Opinió

Final de curs. Contents?

S’ha acabat un curs, i ho fem amb el regust, mal gust, d’unes eleccions europees que enmig del desinterès general (quantes persones han votat?) han propiciat una pujada de les opcions de dretes, més o menys extremes que es diu ara, més o menys feixistes que s’ha dit sempre. Com passa massa vegades davant qualsevol fet desagradable, hi ha algú que pensa en l’ensenyament (educació en dirà, exagerant expressament la responsabilitat del professorat, com si només les escoles eduquessin). Ni l’ensenyament ni tota l’educació són suficients per influir en el vot d’aquelles persones que l’exerceixen. Per què joves voten opcions dretanes? Abans es deia que l’època juvenil era el moment de ser revolucionari, ser-ho, ara, és simpatitzar amb PP-Vox, Le Pen, Milei o Meloni?

Els anys de l’adolescència també hi influeixen: als instituts alguns joves es diuen seguidors de Vox com una manera de fer-se notar, de rebel·lar-se (els adolescents necessiten rebel·lar-se) contra el món adult (de casa i de l’institut). Constaten que, de moment, és una opció minoritària que els permet cridar l’atenció i contradir al seus educadors.

Més important. Nois i noies, majors d’edat, que no veuen un futur vital clar són els que tenen més motius subjectius i objectius per votar-los. Els governs actuals no s’han atrevit (o no els han deixat) a promoure polítiques econòmiques i socials que permetin un accés a l’habitatge i al treball amb sous suficients per poder viure dignament[1]. No ha disminuït l’enorme desigualtat existent. Per què han de continuar confiant-hi? Voldran provar una altra alternativa que els promet alegrement canvis al seu favor.

Els mitjans de desinformació fan contínuament propaganda, directa o indirecta, de les dretes, extremes o no. Afavoreixen el seu coneixement per part de tota la població i reprodueixen sense crítica, les seves mentides. És un terreny abonat per a persones que prefereixen no pensar massa, per tant amb poc sentit crític. Persones que no els agrada del tot la llibertat perquè implica massa responsabilitats.

Aquesta desinformació va lligada a d’altres: creure’s que el canvi climàtic és un invent o una conspiració, que no és cert, que no té conseqüències per la nostra vida i pel futur de la humanitat… Tot això implica viure als llimbs i facilita acceptar altres barbaritats que exposen els líders dretans que hem esmentat; amb la total complicitat de mitjans i xarxes socials controlats pels poderosos a qui interessa l’arribada de les dretes als governs; a qui interessa que continuï el genocidi de Gaza que està augmentant els beneficis de les indústries de guerra. 

Els governs dretans de moltes comunitats autònomes espanyoles, de països europeus com Itàlia o Hongria, americans com Argentina, per citar els més mediàtics, privatitzaran encara més els serveis de l’estat del benestar. Apostaran per l’escola privada i no per la pública[2]. Intentaran que l’escola de tothom sigui residual, només per gitanos, estrangers i autòctons pobres[3].

Les escoles i instituts no tenen prou influència per canviar el sistema que ens domina, però podem aconsellar i animar l’alumnat escolaritzat

On pot intervenir més l’escola i les altres institucions educadores (oci, esport, famílies…) és en propiciar un pensament crític que evitaria caure en les moltes mentides que es fan córrer; ara facilitades per les aplicacions de la Intel·ligència Artificial. Per exemple, sembla que gran part de la població creu que la immigració té la culpa de la manca de treball digne o de la insuficiència dels serveis públics; no vol saber que fan falta milions de migrants per compensar l’envelliment dels països europeus, de Catalunya i d’Espanya, si es vol mantenir el nivell de vida que tenim avui. Ni que unes polítiques diferents millorarien la sanitat i els sous.

Cada dia és i serà més complicat saber si una notícia, una imatge, un vídeo és certa o falsa, d’aquí la importància del pensament crític. Els docents som corresponsables? Com hem dit, les escoles i instituts no tenen prou influència per canviar el sistema que ens domina, però podem aconsellar i animar l’alumnat escolaritzat. Podem aprofitar al màxim la nostra feina educadora. Ensenyem per ajudar a canviar el sistema o perquè l’alumnat s’hi acostumi i s’hi adapti? Aquí sí tenim un paper important: i a l’hora d’ensenyar, d’ajudar a aprendre, hem de fer-ho practicant-ho. Quants centres tenen un funcionament democràtic? L’alumnat participa realment en el seu funcionament? Els claustres tenen poder de decisió o només d’obeir a la direcció? Tota la comunitat escolar ha de ser democràtica de veritat, l’associació de famílies, les persones que hi treballen, de secretaria o administració, de cuina, de neteja, de consergeria… Si volem una societat democràtica de debò, si volem que noies i nois hi participin realment caldrà que ho practiquem als centres escolars, que ells i elles ho visquin: una manera pràctica de potenciar l’esperit crític que els hauria d’acompanyar tota la vida. Que no els passi allò que escrivia Tonucci d’una nena de primària: “A l’escola no sabem què passa al món”.                                                     

Els docents podem posar el nostre gra de sorra perquè la majoria de la població, perquè el nostre alumnat no hagi de treballar moltes hores, estressat i insatisfet. Perquè donin menys importància a tenir i més a ser. Es tracta de configurar un concepte diferent de qualitat de vida, no lligat al consum sinó a d’altres factors com estimar i ser estimat, gaudir d’un medi ambient sa, poder desenvolupar un treball satisfactori, disposar de suficient temps lliure, passejar, practicar esport, escoltar música, llegir llibres, estudiar, realitzar activitats artístiques i culturals, mantenir bones relacions amb familiars i amigues i amics, ser membres actius de la societat…

No hi ha canvi sense somni, igual que no hi ha somni sense esperança

Bon estiu! Per poder descansar i animar-nos per continuar la complicada però agradable tasca d’ensenyar, tot educant, a nois i noies, a nens i nenes.

[1]Per llogar un habitatge a Barcelona es necessita més de la meitat del salari.elpais.com3.07.23

Els 4 milions de cases buides, representen 14% de tots els habitatges. Catalunya plural 20.07.23

A España hi ha 447.691 habitatges nous que estan buits. Julen Bollain, 2024.

[2]Als darrers cinc anys a Espanya s’han tancat 3490 aules públiques i només 72 de concertades. S’avança cap a la privatització. Malgrat que ambdues xarxes han perdut un percentatge semblant d’alumnat, el percentatge de grups retallats a la pública és gairebé 20 vegades més alt (2,5% del total) que a la concertada (0’13%).

[3]A molts municipis d’arreu d’Espanya només hi ha oferta pública i, per tant, no es notarà. Però a la majoria de capitals de província i a molts nuclis urbans grans, pot provocar un retrocés important de la pública. Pot haver casos on la pública es converteixi en marginal i adreçada només als sectors més precaris. També pot perjudicar a la concertada que no selecciona l’alumnat, que també n’hi ha.    Miguel Soler: “L’educació pública es pot convertir en marginal als nuclis urbans grans”.