Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Àlex Castillo i Montse Conejo, president i membre de junta de FaPaC, respectivament
Des de la FaPaC rebem moltes consultes i comentaris de famílies i persones que no acaben de sentir-se ben tractades en les seves relacions amb el sistema educatiu, no en l’escola sinó en l’entramat administratiu immediatament superior a la inspecció. És curiós que tinguem més queixes de falta d’educació i males maneres per part de càrrecs mig polítics que no de direccions, inspecció i mestres que són, en definitiva, els que porten el dia a dia de la relació família-escola.
La ciutadania no pot anar a una oficina, construïda amb els nostres diners, pensada teòricament per atendre les necessitats dels nostres infants i haver de creuar la porta sabent que espera una dura i aspra batalla. Sabem que es posarà en dubte tot el que fem i pensem amb un discurs -raonat i fred- que extreu com a conclusió que uns pares que demanen una millor escolarització per als seus fills són culpables de trencar protocols, acusats de poca honestedat i, per rematar-ho, de fer servir pel seu benefici la imatge dels fills.
El nivell de perversió del discurs que té lloc en alguna sala de reunions sempre resulta inquietant, però de vegades es trenquen totes les regles del joc. De vegades s’ataquen persones com a mares o pares, un atac personal, salvatge i directe, el sentit del qual és única i exclusivament fer mal. Escoltar de les persones que gestionen l’àmbit educatiu que uns pares fan servir els fills per no se sap ben bé quins interessos i que són aquests interessos, i no pas el benestar dels seu fills, el que motiven les reclamacions i les queixes és una autèntica barrabassada. Però és una barrabassada prou escampada com per sospitar que és fruit d’un corporativisme visceral molt vigent en determinats elements funcionarials de la línia dura.
Les dificultats de cuidar un fill són diverses: No és el mateix tenir un nen amb necessitats derivades d’una malaltia, una limitació física o psíquica, que haver de cuidar un nen que no les té. Cal saber posar-se al lloc de qui pateix, imaginar els patiments i els motius que porten aquestes persones a la reunió amb els funcionaris del Departament d’Ensenyament per exigir millores que molts cops són totalment necessàries, ajustades a dret, i del tot justificades sota el prisma de la lògica.
El que realment ens repugna de tot això és que les persones que entren en un espai públic siguin maltractades, que sota un discurs i en un to neutre s’aprofiti per voler fer sentir a l’altre inferior, i es dirigeixin atacs clarament personals pensats per fer mal. Ens esgarrifa pensar que paguem persones en determinats càrrecs elevats capaces de mostrar un grau tan alt d’insensibilitat. La perversitat del sistema és tal que treu el poder a qui li correspon: les persones que paguem l’educació amb els nostres impostos, i deleguem el poder amb el nostre vot, per traspassar-lo a una minoria que en comptes d’agafar-lo com el que és, una gran responsabilitat, el denigra, abusa d’ell i el fa servir en contra nostre, pensant únicament en el seu benefici, el seu càrrec i la present legislatura.
En darrer terme, com a representants de les famílies volem i esperem del Departament d’Ensenyament, i en el seu defecte del govern de la Generalitat, respecte per a les persones que s’adrecen a les seves oficines en demanda de millores relacionades amb l’escola i l’educació dels seus fills. No volem haver de sentir més queixes de famílies que s’han sentit vexades en reunions amb diferents càrrecs administratius de designació directa. Ja en tenim prou i no estem disposats a permetre que es perdin les formes, que es qüestioni la dignitat de les persones, que s’actuï com en sistemes autoritaris i que s’ignori i menyspreï la veu de qui en darrer terme paga tot aquest entramat del sistema educatiu: Les famílies i la ciutadania.
