Opinió

Rèquiem per la música I: l’assignatura aparador

Aquest article, el primer d’un grupuscle sobre com s’ha sentenciat l’ensenyament musical a primària, pretén apropar la realitat d’aquesta àrea a famílies, docents i altri, ja que l’experiència m’ha fet constatar el desconeixement absolut d’aquesta per part de la pràctica totalitat de la comunitat educativa i, per tant, el desemparament social al qual estem abocats els mestres que encara l’entenem com a eina fonamental per a la culturització i el desenvolupament il·lustrat del nostre alumnat.

En primer lloc, cal que tothom sigui coneixedor que, tant des del Departament com des de les Direccions, es pressuposa que l’alumnat és capaç d’aprendre i consolidar l’assignatura més interdisciplinària que hi ha amb una sola hora lectiva setmanal (quan hi arriba). Parlem de donar unes nocions i domini bàsics sobre llenguatge musical (lèxic, reconeixement auditiu i gràfic, interpretació, lectura i escriptura), tècnica vocal, pràctica instrumental, coneixement d’un repertori significatiu, comprensió, reflexió i creació lírica, història, identificació d’estils, instruments, compositors i intèrprets, ball i estructuració de danses, teatralització i escenificació, improvisació, etc., en una sessió per setmana. Una classe. Una hora (bruta) per ensenyar un llenguatge que en escassos nuclis familiars es domina prou per a recolzar-ne els aprenentatges més elementals des de casa. Caldria veure què passaria si qualsevol altra àrea amb una complexitat teòrica i pràctica similar es denigrés fins a disposar d’una sola hora lectiva setmanal, si quedés fora de tota garantia l’accés de l’alumnat als coneixements que el sistema educatiu els hauria de proporcionar al respecte, si es neguessin per decret els recursos humans i horaris per a comprendre i ser individus actius i crítics de la manifestació artística i cultural més present en el dia a dia de qualsevol ciutadà del món (aquesta darrera és, efectivament, el que es va fent des de fa dècades).

He d’acceptar, però, que no he estat del tot sincer en la primera afirmació del paràgraf anterior: en realitat, no es pressuposa res del que he intentat sintetitzar. Ans al contrari, es dona per fet que ni aquests coneixements seran part de la formació de l’alumnat ni que tinguin cap mena de rellevància en el desenvolupament integral de ningú. Al final, els mestres de Música no estem per ensenyar música (a qui se li acudiria una bestiesa així?) sinó per exercir de directors artístics i organitzadors d’esdeveniments (musicals, cantates, espectacles, danses, concerts, etc.) on l’aprenentatge musical i l’accés a una cultura universal del quart art queden esclafats per la necessitat d’ostentació i la fal·làcia que l’important de la música és l’exposició, que l’espectacle passa per davant de la riquesa artística i interpretativa, que l’analfabetisme musical no només és acceptable, sinó que ni s’ha de combatre ni la seva hegemonia té cap mena d’importància. El fet de com l’escola ha passat de ser l’últim bastió de la classe treballadora a un engranatge més del capitalisme el desenvoluparé en profunditat en altres articles filats amb aquest.

Al final, els mestres de Música no estem per ensenyar música (a qui se li acudiria una bestiesa així?) sinó per exercir de directors artístics i organitzadors d’esdeveniments

Però què diu el Decret 175/2022 al respecte? En primer lloc, que les àrees d’Educació Musical i de Visual i Plàstica s’han d’avaluar conjuntament, que són el mateix: “Educació Artística”. Quina mitjana es pot fer d’un alumne capaç de pintar un quadre impressionista, però que, en canvi, no reconeix un ritme quaternari amb corxeres i negres? Com compagines l’avaluació pel que fa a l’entonació vocal d’algú amb la seva capacitat d’inventar un personatge de còmic? O d’un nen capaç d’interrelacionar èpoques, estils i compositors de diferents etapes musicals però amb dificultats rellevants per a trobar les barreges de colors adequades? Evidentment, no es pot. Però, com he mencionat abans, a qui hauria de vetllar per l’accés al coneixement artístic de l’alumnat li és absolutament indiferent.

En segon lloc, que les hores lectives d’educació artística també s’aglutinen en el còmput total. Per tant, les Direccions que així ho vulguin poden reduir sense miraments les hores d’Educació Musical al límit que desitgin per encabir-les als horaris que els siguin més favorables (si pensàveu que no es podia fer menys d’una hora setmanal de Música… Us equivocàveu!). Total, per preparar uns balls, una cantata i un parell de concerts on l’important és quedar bé davant de les famílies, per què necessita més hores l’especialista de Música?

Em podria estendre i parlar que les nostres aules no tenen dret als mateixos recursos audiovisuals que les tutories, de l’obsolescència dels equips d’àudio, de la manca absoluta d’equips de so als centres (si l’AFA no decideix comprar-ne), del pressupost de què disposem per a instruments… Però ja podreu endevinar quina línia segueix tot plegat, oi?

En el pròxim article del Rèquiem per la Música desglossaré alguns dels continguts d’aprenentatge del Currículum, perquè s’entengui millor la sentència de mort que els botxins de les polítiques educatives han decidit aplicar a aquesta àrea. Descanseu (no “en pau”; per a això ja està la música).