Opinió

Faci un decàleg realista… sobre l’escola que volem

Jaume Funes és psicòleg, educador i periodista

Un mestre lector de l’article anterior (Educar avui, entre retallades i reformes) piulava a la xarxa: “És una declaració de bons desitjos, però el dia a dia és dur!”. En la comunicació generada a les darreres Jornades Educació Avui, organitzades per la Fundació Bofill, un altre escrivia: “deixeu en pau els mestres!!”. Tot plegat em va fer pensar que els “escrividors” potser tenim la mania de donar consells inaplicables i que fora millor gastar les nostres energies directament en educar infants i adolescents, amb cara i ulls, en dies grisos.

Jo, que no he abandonat del tot l’aula, també agafo certa irritació davant dels informes de “política educativa” que descriuen com és l’escola o prescriuen com ha de ser, amb visions i recomanacions que poc tenen a veure amb la vida diària de l’escola. Sempre queda el veritable interrogant de saber què té a veure el resultat Pisa amb la forma útil d’entusiasmar un alumne amb els trencats. Ens movem entre els sorolls superestructurals de les lleis inaplicables, acompanyades de polítiques educatives destructores, i les macroreflexions que poc ajuden a pensar com farem la classe demà. Tanmateix, no podem caure en el buit reflexiu, oblidar que eduquem i fem escola d’acord amb unes pretensions i amb un grau o altre d’adequació al futur que acceleradament ens ve a sobre. Per això, voldria posar-me en la pell dels mestres “realistes” que “contestaven” i aplicar aquell decàleg al fet educatiu quotidià.

El mestre de l’escola que volem:

1. Entra cada dia l’aula preguntant-se què està fent, recordant que el seu encàrrec vital és ocupar-se de les vides d’un grup d’infants. Intenta no cercar deixebles sinó personatges singulars, troba nois i noies desitjosos d’aprendre o negats a la seva influència. Sap i sent que per a tots és una oportunitat educativa.
2. Té la paciència suficient com per a recordar que acompanya processos, nois i noies que creixen, experimenten, canvien, veuen com el món del seu voltant entra en crisi o els dóna seguretat. Rebutja qualsevol possibilitat d’anar classificant el seu alumnat.
3. La unitat que ha preparat el dia anterior comença sempre per descobrir què saben ja els seus alumnes i, sempre també, segueix per alguna mena d’experimentació que els permetin començar l’aprenentatge descobrint.
4. No oblida que tots no venen exactament amb el mateix “esmorzar” de casa. Si no li han saturat d’alumnes la classe, dedica més temps a qui menys família en positiu té. Al seu quadern de camp, cada dia apareix una anotació que va definint la singularitat de cada infant.
5. Planifica com fer venir a classe a una mare per a que expliqui el que sap fer. Ni se li acudeix suprimir l’assemblea de classe en una setmana cansada. Pot constatar en moment de fatiga que el seu projecte per a la classe és un projecte compartit amb més companys.
6. Tot i que el seu alumnat té referències culturals i religioses diverses sempre obliga a pensar, discutir, trobar raons científiques per explicar el món que els envolta. Riu si un alumne li diu que està de mala lluna. S’enfada si un altre diu que està predestinat a ser paleta.
7. No li importa començar la classe debatent el que els seus alumnes han trobat a Internet. Considera que es mouen entre pantalles i per parlar de la realitat sempre té en compte la virtual, ja sigui els superherois a P4 o les piulades per lligar al Twiter dels adolescents.
8. Els grups del seus alumnes sempre son heterogenis, oberts, canviants, per a aprendre en cooperació.
9. El català conforma el clima de la relació, la comunicació, els processos d’aprenentatge. No queda, però, cap alumne despenjat. Amb cadascú té unes regles comunicatives fetes de barreges de llenguatges.
10. Malgrat el informes i el que diuen a les tertúlies està convençut que la seva és una professió que té regles i rigor, força més important que moltes altres de la societat.

Si, ja sé que seria força més fàcil fer tot això si les autoritats pensessin en l’educació i no posessin dificultats absurdes, propostes del segle passat, retallades que acaben fent impossible educar. Però, pel infants als quals ens devem, no podem deixar de pensar en l’escola que volem.