Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Fa només uns anys, Silicon Valley semblava haver tocat sostre amb la fantasia del metavers i la febre de les criptomonedes. Però el capitalisme tecnològic mai mor: només canvia de disfressa. Ara, la nova utopia s’anomena intel·ligència artificial, i la seva promesa ha tornat a encendre els mercats, les conferències i les imaginacions. Tot torna a començar: discursos redemptors, inversions multimilionàries i una fe col·lectiva en el progrés automàtic. La pregunta és fins quan pot créixer una promesa abans de col·lapsar sota el seu propi pes.
La nova fe digital té xifres d’èpica. La despesa global en projectes d’intel·ligència artificial podria arribar als 1,5 bilions de dòlars abans d’acabar el 2025. Només a la borsa nord-americana, les empreses vinculades a la IA han generat el 80% del creixement total d’aquest any. Nvidia —el fabricant de xips més poderós del món— ha superat els tres bilions de capitalització, mentre OpenAI, una empresa privada que encara no és rendible, ja ronda els 500.000 milions. Fins i tot Sam Altman, el seu director executiu, ha reconegut que “hi ha parts de la IA que són, literalment, una mica bombolla”. No és una confessió menor en un sector acostumat a convertir el dubte en una qüestió de fe.
Una bombolla alimentada pel reflex del capital
El que avui es ven com una revolució pot ser també una ficció col·lectiva. La indústria de la IA s’ha convertit en un ecosistema de dependències circulars, on els mateixos actors s’inverteixen mútuament per mantenir viva la il·lusió del creixement. OpenAI n’és el centre: ha signat un acord de 100.000 milions de dòlars amb Nvidia per construir centres de dades, un altre multimilionari amb AMD, i rep finançament massiu de Microsoft i Oracle. Al seu torn, Nvidia inverteix en empreses emergents que necessiten els seus propis xips per sobreviure. És un circuit tancat, un bucle financer que confon la demanda amb el reflex. El valor es reprodueix sobre si mateix com un mirall infinit.
Aquest mecanisme ja s’ha vist abans. Les bombolles sempre comencen amb un relat convincent i acaben sostenint-se sobre la seva pròpia ombra. “Quan esclati, serà molt pitjor, i no només per a la IA”, advertia fa poc Jerry Kaplan, pioner de la informàtica. Els símptomes són clars: projectes faraònics sense finançament real, inversors minoristes perseguint l’or digital, i una infraestructura que creix més ràpid que la necessitat que l’ha de justificar. El boom dels megacentres de dades n’és l’exemple més visible: instal·lacions que devoren energia i aigua a un ritme inassumible i que podrien quedar obsoletes abans de ser amortitzades. “Estem creant un desastre ecològic fabricat per l’home”, alertava el mateix Kaplan, recordant que darrere de la pantalla hi ha un paisatge que s’escalfa i s’asseca.
Els límits tècnics del somni artificial
Però el problema de fons no és només financer, sinó cognitiu. La bombolla de la IA s’infla també sobre una promesa tecnològica que comença a mostrar els seus límits. Els models de llenguatge que sostenen l’eufòria —com GPT o Claude— ja freguen el sostre de les seves capacitats. La seva aparent intel·ligència no és comprensió, sinó estadística: no pensen, prediuen. Funcionen dins els marges del llenguatge, sense cap accés real al món. Són sistemes que correlacionen paraules, no que entenen idees.
El creixement exponencial de dades i paràmetres no ha generat un salt qualitatiu, sinó repeticions més sofisticades del mateix. És com si aquests models haguessin arribat al límit de la seva pròpia lògica, atrapats en una espiral autoreferencial. Això fa encara més fràgil la narrativa que els envolta. La idea que la intel·ligència artificial pugui raonar o descobrir per si mateixa ha estat la gran fantasia que ha justificat el seu finançament desmesurat. La paraula “singularitat” —aquest punt on la màquina suposadament superarà l’ésser humà— s’ha convertit en l’eslògan d’un capitalisme de la fe, on els inversors compren un futur que la mateixa ciència comença a qüestionar.
Mentrestant, les dades materials continuen parlant d’excés. OpenAI encara no ha aconseguit beneficis. Nvidia viu d’una demanda que ella mateixa contribueix a generar. Microsoft i Amazon intenten convertir l’onada d’entusiasme en subscripcions o serveis en núvol. Tot sembla créixer, però el que creix és l’especulació. No hi ha indústria que pugui mantenir indefinidament aquest ritme d’inversió sense un retorn real. El precedent és conegut: Nortel, el gegant canadenc de les telecomunicacions, finançava els seus propis clients per mantenir la demanda artificialment alta abans de desaparèixer amb l’esclat de la bombolla puntcom.
Els defensors del sector asseguren que, encara que hi hagi excés, la infraestructura quedarà per al futur. És l’argument clàssic: la bombolla d’internet també va deixar la fibra òptica que va fer possible la xarxa global. Però el problema no és invertir en tecnologia, sinó fer-ho sense criteri ni límits, com si el planeta fos infinit i l’energia inesgotable. L’actual febre d’inversió està provocant un desplaçament colossal de recursos cap a projectes privats que prometen innovació però externalitzen costos ecològics i socials. La disrupció, com sempre, és per a uns quants; la factura, per a tothom.
Tot plegat recorda més una crisi espiritual que no pas tecnològica. La indústria parla de “revolució cognitiva”, però el que ha produït és un capitalisme cada vegada més dependent d’una infraestructura opaca, centralitzada i energèticament insostenible. No hi ha res més humà que sobrevalorar el nostre enginy i subestimar els seus límits. La IA no n’és una excepció, sinó l’última expressió d’aquesta vella arrogància.
Les bombolles no esclaten per manca de potencial, sinó per excés de fe. I aquesta, la fe en una intel·ligència artificial capaç de fer-ho tot, sembla començar a esquerdar-se. Quan la realitat torni a demanar comptes —quan els beneficis no arribin, quan els models deixin de millorar, quan el relat ja no aguanti—, descobrirem si la IA era, com asseguren els seus profetes, la clau del futur o simplement l’últim miratge d’un sistema que només sap reinventar les seves pròpies promeses.
