Opinió

Llegir ens humanitza (II)

Aprendre a voler llegir

No és el tema d’aquest article descriure els processos d’ensenyament i aprenentatge de la lectoescriptura (diversos i no sempre adequats), però sí que faré un apunt de com la immersió digital pot acabar modificant-los. Les mestres d’educació infantil són extraordinàries expertes en el gairebé màgic procés d’aconseguir que les infàncies a les quals acompanyen arrenquin un dia o un altre a llegir. Les seves metodologies actives fan que la curiositat, la imaginació, el desig infantil de saber condueixi a voler llegir i poder llegir.

Amb la immersió digital, el fons didàctic no ha canviat molt, però els seus components i seqüències probablement sí i caldrà revisar-los dins de la seqüència de canvis en la infància en l’univers digital. N’hi hauria prou amb considerar una metodologia respectuosa amb la infància i reeixida com la de María Montessori. Un mínim exemple: continuen sent vàlides les seves caixes de lletres que permeten compondre activament les paraules, atribuir sons, dominar el traç de la seva escriptura… Però, quina diferència hi ha entre una lletra física que es toca i ordena amb un traç que s’escriu, corregeix i domina en una pantalla?

En una forma o una altra, la clau és el procés actiu del nen no la “cartilla” amb la qual aprèn. L’univers digital amplia les possibilitats que siguin actius, les possibilitats d’assaig error, les gratificacions en descobrir que s’aprèn, les possibilitats de comunicar l’après… L’essència és mantenir el desig de saber què diuen les lletres, inocular el virus de no acceptar que altres persones o pantalla els diguin el que diuen.

No obstant això, no oblidem que les estrelles de la constel·lació lectora són ara moltes més i que estan interrelacionades de múltiples maneres. Veu, text i imatge poden ser el mateix o diferent i poden arribar a parlar, escriure, pintar o llegir per recorreguts diversos. Poden dir-li a una pantalla que escrigui i aprendre a llegir el que escriu, escriure i comprovar que no s’entén, parlar i demanar la foto del que diuen, escoltar i provar de dibuixar o escriure, llegir el que uns altres escriuen, demanar ser llegits, saber que s’entenen llegint-se, etc., etc.

Què és un llibre?

Havia deixat aparcats els altres dos components de l’acció de llegir i, a més, llegir és una mica més a llegir frases. La meva pretensió a l’escriure aquest text era parlar de llegir llibres. No es tracta tan sols de saber llegir sinó de dedicar temps de vida a llegir o de viure la vida, també, llegint. I tot això ja no significa de cap manera que llegir sigui una activitat analògica.

En dir llibres, parlem de relats, d’explicacions agrupades amb un cert ordre que conformen un conjunt. Deia al principi que llegir ens fa humans. Ara haig d’afirmar que llegir “llibres” (físics, digitals, virtuals, només orals o amb mescla de formes comunicatives) suposa construir una part significativa de la condició humana.

Però, potser, un dels riscos de la lectura en temps digitals és la fragmentació dels relats, sense que quedin units en un tot, en una estructura de sentit, en un llibre. De fet, llegim molt més que en altres èpoques, però la suma de les múltiples lectures entre pantalles no és equivalent a llegir un llibre. Llegir llibres ha de ser accedir activament a llegir relats units per algun sentit. El llibre podem situar-lo com l’element estable en mig de la fugacitat informativa. També com el lloc personal de calma, quan tot s’altera i es fragmenta.

Convé recordar, a més, que els llibres no són bons per definició i que la “maldat” no té a veure amb les “pantalles”. Encara que llegir ens humanitzi, llegir qualsevol cosa pot deshumanitzar-nos.

Velles raons i noves formes per a submergir-nos en els llibres

Per a què llegim llibres? En primer lloc, llegim llibres per a poder accedir a altres imaginacions. Altres persones van imaginar realitats, els van donar forma, les van escriure i ens van permetre conèixer-les en un llibre. Sense llegir, ens perdem una part dels mons imaginables.

Els llibres són finestres obertes al món, que permeten endinsar-se activament en un univers més ampli que el del nostre entorn més pròxim, la nostra realitat familiar o les segregacions i exclusions imposades per la condició social.

Llegim per a entendre el món, entendre’ns i entendre als altres. Els llibres no deixen de ser una altra cosa que explicacions (propostes explicatives) de la realitat que fan els seus autors. Ésser humà és poder dubtar i els llibres condueixen a la construcció de respostes i a la creació de nous dubtes. Encara que llegir sempre serà aplicar aquell criteri de no acceptar per definició el que se’ns diu (encara que estigui en un llibre) sinó tractar de construir el propi relat. L’univers digital augmenta la possibilitat d’accedir a bons relats i la d’enganxar-nos amb relats de realitats falses o interessades.

Accedir als llibres és accedir als sabers humans acumulats. No és el mateix que buscar les referències sobre un tema en internet. Tampoc fer que una IA ens escrigui i poder llegir una síntesi de milers de documents. Llegim el que un autor va escriure, amb la seva lògica, la seva coherència i el seu sentit personals, i pot ser que ens permeti tenir algun criteri i ser més savis.

Deia al principi que poder llegir era poder assignar sentits a les paraules o connectar-les amb altres sentits propis o aliens. Els llibres són compilacions de significats i sentits amb els quals connectem quan llegim. Entenem una lectura perquè descobrim el seu sentit, podem posar-la en relació amb altres sentits que coneixem, ens fa pensar en altres sentits. L’acte humà de llegir (no el de les IA que s’entrenen llegint sense entendre) és el de descobrir el sentit del que llegim i, especialment, el d’atribuir-li altres significats i sentits.

Vides en les quals hi ha llibres

Arribem a les reflexions sobre el llibre físic, de paper, amb el qual majoritàriament i fins al present hem llegit. Suposo que, enyorances emocionals a part, hem d’acceptar que llegir i llegir llibres és possible i positiu en diferents suports. De fet, ara mateix, tu estàs llegint en una pantalla i jo solc llegir majoritàriament en digital, encara que soc un escriptor que ven llibres de paper.

Però, preocupat per educar per a llegir, per seduir amb la lectura, m’assalten alguns dubtes o preocupacions. La primera és com visualitzar, fer visibles els llibres, els que avui majoritàriament veiem en una llibreria o una biblioteca (que no deixa de ser el lloc dels llibres). L’“amor pels llibres” del qual se sol parlar pot néixer veient portades en digital, o és més seductora una prestatgeria física plena d’ells? Encara que, de fet, en qualsevol biblioteca no visitem prestatgeries, sinó que fem cerques en un ordinador, potser envoltats de llibres.

Produeix el mateix efecte emportar-se un permís de lectura digital que emportar-se un exemplar físic? En qualsevol cas, avui, encara, per a algunes persones, visitar una llibreria és fer una immersió en un univers de llibres i és diferent de submergir-se en el banc de dades d’una biblioteca nacional.

El repte actual és aconseguir estimular i mantenir l’interès pels llibres, quan sembla que només la seva realitat física dona fe de la seva existència, però molts dels joves lectors viuen en realitats reals que tenen format digital i en elles ho busquen tot. El repte passa a ser que en aquestes realitats hi hagi llibres visibles i desitgin accedir a ells. I això suposa parlar de llibres, educar per a llegir llibres, amb independència del format. Molt probablement, a curt termini, la realitat lectora estarà conformada per lectors que descobreixen els llibres físics i els llegeixen en digital, per lectors que descobreixen digitalment i llegeixen físicament. Amb una realitat comuna: en les seves vides hi ha llibres.

Llegeix aquí la primera part de l’article