Opinió

Enyorança o canvis imprescindibles

La situació exigeix una anàlisi, més que enyorança, que porti a una revisió individual i col·lectiva del què era la suposada normalitat encara que comporti pèrdues o renúncies per alguns sectors socials, sobretot  els més ben situats. ¿O no hem vist com s’han posat en evidència les desigualtats que hi havia i ignoràvem, i com les demandes del sistema educatiu, de fer deures a casa, les han augmentat?

També hem vist que moltes criatures no podien fer les tasques i jocs que es proposaven des dels mitjans de comunicació perquè la seva casa no ho permetia. Hem pogut veure que hi ha tasques i professions essencials: salut, neteja, manteniment, comerç i un llarg etcètera, moltes desprestigiades o quasi invisibles. S’ha vist que les realitzen persones que sovint anomenem “vulnerables” per evitar dir persones víctimes de les situacions  en què viuen i que, amb la seva voluntat i fortalesa, tiren endavant en condicions quasi infrahumanes.

Aquesta és la normalitat que volem recuperar? Millor fem una parada i fonda.

Si mirem el món dels infants, especialment el dels més menuts, veurem que no té sentit continuar parlant de normalitat perquè aquesta normalitat no està en el seu repertori d’experiències: en senten a parlar però no ho entenen, com tampoc entén el jovent l’abast de les vivències dels nostres avis durant la postguerra i ho interpreten com a batalletes.

Pels que estan, encara, en plena infantesa podran recordar el que feien: llocs, situacions i experiències viscudes amb l’escola, l’esplai o la família, sobretot si els ajudem amb fotos o records compartits. De tota manera, en no veure tot el que comportaven aquestes oportunitats perdudes podran quasi exigir tornar a tenir-hi accés, en especial si senten aquest enyor de la passada normalitat i veuen les pèrdues i, potser, ens demanaran comptes tot acusant-nos que no fem prou per recuperar-la.

La gran complexitat serà  amb els que ara són adolescents i joves, perquè estan iniciant la construcció de la seva actitud davant del món, i caldrà  valorar les creences, expectatives i representacions que han construït, des del seu egocentrisme, ja que  moltes de les situacions que han viscut creien que hi tenien dret quan era sols una oportunitat fruit d’un repartiment injust de moltes de les situacions del seu entorn.

Aquesta nova normalitat que cal construir de manera compartida amb la seva participació ha de modificar moltes de les situacions actuals, en clau individual i global. Evidentment, els costarà acceptar-ho si no mostrem que hi ha canvis imprescindibles  en el present que repercutiran en el futur i que per això cal tenir una mirada ètica més àmplia de sostenibilitat, perquè l’enfocament ha d’obrir una perspectiva social per fer possible una societat que serà la seva, més justa i equitativa i no sols per als qui tenen un present força satisfactori.

No hem de focalitzar en la pandèmia la causa o la culpa de tot plegat, sinó que aquesta situació s’ha donat, precisament, a causa dels grans problemes derivats de l’enfocament neoliberal amb el qual hem construït aquest món, amb la creença que formar part dels països desenvolupats ens protegia i que les grans dificultats sols passaven a persones llunyanes i per això podíem ni tant sols mirar-los. Ha quedat clar que els problemes mundials afecten tothom i per això cal que deixem d’enyorar una normalitat  agradable per una minoria i injusta per a molts a fi de reconstruir un món millor.

Cal que les persones adultes, pares i mares, professionals i mitjans, canviïn aquest eslògan de “recuperar la normalitat” per mirar d’enfortir els arguments dels canvis, assumir les limitacions i plantejar amb fortalesa altres alternatives que no hagin de caducar a curt, mig i, sobretot, a llarg termini, ja que la societat que estem construint entre tots ha de ser per a les generacions joves i no sols pel nostre benestar.