Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
La paraula innovació domina avui l’educació. Tot ha de ser innovador: els projectes, les metodologies, les aules i fins i tot el propi professorat. Es multipliquen premis, segells de qualitat, programes d’excel·lència i xarxes d’innovació. Però entre tant entusiasme sorgeix una pregunta essencial: innovem per a què i per a qui? Perquè no tota innovació és progrés, i no tot canvi millora l’educació.
En el seu sentit més profund, innovar avui dia hauria de transformar l’educació per fer-la més justa, humana i significativa. Tanmateix, en massa ocasions, s’ha convertit en un simulacre: canvi per canvi, sense analitzar els fins reals ni les condicions en què treballa el professorat. Així, afegir activitats, propostes, evidències o projectes acaba sobrecarregant un professorat que sovint ja es troba exhaust i desbordat. En aquest escenari, no falten els anomenats “invents” d’innovació que circulen a les xarxes socials o apareixen en declaracions de persones públiques i autoritats educatives: metodologies miracle, reptes virals, projectes llamp o fórmules d’èxit que prometen resultats espectaculars però que gairebé mai transformen l’ensenyament ni milloren l’aprenentatge de l’alumnat. Es converteixen en pedagogies inútils.
Cada innovació introdueix una nova capa de burocràcia, més exigències i objectius a complir. Al professorat se li exigeix adaptar-se sense descans, mentre que el temps per reflexionar, dialogar o investigar la pròpia pràctica continua sent mínim. És un escenari que afavoreix la saturació i el desencant, i que converteix en heroic el que hauria de ser quotidià, ensenyar bé.
Quan la innovació no té diàleg ni comprensió dels contextos, esdevé un instrument de control. Canvia el llenguatge: projectes, evidències, competències… però no les estructures que generen desigualtat, desconcert, malestar o manca de sentit. La pedagogia corre el risc de buidar-se de contingut ètic i social si oblida la seva arrel: educar per a la vida comuna, per a la comprensió del món i la ciència i per al desenvolupament integral de les persones.
No tota innovació és progrés, i no tot canvi millora l’educació
Cal recuperar la serenitat pedagògica. Innovar no és incorporar l’última eina tecnològica ni multiplicar activitats o tallers. Innovar és preguntar-se quins aprenentatges són essencials, quines relacions es construeixen a l’aula i quines experiències permeten als alumnes pensar, dialogar i actuar sobre la seva realitat. No es tracta de fer més, sinó de fer-ho amb sentit, utilitat, coherència i propòsit.
En aquest context, la veu del professorat es torna clau. Sense la seva participació, sense la seva experiència i reflexió, no hi ha canvi possible. La innovació autèntica neix de comunitats docents que observen, dialoguen, experimenten i aprenen juntes. Requereix confiança institucional, acompanyament proper i temps per a la reflexió compartida. No pot sorgir en un clima de sospita, pressa o precarietat, perquè en aquestes condicions el professorat no pot exercir la llibertat pedagògica necessària per transformar la seva pràctica i el seu context.
L’escola no necessita més receptes ni fórmules màgiques, sinó més preguntes. No necessita més programes pseudoinnovadors, sinó més sentit. Potser el repte no sigui seguir innovant, sinó reaprendre a educar, mirar l’alumnat amb calma i atenció, reconstruir els vincles entre docents, famílies i comunitat, i situar l’ensenyament com una pràctica cultural, ètica i política. Perquè l’educació no és neutral; cada decisió curricular, cada canvi metodològic i cada innovació comunica valors, prioritats i visions del món.
La innovació autèntica neix de comunitats docents que observen, dialoguen, experimenten i aprenen juntes
A més, no podem ignorar la sobrecàrrega emocional i professional que pateix el professorat. Molts docents senten que la innovació arriba com una imposició, que els plans i programes se superposen, que l’avaluació constant els observa més que no pas els acompanya. L’educació no pot ser un territori d’ansietat ni un espai de simulació d’eficiència; necessita espai per a l’aprenentatge autèntic, l’experimentació i la cooperació, no només per a l’execució d’instruccions externes.
A més, la irrupció de la intel·ligència artificial planteja un nou repte. No n’hi ha prou amb incorporar eines digitals per la seva novetat; cal preguntar-se quin paper volem que hi jugui en l’educació. La IA pot facilitar certs processos, però mai no pot substituir la capacitat del professorat per guiar, interpretar i acompanyar l’aprenentatge. Tractar la IA com un recurs més implica reflexionar críticament sobre els seus límits, riscos i potencial per enfortir la creativitat, la col·laboració i la comprensió profunda de l’alumnat, en lloc d’utilitzar-la com un accés ràpid a la productivitat o a l’avaluació estandarditzada de competències. Només així la tecnologia esdevé aliada de l’educació, no un instrument més de sobrecàrrega o simulacre.
Innovar, doncs, no consisteix a córrer endavant, sinó a aturar-se a pensar cap a on volem anar. No és un fi en si mateix, sinó un mitjà per millorar l’educació, per formar ciutadans capaços de comprendre el seu món i actuar-hi amb sentit ètic i social. Quan la innovació perd aquest horitzó, es converteix en un simulacre: un espectacle de canvi que no transforma res en profunditat i que, a més, pot donar ales a polítiques que erosionen la justícia i l’equitat educatives.
Com deia Paulo Freire, ningú educa ningú, ningú s’educa sol: ens eduquem junts, en la comunió i en l’esperança. Recuperar aquesta idea exigeix prioritzar la col·laboració entre el professorat, fomentar comunitats de pràctica, valorar l’experiència del professorat i apostar per una educació que respecti la diversitat, promogui l’equitat i prepari l’alumnat per a la vida i no només per a l’examen. Només així la innovació pot tornar a ser autèntica, significativa i emancipadora.
En definitiva, l’educació necessita innovar amb sentit, no amb pressa. Necessita menys procediments i més reflexió, menys imposicions i més diàleg. Només aleshores podrem superar la fatiga del sistema, retornar l’autoritat pedagògica al professorat i recuperar l’esperança que l’escola pot ser, de veritat, un lloc on aprendre moltes coses i a viure junts.
