Actualitat

Ens passem de rosca amb la cerca de la felicitat dels nostres fills?

Festes d’aniversaris infantils cada vegada més espectaculars, tardes en les quals pares i sobretot mares exerceixen de taxistes d’una extraescolar a una altra per preparar bé als nens per al futur, 145 milions d’enllaços en Google que ens expliquen com tenir fills feliços, viure el fet que el nostre bebè camini o parli abans que el del veí com una mena de profecia de l’èxit a la vida… Ens estem passant de frenada en la cerca de la felicitat dels nostres fills? Respectem en aquesta cerca les seves necessitats com a nens i nenes?

“Un fill no deixa de ser aquest gran projecte vital en el qual un dia decidim embarcar-nos, i el resultat d’aquest projecte està a la vista de tot el món. El seu èxit o fracàs també és nostre”. Així expliquen (i critiquen) els psicòlegs Alberto Soler i Concepción Roger en el seu llibre Hijos y padres felices (Kailas) el context social de “pressió per la perfecció”, per ser els millors pares i tenir els fills més feliços. D’aquí la profusió d’activitats, productes, jocs, articles, tallers, xerrades i llibres per preparar als nostres fills perquè tinguin èxit o siguin feliços. La nostra societat és “competitiva per dormir, per donar el pit o el biberó, per treure els bolquers, per llegir, per evitar enrabiades, per menjar o fins i tot per jugar”, apunten.

Però cal preguntar-se: què és un fill feliç? Quina imatge de felicitat ens ven la nostra societat? Quina idea de felicitat transmetem als nostres fills?

Un estudi recent sobre publicitat per a nens de 5 a 8 anys de la Universitat Pompeu Fabra assenyalava que els protagonistes dels anuncis es mostraven “sols i feliços”. Segons se subratlla, això transmet un patró de normalitat. L’autor de l’estudi, Lluís Mas, declarava a El País que “això demostra la tendència social a la individualització” i el mandat social segons el qual “sempre hem d’estar alegres. La qual cosa no és veritat. Ja que es pot estar trist, enfadat”. La publicitat, en realitat, ens ven contínuament la promesa de la felicitat (una felicitat individual, associada a l’èxit personal, a l’estatus, a la possessió de coses), de l’alegria constant. María Soto, creadora del projecte Educa Bonito, senyala que “en general confonem la felicitat amb estar contents. Molts pares intenten que els seus fills es mantinguin en un estat irreal d’alegria o equilibri constants que són impossibles per una persona que, precisament, necessita experimentar i viure totes les seves emocions”.

Autoexigència excessiva

Carolina del Olmo, autora del llibre ¿Dónde está mi tribu? Maternidad y crianza en una sociedad individualista, ens explica que a la nostra societat es ven “una idea de felicitat molt esbiaixada cap a la independència, l’autonomia o el triomf individual. També té, com tot en el nostre medi ambient ideològic, un tuf consumista (ser feliç és fer el que m’agrada sempre que vull) que xoca obertament amb qualsevol idea de compromís”. Per la seva banda, Mónica Cerrada, psicòloga i sociòloga, senyala que “a la nostra societat occidental, estem interioritzant, cada dia més, un patró d’autoexigència excessiva respecte a l’exercici de la parentalitat. Tenim al nostre abast una quantitat il·limitada d’informació respecte a patrons de criança i ens sentim, en molts casos, aclaparats, perduts o sobrepassats”.

El terme “felicitat” és molt eteri, apunta Cerrada, però “venim associant aquesta felicitat amb els valors socials imperants en una societat capitalista, consumista i hiperexigent amb els mateixos adults, de tal manera que traslladem aquests ideals de felicitat als nostres fills”. Així, entenem que els nostres fills són feliços si tenen èxit “i, com a conseqüència, procurem als nostres fills una agenda diària que faciliti la consecució d’aquesta finalitat”. María Soto apunta que el concepte de felicitat que tenim a la nostra societat respon a “la idea d’una plenitud material que ens esclavitza. És una idea que ens obliga a buscar contínuament la felicitat en allò que encara no tinc”.

I clar, si no aconseguim que els nostres fills (“aquest gran projecte vital”, com assenyalen en el llibre ja citat Alberto Soler i Concepción Roger) siguin feliços o no aconseguim que estiguin preparats per l’èxit, ens sentirem culpables. Carolina del Olmo considera que “hi ha una idea molt estesa en el mundillo de la criança segons la qual la felicitat dels fills, i no només l’actual sinó fins i tot la futura, la que puguin aconseguir quan siguin adults, dependrà del que nosaltres fem com a pares. No sé per què som tan proclius a considerar-nos culpables i tan poc inclinats a acceptar que la felicitat dels nostres fills dependrà d’un munt de coses que està més enllà del nostre control”. Tal vegada, reflexiona, és símptoma “d’un medi ambient ideològic molt individualista i consumista, i molt tendent a donar prioritat a les explicacions psicologizants sobre els condicionants socials”.

Les necessitats de l’avui

Enfront d’aquesta hiperexigència per la felicitat i per preparar als nostres fills amb cent mil activitats per a un hipotètic èxit, Cerrada aposta per tenir ben presents les necessitats dels nostres fills: “Necessiten sentir-se estimats, compresos, respectats, reconeguts i connectats, temps d’escolta, límits clars, temps per jugar, gaudir de la naturalesa…”.

La psicòloga apunta a la necessitat de “deixar de perseguir la felicitat futura per centrar-nos en les seves necessitats avui. Menys plans, menys extraescolars, menys agenda i més presència”, resumeix. María Soto es mostra d’acord. Per aquesta experta, les necessitats dels nens i nenes són “sentir que se’ls té en compte (que se’ls accepta), sentir-se capaços (que els deixem créixer sense control excessiu) i sentir-se segurs (que els adults del seu entorn els transmetin seguretat)”.

Com podem escapar d’aquesta pressió per la perfecció i la felicitat com a producte de consum? Carolina del Olmo comenta que “fa temps vaig conèixer a una autora de llibres de meditació per a nens. Havia escrit una versió dels tres porquets en la qual el porquet gran buscava la felicitat acumulant diners i poder, però fracassava; el segon la buscava en l’oci i el consum, i també fracassava. Mentre que el petit trobava la felicitat a través del mindfulness, vivint completament només a la seva petita cabana “. Confessa que aquesta versió del conte “em va semblar un missatge terrible per qualsevol ésser humà, i més per un nen” i aposta per “donar-li una volta a la idea de vida bona a la qual volem aspirar. Diria que en aquesta vida bona necessàriament ha de tenir cabuda el compromís, el ser capaços d’establir relacions humanes significatives estables i duradores. Recolzar-nos en els altres, i servir-los de suport”.

Aquest article s’ha publicat originàriament a eldiario.es