.

Mai uns pares o uns mestres hauríem d’enterrar els nostres fills, filles o alumnes

No cal que comenti el sentiment de dolor que experimentes quan algú que estimes deixa aquesta vida. La novetat, en el cas de la mort d’un jove o d’una criatura, és el sentiment d’injustícia perquè mai uns pares o uns mestres hauríem d’enterrar els nostres fills, filles o alumnes. En la mort d’un jove es trenca l’ordre natural de les coses. Quin sentit té la mort d’una criatura o d’una persona jove? Em caldrà rellegir Camus o el bellíssim poema de Maragall, però no hi trobaré cap sentit, ho sé des de fa temps perquè ja ho he patit en altres casos.

Ara bé, sentir-me part d’una comunitat m’ajudarà a construir el dol, per això celebrem els funerals.

El d’en Liam va ser un acte molt emotiu entre d’altres qüestions perquè hi va haver molts parlaments que explicaven com era. Hi havia una gran coincidència en les descripcions que es feien. Li vaig preguntar a l’Anna, la seva mestra a tres anys, si ja era com deien quan era tan petit. Era una criatura preciosa que t’enamorava des del primer dia, va ser la resposta. Semblava que no hi fos però sempre hi era, va afegir. Els parlaments ens van fer riure i plorar. Em va commoure molt veure la colla d’amics i d’amigues -molts també exalumnes -com feien costat a la Paula i a en Sergi.

I ara permeteu-me, a partir d’aquesta dolorosa experiència, reivindicar la memòria exemplar d’en Liam i del seu món. Un jove que es donava, que tenia cura dels altres. Pertanyia a aquest col·lectiu del lleure sovint tan oblidat en el debat educatiu. Caus, escoltisme, esplais… formen un teixit de valors absolutament imprescindibles per construir una societat millor, més justa, més solidària, més inclusiva, més compassiva, més intel·ligent, que busca i s’interroga sobre la bondat… poseu-li tots els valors que estimeu i el dibuix que en sortirà és el món del lleure.

Caus, escoltisme, esplais… formen un teixit de valors absolutament imprescindibles per construir una societat millor, més justa, més solidària, més inclusiva

Recordo una vegada que un alumne em va demanar que l’ajudés a parlar amb els seus pares d’un tema compromès i delicat. Vaig fer-ho, és clar, i el pare em va dir: com pot ser que el meu fill no ens n’hagi parlat abans i tu ja ho sabessis? On hem fallat? La meva resposta ver ser: no es tracta de saber on hem fallat, que també perquè sovint fallem. Ens cal acceptar que només som els pares, que és molt, però hi ha moments que la paternitat és molt humil, com l’exercici del magisteri, i no sempre som els primers interlocutors ni els primers convidats a la conversa.

I vaig afegir: Us podeu imaginar el que arriben a saber els monitors i monitores dels nostres fills i filles dels seus problemes, dels seus dubtes, de les seves pors, de les seves alegries més íntimes… La proximitat en les edats d’un món compartit dins la placenta d’una tenda mentre al bosc plou, aquest espai que convida a la confidència és un privilegi del món del lleure.

Cal reivindicar aquest món i fer tot el que estigui a les  nostres mans perquè cap criatura ni cap jove en quedi exclòs.

I cal recordar que el  món del lleure és en Liam.

Liam, estimat, quina petja has deixat entre els que hem tingut la sort de compartir la vida amb tu.

Ens has deixat un món millor i el repte de saber-lo conservar i millorar.

El record del teu compromís amb la vida i amb els altres ens il·luminaran el camí.