Opinió

Jornades o campanya de portes obertes? La difícil tasca de conèixer una escola ‘disfressada’

És època de portes obertes a les escoles. A mesura que passen els dies, les parets dels centres es van omplint-se de treballs colorits i ben fets –els que han quedat malament es guarden en un calaix–. Hi ha fotografies d’alumnes que somriuen mentre ensenyen la feina feta, de professor que atenen alumnes… A poc a poc, els llibres a les prestatgeries s’endrecen, s’ordenen les taules… Arribada la data, les escoles lluiran la seva cara més amable.

És possible fer-se una idea de com és una escola el dia de portes obertes? Queden a la vista els aspectes més importants?

No hi ha dubte que les jornades de portes obertes se sofistiquen any rere any. Ja no és estrany veure-hi estratègies de màrqueting: vídeos molt ben editats de la vida escolar, discursos elaborats plens de paraules carregades d’emotivitat, xifres i fins i tot gràfics de resultats. Hi ha pancartes penjades de les façanes, plafons, pamflets, alumnes de l’escola que ens guien i ens l’ensenyen amb un orgull el lloc al qual pertanyen.

Què està passant? Per què les escoles públiques han d’entrar en aquest joc competitiu?

Cada vegada són més les diferències entre les escoles, també entre les públiques. Hi ha centres que disposen de pantalla digital a cada aula, que tenen, a més, portàtils i aules amb ordinadors. Hi ha escoles on els alumnes tenen les llibretes de colors, un estoig amb el logo de l’escola, una maquineta-goma molt sofisticada, un set de colors per a cada alumne. Hi ha escoles amb material que no té res a envejar al d’una papereria. I hi ha escoles on, simplement, tot això no existeix. Parlem d’escoles públiques, però no per això iguals.

També hi ha la diferenciació d’escoles en funció dels resultats o per nombre d’immigrants. Hi ha molts factors que fan que un centre sigui diferent a un altre, però la veritat és que, la part més important, la que realment importa quan parlem d’educació, generalment no es veu. Darrere d’una escola amb resultats pitjors pot haver-hi un punt de partida molt baix que s’ha superat amb escreix. Darrere d’una escola amb molt bons resultats pot haver-hi una pedagogia estricta que anul·la el sentit real de l’aprenentatge.

Així doncs, darrere de l’enfocament de cada jornada de portes obertes hi ha una cursa per caçar el perfil d’alumne i família desitjats. És per això que cada centre juga les seves cartes, per seduir a qui considera el model d’alumne-família que encaixa amb els seus objectius. També en els pobles on la taxa de natalitat determina si hi haurà un o dos línies es lluita per omplir unes aules que, en cas contrari, s’hauran de tancar, amb la consegüent marxa d’alguns professors.

Es pot arribar conèixer una escola emmig de tants adornaments?

Durant els dies de portes obertes les escoles estan tan disfressades que és difícil veure-hi amb claredat. És cert que unes quedaran desmarcades de les altres per aspectes objectius com l’estructura de l’edifici, la quantitat d’aules, el menjador del col·legi, el pati… Però quan una és dins sap que el contingut no determina l’ús. ¿Quantes escoles no tenen una gran quantitat d’ordinadors i després no saben treure’n profit? ¿Quantes escoles no han sabut o no han fet una planificació adequada per rendibilitzar l’auxiliar de conversa nadiu? ¿Quantes escoles diuen que volen treballar per projectes però tenen un claustre de professors que no comparteix aquesta idea? No ens enganyem, tot això no és més que un aparador que cal examinar amb lupa.

És cert que és molt difícil saber què passa en el si d’una escola, però si hagués de pensar en aspectes importants potser em decantaria per saber sobre el flux de professors: quan el professorat no treballa a gust en un centre, hi sol haver una fugida constant de professors a altres centres. Això, sens dubte, és un senyal que alguna cosa no funciona bé, perquè el projecte educatiu d’un centre difícilment pot funcionar sense una plantilla fixa i constant que conegui el funcionament de l’escola i es comprometi amb ella.

També és important saber com funciona l’atenció als alumnes amb dificultats o amb necessitats educatives especials: ¿quants professors d’educació especial calen, quants alumnes atenen, treballen dins o fora de l’aula… No sabem si el nostre fill necessitarà d’aquesta ajuda, però passi el que passi, sempre serà preferible que aquells que ho necessitin siguin atesos adequadament.

Un altre aspecte important és saber com es gestionen els conflictes: ¿es deixa els alumnes fora de la classe? ¿Se’ls castiga portant-los a cursos inferiors? ¿Es tracten els conflictes en tutories? ¿Es gestiona mitjançant converses i reflexions? ¿Participa d’això l’equip directiu quan cal? ¿Se’ls deixa sense pati? Sens dubte, els conflictes són una de les bases de la vida escolar (i de la vida en societat). És per això que és important saber com es tracten aquests problemes, perquè qui s’ocupa d’això demostra que és capaç d’alçar la vista per uns moments del contingut i ocupar-se de les persones. I tots i totes volem, abans de res, que s’atengui els nostres fills i filles com a persones.

Finalment, jo aconsellaria a les famílies que, si tenen ocasió, parlin amb els professors –amb els de tots els nivells–, i vegin i palpin quin és el seu punt de vista i el seu ànim. Facin-los preguntes, de tu a tu, mantinguin una conversa real i sincera amb ells. Preguntin com són les seves classes, què els agrada més, com utilitzen el material, quines activitats fan… Crec que no hi ha ningú millor que ells per saber què passa en una escola.