Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Francesc Imbernón és catedràtic de Pedagogia de la Universitat de Barcelona
Quan parles amb molts docents dels diversos nivells educatius trobes en les converses un neguit sobre què està passant a l’educació. I d’això fa anys que se’n diu “malestar docent”. El malestar del docent és un conjunt d’efectes permanents negatius que afecten les condicions psicològiques i socials de qui exerceix la docència. I això és greu en un sistema educatiu, per les implicacions que té a l’ensenyament i l’aprenentatge dels infants i adolescents. I és veritat que fa temps els docents pateixen malestar en factors que incideixen directament sobre la seva acció docent, és a dir, sobre l’“actuació del professor a classe i a la institució”, a causa de les embranzides legislatives que no compten amb ells (ho que ho fan en contra seva, com per exemple la LOMCE i altres legislacions autonòmiques) i marejant el col·lectiu. També degut a les retallades que han provocat una manca dels recursos materials i han rebaixat les condicions de treball (menys sou, més hores, més alumnes, menys suport, etc.) i sense oblidar, sobretot a secundària, la violència que augmenta en les institucions educatives, ja sigui per l’alumnat o els pares, amb la sensació de poca implicació social. Els docents tenen la percepció que moltes famílies passen del que fan els seus fills a l’institut o discuteixen decisions educatives.
Aquest malestar també afecta la seva professionalitat, provocant el que s’anomena una desprofessionalització, és a dir, una pèrdua deguda a la falta d’aquesta comunió entre societat i educació o a la sobrecàrrega de la seva feina. I això provoca una baixada de la qualitat educativa.
Aquest darrer és un malestar de segon ordre, ja que són els problemes en el context on es desenvolupa la tasca educativa. Aquesta incomprensió de la societat de què parlàvem, les opinions polítiques sobre la docència sovint negatives, la desconfiança sobre el professorat (que ha augmentat en els darrers temps com es comprova per l’augment proposat del control sobre ells)… Tot això comporta una sensació de falta de reconeixement. Dic sensació ja que estadísticament quan es pregunta als pares sobre el professorat, aquest surt ben valorat en les enquestes, però la sensació que tenen ells és que la seva feina està menystinguda i està al punt de mira de la crítica de tothom, com es comprova quan es publiquen els informes PISA. És una sensació de desempara i solitud davant la important tasca d’educar a la infància i adolescència actual. La tribu els comprèn i els plany, però no fa esforços per ajudar-los a l’educació dels seus fills. Per tant, com a mínim, les solucions passen per una major implicació social a l’educació i incentivar-la amb polítiques públiques, fer més inversió en educació per donar temps i recursos al professorat per millorar la seva feina, reduint la sobrecàrrega d’aquesta.
I no podem oblidar que hi ha un darrer malestar per la fatiga en les mobilitzacions, ja que els darrers cursos han estat d’agressió educativa (LOMCE, llengua, currículum, retallades, substitucions) i costa molt que canviïn les polítiques que els governs tiren endavant sense consultar la comunitat i per altres interessos que no són educatius. També s’ha de tenir en compte que un dia o més de vaga comporta un detriment del sou i això pesa en un col·lectiu castigat per la nòmina des de fa anys. Malgrat tot la consciència del col·lectiu és que la situació educativa necessita donar veu al professorat i s’ha de sentir aquesta veu davant de la insensibilitat dels poders públics. I, de vegades, és l’ única forma de fer-ho: mobilitzant-se.
Hem d’evitar que el malestar continuï i que no augmenti. I amb això hem de fer esforços personals i institucionals, encara que aquests darrers són els que més han minvat els darrers anys.
