Entrevista

Javier Martín Luque: “El sensellarisme no és d’un dia per l’altre, és tot un recorregut al llarg de la vida”

Javier Martín Luque va tenir els primers contactes amb el món social als 14 anys com a voluntari a diverses entitats de la seva ciutat natal, Sant Boi de Llobregat. Després de ser delineant durant deu anys, i ballarí professional durant més d’una dècada, va decidir fer un gir vital. Va estudiar Integració Social, primer, i Educació Social, després, mentre treballava a la Fundació Arrels, que acompanya persones en situació cronificada de sensellarisme.

La seva experiència al Pis Zero, un recurs nocturn on dormen persones que viuen al carrer, el va portar a escriure, en català i castellà, Oberta de bat a bat. Històries de dones en situació cronificada de sensellarisme, coreografiades des dels escenaris de l’educació local (Círculo Rojo) per donar veu a històries de dones invisibilitzades i reclamar una xarxa de recursos adient a les seves necessitats.

En Oberta de bat a bat i Abierta de par en par, hi ha una mirada sobre el sensellarisme femení en què es presenten les dones en situació de carrer com a supervivents, resistents, vulnerabilitzades i també entranyables. Coincideix amb la teva experiència com a educador social?

Aquesta mirada la comparteixo com a educador social i com a persona, perquè acompanyant aquestes dones amb històries tan dures i tan injustes he tingut la necessitat de transformar per mi mateix la crueltat amb una mica de bellesa, una mica de poesia, per continuar acompanyant-les. De fet, un dels objectius del llibre és apropar aquestes històries a la ciutadania, i apropar la fortalesa i la humanitat d’aquestes dones per intentar trencar els estigmes i els prejudicis. Penso que queda esborrada la humanitat d’aquestes dones i, per això, hi ha la intenció d’aportar una mica de dolçor a aquestes històries tan amargues.

Una part de la societat respon amb rebuig davant les persones que viuen al carrer. Creus que és per desconeixement, per falta de sensibilitat…?

És un altre objectiu, apropar aquestes històries a la societat perquè entenguin que el fet que hi hagi dones al carrer, que hi hagi persones al carrer, no és una opció triada, és una situació obligada per l’estructura, per les institucions, per la part relacional i personal de cadascú…. Una de les tasques d’Oberta de bat a bat i Abierta de par en par és sensibilitzar la ciutadania, fer entendre que hi ha una sèrie de factors que afecten, com la salut física, la salut mental i la manca d’espais. Hi ha una manca d’espais perquè estiguin protegides i per poder recuperar-se. Vull cridar que sí que tenim, la ciutadania, la responsabilitat de ser empàtics i d’entendre que no ha sigut una situació triada per les persones, sinó que hi ha una sèrie de circumstàncies que han portat la persona a aquesta situació de sensellarisme.

A Oberta de bat a bat, que barreja ficció i realitat, les protagonistes han patit fam, maltractaments, atur, problemes amb l’alcohol, abusos sexuals, mort de fills o situacions familiars molt complicades. I, a més, no tenen una llar on salvaguardar-se. Has volgut treure a la llum aquestes històries per fer visibles les vides d’aquestes persones que estan al nostre voltant?

He volgut treure a la llum aquestes històries de violències diverses i situacions familiars molt greus per donar-les a conèixer a la ciutadania perquè entengui que moltes vegades arribem a situacions molt greus i amb molta vulnerabilitat que tenen la seva arrel en la infància, en la nena, i he fet el recorregut de com una persona pot acabar en aquesta situació tan greu.El sensellarisme no és d’un dia per l’altre, és tot un recorregut al llarg de la vida. I els problemes de salut mental no són d’un dia per l’altre. Una nena que ha patit abusos i que ha sigut maltractada de nena, de jove i de gran, acaba en una situació molt vulnerable. I si a sobre tenim la problemàtica estructural, com avui dia, de lloguers molt cars i de feines molt inestables, és com abocar la persona a una situació de sensellarisme.

Posar paraules, a mi m’ha servit per suportar i sostenir aquestes històries de dones tan dures. Ordenar tot el que els estava passant m’ha servit per entendre el seu comportament al llarg dels anys i poder acompanyar-les, ajudar-les d’una manera positiva i intentar que puguin iniciar la seva recuperació.

La Vicky, que és l’educadora que fa de vincle de les deu històries que conformen Oberta de bat a bat, les descriu com a dones que ho han perdut tot, fins i tot la dignitat. Abans mencionaves les institucions. Què es pot fer, institucionalment, per no arribar a aquesta pèrdua de dignitat humana tan fragant?

