Opinió

Gràcies, català

El 4 d’abril de 1985, a l’edat de 5 anys, vaig arribar per primera vegada a l’aeroport del Prat agafat de la mà de ma mare. Vaig néixer a Tepoztlán de Morelos, un poble situat a 80 quilòmetres de la ciutat de Mèxic. Nàixer a Mèxic va ser una casualitat fruit de les aventures de dos joves viatgers que van decidir instal·lar-se uns anys a Tepoztlán per gaudir de l’art,  de la música i dels paisatges estelats i màgics dibuixats pel déu Tepozteco.

La meva mare és originària d’un petit poble del Pallars Sobirà, però suposo que per una forta immersió lingüística, per la pressió d’una societat eminentment patriarcal en aquell temps o bé per la necessitat de formar part i no sentir-se diferent, mai, en els anys que vàrem viure a Mèxic, em va parlar català.

Com tants alumnes nouvinguts, però amb el gran avantatge de tenir una mare i una àvia catalanes, vaig haver d’aprendre aquesta meravellosa llengua. Recordo que l’àvia em feia llegir els rètols de les tendes del barri i m’ensenyava paraules i dites pròpies del Pallars.

• Abuelita, estic avorrit, li deia.
• Si estàs avorrit lloga’t un gos, nen, em contestava amb un somriure entremaliat als llavis.

Els primers anys van ser d’immersió sistemàtica i gairebé inconscient. L’escola, en aquell temps, era un espai d’aprenentatge en català, l’únic espai en determinats contextos sociolingüístics per a molts infants i joves com ho era en el meu cas.

L’escola en català va suposar per a mi un reducte d’equitat essencial en la meva formació acadèmica i personal

Després de viure durant un any a L’Hospitalet, vàrem poder comprar un pis al Raval on, a finals dels 80, la llengua d’ús social era majoritàriament el castellà.

L’escola en català, per tant, va suposar per a mi un reducte d’equitat essencial en la meva formació acadèmica i personal. Em va donar una oportunitat privilegiada de conèixer i usar una llengua que ha sigut l’eina més important de la meva vida professional i, a més, m’ha permès connectar amb una part necessària per anar construint la meva identitat.

Avui, l’argument educatiu que es desprèn d’aquesta experiència és el pal de paller de la formació dels usos lingüístics en l’àmbit educatiu (ULAE) impulsada pel Departament arran de la davallada de l’ús del català dels darrers anys. Aquesta davallada, ho sabem, respon a múltiples causes, però una de les conseqüències més greus és que tenim docents que encara no han fet seu aquest argument i no estan prou sensibilitzats. Siguem models lingüístics en català, fem de l’escola un espai que ofereixi l’oportunitat d’usar i sentir català, perquè, en molts casos, serà l’únic en què molts alumnes ho puguin fer i d’això se’n diu garantir la igualtat d’oportunitats educatives.

Certament, la meva experiència personal constata aquesta necessitat que avui podríem dir que és una urgència. Som un país d’acollida que té l’oportunitat i la responsabilitat de regalar una llengua. Una llengua que serveix per aprendre, per jugar i per enamorar-se. Una llengua per treballar, per somiar i per insultar. Una llengua que és un tresor que enriqueix la nostra competència plurilingüe i intercultural i que, en definitiva, ens fa més lliures.