Opinió

Estem estressant el sistema educatiu?

Ara fa sis anys vaig entrar a l’equip directiu del meu institut amb il·lusió i energia. Durant aquest temps hem treballat força i estic segur que hem millorat alguns aspectes, però sovint tinc la sensació que no treballem de la millor manera. Crec que tots plegats i especialment els equips directius ens veiem arrossegats a realitzar massa tasques diferents i sovint allunyades del que hauria de ser la nostra principal missió: millorar l’educació i centrar-nos en el que passa dins l’aula. Voldria enumerar algunes d’aquestes tasques i ajudar a entendre què fem i com ho fem.

En primer lloc, la relació amb organitzacions externes al centre ens pren força temps. Sense ser exhaustiu crec que puc comptar com a mínim 25 entitats o organitzacions amb les quals ens relacionem de manera més o menys habitual durant el curs. Aquí hi trobaríem les diferents àrees del Consorci d’Educació i el Departament d’Ensenyament, l’Ajuntament, el Districte, Serveis socials, els Centres de recursos pedagògics, EAP, i diverses associacions i fundacions. Tot això comporta diverses reunions durant el curs, elaboració de documents i sovint també completar aplicatius per tal de convertir tota aquesta activitat en dades. No dic que aquestes tasques siguin inútils, moltes són importants i necessàries, però el que està clar és que les hores són finites i que si fem una cosa en deixem de fer una altra. Es pot donar el cas que un director, cap d’estudis o coordinador pedagògic es reuneixi més sovint amb persones alienes al centre que amb tutors, caps de departament o professors.

D’altra banda, en els anomenats centres d’alta complexitat, els equips directius i el professorat supleixen les mancances de les famílies i assumeixen moltes feines que aquestes no fan. En el nostre centre dediquem una enorme quantitat d’hores a gestionar el programa de socialització de llibres, a tramitar les beques dels alumnes amb necessitats educatives especials, a organitzar la matrícula dels alumnes en estudis postobligatoris, a gestionar convenis amb entitats on fer estades formatives,  tot això té evidentment efectes positius ja que els nostres alumnes disposen de llibres, beques i accés a estudis postobligatoris, però també comporta una enorme pèrdua de temps i energies que podríem dedicar a la tasca pedagògica.

Els equips directius també destinen molt de temps a apagar focs, és dir a resoldre sobre la marxa problemes i imprevistos: problemes de convivència, alumnes nouvinguts, discussions entre alumnes, visites de famílies, dubtes d’alumnes, suplències de professors, trucades,  consultes, problemes de neteja, calefacció o informàtica, casos d’absentisme, un document urgent que cal presentar… La llista de tasques és interminable. Moltes les realitzem amb gust i no cal dir que la part humana de la nostra feina de suport i contacte amb alumnat i professorat és essencial, però evidentment ens allunya d’altres tasques també necessàries i importants.

Molts equips directius dediquen una gran quantitat d’hores a resoldre a casa tasques que no poden fer a l’escola. Com deia una directora d’un altre centre, “sovint arribo a l’institut amb una llista de coses per fer, no en faig cap, i me’n vaig a casa amb una llista encara més llarga”.  Està clar que formar part d’un equip directiu suposa un esforç extra, però no d’una dimensió que obligui a renunciar a la vida personal. Segons un estudi del Departament d’Educació britànic, els equips directius de secundària treballaven de mitja 62 hores per setmana, no crec que un estudi similar a casa nostra donés xifres gaire diferents.

També hem de tenir present que les tasques i els objectius de l’escola han crescut en els darrers anys de forma exponencial. Abans ens dedicàvem a ensenyar llengua o matemàtiques, ara ens esforcem a oferir una educació integral que abasti tots els aspectes de la vida. Educació per la salut, educació en valors, extraescolars, sortides, suport a l’estudi, idiomes, inclusió, participació de les famílies, comunicació, relació amb l’entorn, portes obertes, orientació, viatges, celebracions… Tots aquests objectius són lloables i personalment en comparteixo molts, però no es poden dur a terme sense recursos i amb les mateixes persones i organitzacions.

Aquesta increment d’objectius no només ha augmentat la quantitat de feina sinó que crec que també l’ha fet més complicada. La direcció d’un centre educatiu s’ha convertit en la complexa gestió d’una gran xarxa de relacions, professionals i activitats i no és gens senzill dur-la a terme i sobretot fer que tingui un sentit pedagògic.

Més greu encara, sovint en tot aquest carrusel d’activitats correm el risc d’oblidar-nos dels alumnes. Alguns cops hem fet reunions, documents i planificacions per preparar un programa o projecte i hem començat a implementar-lo a l’aula sense ni tan sols explicar durant cinc minuts als alumnes què és el que faran, quin sentit té i quina opinió en tenen ells.

L’estrès i esgotament del professorat i les direccions ja és un problema prou greu, però el que també ens hauria de preocupar és que no podem dedicar temps a planificar, organitzar, desenvolupar i avaluar projectes educatius sòlids i fonamentats. El temps per pensar és actualment un luxe en els centres educatius. Molt sovint ens limitem a gestionar millor o pitjor el que ja tenim i a anar acumulant projectes i programes nous sense avaluar si funcionen, ens interessen o tenen sentit. En educació més no vol dir millor i sovint pot voler dir pitjor.

En l’horitzó tenim un nou currículum i una nova ordre d’avaluació que defensa un model educatiu més competencial, personalitzat, inclusiu i innovador. Som molts els que simpatitzem amb aquestes idees, però hem de tenir clar que representen també un increment important de feina i dedicació. No és el mateix preparar una classe preestablerta d’un llibre de text que preparar activitats d’ensenyament-aprenentatge competencials, properes als alumnes, personalitzades, amb una avaluació orientada a l’aprenentatge i adaptades a la diversitat dels alumnes. No podem esperar que aquest canvi educatiu avanci sense planificació, reflexió i sobretot recursos.

Els docents i les direccions haurien de disposar de més temps i més calma per organitzar i tirar endavant els seus projectes. Els centres haurien de disposar d’espais de reflexió, participació i planificació si volem millorar l’educació. Si realment volem aconseguir això només hi veig dos camins: primer, fer menys coses i més ben fetes; i segon i més important, destinar més recursos al sistema educatiu.