Les institucions han de facilitar i obrir recursos que entenguin les necessitats reals de les persones que estan en aquesta situació tan cronificada de sensellarisme. Han d’haver-hi recursos de baixa exigència o alta acceptabilitat on la persona pugui iniciar el seu recorregut a la seva mida, al seu ritme, i on la persona pugui a poc a poc iniciar aquest període de recuperació, entenent la salut mental de la dona, entenent si la dona té un trastorn de salut mental per consum, si la dona té una mascota, si la dona té pertinences. Ha d’haver-hi espais que acullin la dona en tota la seva diversitat, amb un equip professional adient a aquesta especialització.

Això m’ha fet recordar que algunes protagonistes de la novel·la connecten i desconnecten ràpidament del món real. Tot i que no hi ha una fórmula màgica, quines eines teniu les i els professionals per acompanyar-les?

Els professionals i les professionals de l’àmbit social, l’única eina que tenim és el vincle amb la persona, la relació amb la persona. Això s’ha de treballar a poc a poc, dient-li a la persona que estem aquí, que l’escoltem, que som al seu costat i que la comprenem. O sigui, hem de facilitar una relació de bon tracte a la persona, hem d’entendre els seus traumes i anar veient amb la persona, anar veient amb els conflictes i anar veient amb els canvis que observem de la persona.

Com bé dius, no hi ha una fórmula màgica, cada dia i cada moment és únic, i hem d’estar alerta, hem d’escoltar molt què li està passant i aprofitar qualsevol indici. La Vicky, amb una dona, se li apropa amb un iogurt de llimona perquè era l’únic que volia. Si ho pensem fredament, no deixa de ser un iogurt, però per a la protagonista significava molt més. Significava que una professional s’està preocupant per ella, l’està cuidant i està intentant que aquest espai sigui de la dona. I això passa amb totes les protagonistes, amb el cafè amb llet, amb les galetes, amb la roba per cosir… És a dir, el que necessita cada persona.

Els professionals i les professionals de l’àmbit social, l’única eina que tenim és el vincle amb la persona

I cal cuidar, cuidar, cuidar molt, tenir una part humana activa. Si una dona ve maltractada del carrer, si necessita una dutxa, doncs fer-ho amb molta cura, amb molt de respecte i amb molt d’amor. Es necessiten una sèrie de cures i una mirada humana per poder iniciar aquesta recuperació i poder viure dignament.

De fet, una de les dones que dorm a la pensió del llibre, Camelia, plora amb la Vicky perquè feia molt de temps que ningú no l’escoltava.  Pot ser que quan una persona no està acostumada a que l’escoltin o a que la cuidin, baixi la guàrdia i s’obri?

Això passa sovint, però també passa el contrari. Quan una persona que està acostumada a que la maltractin, ens ha passat que quan tu la tractes amb respecte, ella pateix un conflicte interior que el trasllada a l’exterior; és a dir, amb la professional. Quan les persones només han viscut amb persones que les han maltractat, a vegades no saben relacionar-se d’una altra manera, només saben relacionar-se d’una manera tòxica. I, aquí, les professionals hem de començar a fer un recorregut de transformació de les relacions i de ser referents, de dir ‘aquest és un espai segur per a tu, aquí les professionals estem per cuidar-te perquè tu milloris i perquè tu inicis un nou camí de transformació’. La paraula i la presència tenen un pes. És dir-li una i una altra vegada a la persona ‘estic aquí per acompanyar-te, estic aquí per cuidar-te, tu estàs aquí en un espai de protecció i seguretat i aquest és el teu espai’. I no tenir pressa, estar al seu costat amb calma i esperant que la persona estigui preparada per a aquest canvi.

Parles de Casa Camelia, que és un lloc que va existir, com un espai de caliu comunitari. Per què el vas triar?

Casa Camelia està inspirada en una ciutadana de Barcelona que tenia una pensió. Als anys 80, a Barcelona hi havia moltes pensions en què moltes entitats de l’Ajuntament portaven persones que estaven al carrer per ser allotjades. Jo no vaig tenir el plaer de conèixer aquesta dona, però una amiga meva me’n va parlar molt. De fet, la Llar Tere Villagrasa d’Arrels Fundació, rep el nom en honor a aquesta dona. Per mi, és una reivindicació perquè hi hagi més cases Camelia, no exactament com apareix en la novel·la, sinó perquè hi hagi espais especialitzats en dones on puguin reiniciar aquest procés de millora.

