Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Sona el telèfon mentre estic redactant un informe de derivació per a l’EAP. No sé per quin motiu, mai puc acabar-ne cap al mateix dia que el començo. Com ja suposava, un nou foc per apagar, una nova baralla entre alumnes que ha acabat en insults i amenaces a la docent que intentava mediar entre tots dos. No sense esforç, aconseguim separar les parts implicades i em quedo a soles amb un dels alumnes en una sala (l’única que hi havia buida en tot el centre). Li parlo de l’últim partit del Barça, de cotxes i, fins i tot, de música que ni conec, amb l’únic objectiu de distreure la seva ment per poder començar a parlar.
Què ha passat? Què senties? Què sents? Tres d’entre algunes de les preguntes que intento fer per reconstruir un relat que ni tan sols ells són capaços d’explicar. Nanos de 12 anys que es barallen per situacions que, als ulls dels adults, són tan absurdes que costen d’imaginar. Però fins i tot en això cal posar-hi la mirada. Per a aquests joves són més importants que qualsevol altra cosa, però quan hi pensen, en fred, se sorprenen de les seves reaccions irades i violentes.
L’orientació educativa no és només una especialitat, no és només ser docent i no és només orientar. L’orientació educativa té alguna cosa de salvatge i, alhora, una calidesa que només trobes quan ets a casa o quan t’abraça algú que no esperaves. L’orientació és abordar-ho tot donant sentit i coherència a tot el que passa al centre educatiu i a l’entorn de cada una de les persones que en formem part.
Sovint encara em pregunten si sóc profe, psicòloga o si sóc de direcció. Anys després de consolidar-se aquesta figura, les mateixes professionals que comparteixen claustre no entenen la nostra feina. Estem en conflictes entre alumnat i professorat, acompanyem la tasca docent i orientem en les adaptacions, assessorem a direcció, acompassem el ritme i el sentir del centre, sostenim les famílies, entrellacem recursos, incorporem una mirada que només es pot tenir quan comprens i observes totes les peces del trencaclosques.
L’orientació educativa no és només una especialitat, no és només ser docent i no és només orientar
Paro per anar a esmorzar i, com cada dimarts, ens trobem amb les companyes al bar del mercat: cafè i entrepà. Lluny de descansar i desconnectar després d’una estona amb una intensitat que no desitjo a ningú, compartim les sensacions de les primeres hores del matí. Em quedo amb el plor desconsolat d’una alumna de segon, sense motiu aparent. Només tornar, vaig a buscar-la i la convido a passejar una estona pel pati. M’explica que ha passat la nit fora de casa, s’ha discutit amb el pare i va decidir escapar-se. I ara toca parlar amb les integradores socials (els meus àngels de la guarda), coordinar-se amb serveis socials, parlar amb la família, pensar com podem acompanyar aquest moment, entendre què necessita, buscar la manera que trobi al centre un espai on sentir-se segura.
L’orientació educativa no és només parlar i escoltar. L’orientació educativa va de crear espais on l’alumnat pugui sentir que les experiències vitals poden ser positives. L’orientació ha de buscar escletxes que permetin abocar llum en les vides dels joves, especialment en situacions que, sovint, no haurien d’haver viscut mai en la seva curta vida.
L’orientació ha de buscar escletxes que permetin abocar llum en les vides dels joves
Avui marxo a casa trista, com molts dies. Frustrada perquè no he acabat l’informe, hem perdut un vincle importantíssim amb un alumne i em sento massa privilegiada per viure al barri on visc i no al que treballo. Hi ha dies que ploro i que la ràbia em menja; d’altres, estic tan cansada que sóc incapaç de sentir-me. La meva feina, allò que em fa sentir viva, és a voltes també el que em mata. Una vegada i una altra em pregunto com puc ser tan pacient a la feina i explotar a casa de manera descontrolada quan els meus fills s’enfaden entre ells o el meu marit s’ha descuidat de comprar els tomàquets.
L’orientació és una manera de viure i d’entendre el que t’envolta i envoltada d’incoherències. L’orientació és donar el que tens (i molts cops el que ets) i això passa factura. L’orientació no és només una professió, és un sentir, un construir, un quelcom que no pot explicar-se. I en aquest no saber explicar-se és on ens trobem tantes i tantes professionals esgotades i felices de fer i ser el que som.
L’orientació ho hauria d’impregnar tot però, de vegades, rema a contracorrent. I aquí seguim: servint tan bé com podem… i com sabem.
Decideixo que aquest informe, l’hauré d’acabar demà.
