Opinió

Escola i empresa: cada cop més a prop

Un dels propòsits del neoliberalisme és la penetració de la lògica del mercat a l’educació i en altres àmbits socials i culturals. En els últims temps la seva influència creix quantitativament i qualitativa. La màxima podria resumir-se així: menys Estat i més mercat però amb el permís del primer. I amb moltes matisacions, doncs amb freqüència el neoliberalisme cohabita amb el pensament neoconservador de l’Estat, i fins i tot amb la dictadura. El cas de Xile no és una anècdota. Tampoc ho és el govern de la Comunitat de Madrid sota el mandat d’Esperanza Aguirre. Canvien els governs -d’igual o diferent signe- però aquestes polítiques desreguladores i insolidàries, que premien al més fort i al més espavilat i castiguen al més feble, segueixen aquí, amb nous mecanismes, conceptualitzacions i terminologies.

L’últim invent creatiu el va presentar a mitjan gener, dins del programa “Emprender” de televisió espanyola, Sergio Hernández, empresari i docent en pràctiques. Ha donat en el clau amb una paraula que comença a ser viral: profesario, que uneix “la generositat i paciència del professor amb la visió i l’espurna de l’empresari”. Es tracta de retroalimentar l’àmbit educatiu i l’empresarial amb més saviesa i flexibilitat. Dos mons, sosté el nou crack, que estan condemnats a entendre’s. Quina paraula, fins i tot fonèticament sona dura, i ja no diguem conceptualment! Què lluny queden aquells temps en què al professorat se’l considerava un treballador de l’ensenyament! I quina manera de pervertir el valor i la dignitat del vocable mestre o mestra! Dins de la filosofia de l’emprenedoria aquesta síntesi encaixa com anell al dit. S’obre, per tant, un nou focus d’anàlisi.

De moment, els últims assajos educatius entorn el neoliberalisme, a més d’explorar les finalitats, polítiques i mecanismes del capitalisme de la postmodernitat, disseccionen la formació de la personalitat neoliberal, el seu procés de subjetivació. Tal és el cas de l’últim llibre de Jurjo Torres Políticas educativas y construcción de personalidades neoliberales (Morata, 2017) que, en certa mesura, ens recorda una altra de les seves obres més brillants entorn del currículum ocult. Torres inclou quatre dimensions en la conformació neoliberal de l’ésser humà: a) Homo Economicus, que col·loca els diners i la riquesa com el motor de vida, com la motivació més determinant dels seus comportaments. Dins d’aquesta tessitura és el poder econòmic de cada persona el que li permet triar les millores ofertes dins del mercat, comportant-se com un client i no com un ciutadà subjecte de drets i prestacions socials; b) Homus consumens, que subratlla l’obsessió pel consumisme compulsiu que li porta a pagar un alt preu per la satisfacció de necessitats artificials i absolutament prescindibles. Però és això el que li proporciona una seguretat, un prestigi social i fins i tot un cert narcisisme; c) Homo debitor, que entra en la lògica del circuit econòmic en la mesura que ha de satisfer un munt de necessitats. D’altra banda, l’endeutament és una altra manifestació de poder i distinció social. Així mateix es facilita l’onada privatizadora expansiva de nous espais i nínxols de negoci; i d) Homo numericus, en la qual la vida de les persones sempre és mesurable i quantificable. Es construeix un aparell amb tècniques creixentment sofisticades per reunir un munt d’informació, predir comportaments, diagnosticar, avaluar al llarg de tota la vida. No cal dir que l’imperi de l’avaluació i la classificació s’ha instal·lat de ple en els diferents nivells de l’ensenyament. “En la societat post-panóptica –caracteritzada per Bauman– ja no hi ha una mirada centralitzada que controla, sinó que totes les persones se senten vigilades i es vigilen entre si; viuen autocontrolant-se en tot moment, doncs saben que poden estar sent objecte de comparacions. Aquesta estratègia, a més, facilita competir amb si mateix i amb els altres d’una forma exagerada.”

L’altre llibre és el d’Enrique Javier Díez Gutiérrez Neoliberalismo educativo. Educando al nuevo sujeto neoliberal (Octaedro, 2018) i discorre per similars rumbs. També posa l’èmfasi en una de les claus de la subjectivitat neoliberal: ser empresari d’un mateix. És l’ésser humà del càlcul i de l’interès individualista que s’obre pas i es realitza a través d’una permanent i feroç competició amb altres subjectes, que té com a màxima l’ajuda’t a tu mateix. En aquesta societat de l’interès individual i de l’egoisme no hi ha lloc per a la solidaritat col·lectiva en un entorn on es deslegitima i neutralitza el conflicte social, ja que les responsabilitats no concerneixen al govern o a la comunitat, sinó a la pròpia persona reconvertida en emprenedora i empresària. En aquesta vida regida per les pautes del mercat, la llibertat i obligació de triar dels consumidors constitueix l’única regla de joc, de la qual sorgeixen guanyadors i perdedors, amb les seves dramàtiques conseqüències de desprotecció social i sofriment. Això ve acompanyat d’una poderosa indústria de tecnologia avaluativa per mesurar el rendiment i l’eficàcia. “El rendiment de comptes, l’accountability, una forma d’avaluació basada en els resultats mesurables, s’ha convertit en el principal mitjà per orientar els comportaments, incitant a la inversió i el rendiment individual.”

Tots dos llibres apunten alternatives de política educativa, amb diferent grau de concreció. Ara bé, no entren en l’anàlisi de la contestació i resistència que troba la nova ofensiva neoliberal als centres escolars i en altres espais de socialització. Una tasca pendent que seria convenient abordar en propers assajos entorn d’aquest inquietant model econòmic que penetra en totes les esferes individuals i col·lectives.