Opinió

Estiu 2020: de vacances o d’incerteses?

Estem al mes  de juliol. Un mes de mitges vacances per als docents. Habitualment era el temps de les tasques de tancament de curs, de preparació del proper, de formació personal o col·lectiva. Enguany tot és un xic diferent. Estarem fent aquestes tasques però estarem preocupats per com serà el nou curs, a més a més de la necessària preparació que estiguem duent a terme.

Aquest mes també estan funcionant els casals d’estiu, les colònies i altres activitats de lleure que apleguen a criatures i adolescents que estaven a les aules. Bé, enguany han estat els darrers tres mesos a casa, més o menys connectats amb els seus centres escolars.

Sembla que els casals han obert majoritàriament. Ha estat un xic diferent a les tímides obertures del mes de juny a escoles i instituts. Seria bo reflexionar com ha estat aquest final de curs: hi ha hagut centres que han acomiadat presencialment l’alumnat, sobretot el que acabava etapa, i d’altres que han fet l’acomiadament de manera virtual, i d’altres que no han fet ni una cosa ni una altra. De tot hi ha al nostre sistema educatiu.

En parlo perquè és important el tema de les pors. Els casals no han omplert totes les places disponibles, sembla que han tingut, de mitjana, un 30% menys d’assistència si ho comparem amb anys anteriors. Segurament algunes famílies estan vivint amb una certa prevenció els perills dels contactes i relacions dels seus infants. Són pares i mares que han decidit no portar els seus infants de colònies o a activitats de lleure col·lectives.

Què passarà doncs, el 14 de setembre? Obriran els centres d’ensenyament amb un 30% menys d’alumnat? Si les pors no han desaparegut, almenys una part, si van apareixent nous rebrots, podem trobar-nos amb un augment de l’absentisme (i potser amb un augment de les baixes del professorat).

A inicis de juliol la majoria de direccions i claustres estaven pendents de les instruccions del Departament dit d’Educació. M’ha semblat no gaire realista l’espera. Al llarg dels meus 40 anys de professional docent, a primària i a secundària, no m’he fixat gaire en les instruccions o recomanacions dels diferents responsables del departament d’Ensenyament o d’Educació (ha anat canviant de nom al llarg del temps).

A l’hora de tirar endavant projectes o actuacions a escoles o instituts, que ara en diuen d’alta complexitat, ho vam fer decidint-ho al claustre, valorant què era important o necessari per al nostre alumnat i les seves famílies. De vegades estàvem d’acord amb les normatives i de vegades no. Però l’interès superior dels menors (com es diu molt sovint) era el que ens importava. Les normes són per les persones i no a l’inrevés, com pensen sovint les administracions. Desobeir té els seus riscos (m’han destituït dues vegades a la meva vida) però val la pena fer-ho quan cal. És una manera d’avançar i atendre correctament l’alumnat.

Penso que els mestres que volen fer un bon ensenyament, volen atendre i acollir correctament el seu alumnat, tenen prou capacitat i sentit comú per preparar el proper curs i decidir què cal fer i com ho volen fer sense haver d’esperar les instruccions de la conselleria. El que digui el Departament serà sempre de caire general i no agradarà a la majoria per diferents motius. Els docents de cada centre coneixen millor les situacions que cal entomar.

Aquí hi afegiria altres consideracions:

● És cert que si hi ha contagis (un fet previsible com a altres instàncies socials i de convivència) poden recaure responsabilitats a les direccions dels centres. Però no és una novetat, la direcció té responsabilitat davant accidents que puguin ocórrer dins el centre escolar. Això no és nou, no ha canviat amb la Covid. És una situació que estan vivint les direccions dels casals d’estiu i cases de colònies que estan funcionant aquests mesos. La qual cosa no treu que faci falta un canvi: el professorat no s’ha de sentir sol ni desprotegit. Ha de comptar amb un suport real darrera: aquesta hauria de ser la tasca primordial de la inspecció. Infants i adolescents necessiten, i necessitaran més el proper setembre, un acolliment emocional; necessiten viure l’entrada a l’escola amb seguretat i confiança. Els seus adults de referència, els i les docents que els atenen, també són persones, també necessiten seguretat i confiança. El Departament ho hauria de tenir en compte: és responsable del funcionament de tot el sistema d’ensenyament, i atendre correctament les persones que estan cada dia al peu del canó hauria de ser una prioritat.

● Hem de continuar i intensificar, si cal, les lluites per disminuir les ràtios i per tenir edificis i espais suficients i en condicions, però no només per la pandèmia. Ho hem de reivindicar per poder fer un ensenyament de qualitat. La Covid ha evidenciat o ha fet més patents unes mancances que ja hi eren.

● Hem de reivindicar un augment de personal docent i no docent als centres escolars. I em sorprèn que no s’insisteixi suficientment en l’augment de les persones que es dediquen a la neteja. Ja ha passat al sector sanitari, han estat massa oblidades. A la majoria de centres públics és insuficient el nombre actual de treballadors i treballadores que netegen cada dia les aules i els altres espais. El proper curs farà falta augmentar molt les hores de neteja i desinfecció. És un dels elements que poden donar seguretat i confiança. Caldrà estar-hi amatents i reconèixer la tasca que fan.

● És lògic que tinguem prevenció als possibles contagis, però hem de pensar que convivim amb altres malalties tant o més greus que el coronavirus. La contaminació que respirem, l’alimentació insuficient, alguns estils de vida, la pobresa, l’atur, la marginació, els racismes, els habitatges insalubres… perjudiquen la nostra salut, la del nostre alumnat i les seves famílies i ens hauria de preocupar (o espantar) tant com el virus que ens obsessiona.

Hem de buscar una salut completa: un benestar físic, mental i social, no només no contagiar-nos. Pot ser més perjudicial l’aïllament o la manca d’abraçades. No és casualitat que malgrat dir i escriure que la Covid no entén de fronteres ni de classes socials, els contagis i les morts afecten en major proporció les persones i països més pobres.