I t’inspires també en el Pis Zero d’Arrels, un recurs nocturn on van a dormir persones que viuen al carrer i en què tu vas treballar cinc anys. Què et va remoure el Pis Zero i què et va portar a escriure la novel·la?

Oberta de bat a bat i Abierta de par en par van néixer com un procés terapèutic mentre treballava al Pis Zero. És un pis nocturn de baixa exigència, un espai mixt, i jo treballava sol, tot i estar acompanyat moltes nits de voluntàries i voluntaris, però com a professional estava sol i havia de sostenir una mica la meva part emocional. Va començar així, jo no escrivia per fer cap llibre, sinó per endreçar i reflexionar sobre què m’estava passant. Quan comences a treballar al Pis Zero, et sorprenen molt totes les històries i tota la problemàtica de salut que tenen les persones, tant físicament com mentalment. L’escriptura va ser la meva manera de poder seguir endavant, de veure, analitzar i endreçar tot el que m’estava passant.

I vas decidir fer-ho a través de vides de dones, que són una minoria pel que fa al sensellarisme, aproximadament d’un 10% del total, però que sovint arrosseguen càrregues més pesades.

Jo vaig acompanyar homes i dones, i totes les històries són importants, cada història i cada persona podria tenir un llibre, però jo vaig decidir escriure sobre dones per sumar un gra de sorra. Jo, com a professional, em vaig adonar que amb les dones tenia menys eines, perquè eren històries tan difícils de sostenir, que emocionalment em van fer patir molt més. Són històries molt cruels, han patit tant que la meva manera de contribuir era centrar-ho en històries de dones per intentar cridar que aquest 10% no és real, que hi ha moltes dones amagades, hi ha moltes dones silenciades. Per poder sobreviure, la dona que està al carrer s’ha d’amagar per tal que no li facin mal a nivell sexual i a nivell físic. Moltes han sigut assassinades…

De fet, a l’última part del llibre expliques el desenllaç de cadascuna de les deu dones. Tot i que el llibre és una barreja de realitat i ficció i no hi ha els noms reals, aquests finals són reals?

Són finals reals. La ficció que hi ha al llibre és per protegir la intimitat de la persona. Són històries reals, però ficcionades.

Viure al carrer escurça la vida radicalment

Algunes d’elles van morir poc temps després, i això m’ha fet recordar que l’esperança de vida de les persones en situació de carrer és 25 anys inferior a la mitjana de la població. En el cas de Barcelona, l’esperança de vida de les dones és de 87,5 anys i la dels homes és de 82 anys. Això vol dir que les persones que viuen al carrer moren amb uns 50 anys de mitjana. Volies cridar l’atenció sobre això?

Volia cridar l’atenció sobre el fet queviure al carrer escurça la vida radicalmentperquè la salut física i mental queda perjudicada radicalment. He volgut intentar transmetre quin greu és que la persona que està al carrer tingui tantes pors, i que necessari és que tinguin espais per recuperar-se i tenir una vida digna i justa, que la persona tingui una vida de drets. És la intenció final, que la lectora o el lector vegi com ha sigut la seva vida i que gràcies a la fundació, per exemple, ha tingut un pis o una residència per poder viure amb dignitat.

Oberta de bat a bat va sortir al novembre. Quin feedback has rebut en aquest temps, perquè has fet diverses presentacions i xerrades. Les persones que no coneixien la realitat del sensellarisme femení, els ha aportat una mirada nova?

A nivell general, m’han donat les gràcies per apropar la realitat del sensellarisme que no està tan a l’abast. A les notícies sovint s’escolten casos molt dramàtics i frívols, i el que m’han dit és que gràcies a cada capítol han vist la part humana de la persona i que s’han pogut apropar a les dificultats que tenen aquestes persones i a no jutjar-les. I a entendre que el trastorn per consum o els problemes de salut mental estan en totes i en tots nosaltres, en tota ciutadania. Totes i tots tenim una salut mental, el que passa és que aquesta salut mental dependrà de com és la nostra vida, de si tenim o no una llar, de si tenim una bona feina i un bon sou, de si tenim una xarxa de relacions sanes, si hem tingut una bona educació i accés a la salut… El que m’han dit les lectores i els lectors és que han vist que la persona no tria, sinó que hi ha una sèrie de circumstàncies que fan que acabi en aquesta situació tan injusta de sensellarisme.