Actualitat

“L’educació ha estat tan lligada al càstig que tenim interioritzada la por”

Article publicat a eldiario.es

Amor, límits i comunicació. Són les tres variables que, segons José Antonio Marina, els pares han de manejar amb detall quan emprenen la difícil tasca d’educar els seus fills.

Aquest filòsof i pedagog ha desenvolupat una teoria de la intel·ligència que fuig del concepte de conèixer per conèixer per moure’s cap a la idea d’aprendre per dirigir l’acció. Un procés d’autocontrol difícil d’assumir quan sentim por, la emoció que més paralitza, fa vergonya i també de la que menys es parla.

Treure aquestes pors del forat de la reclusió i desenvolupar la valentia són les premisses de les quals parteix el seu últim llibre, Los miedos y el aprendizaje de la valentía (Ed. Ariel), amb el qual pretén donar consells als pares sobre com ajudar a seus fills a afrontar el que Marina anomena les “pors enemigues”.

¿La por i la inseguretat que senten els pares pot traslladar-se als fills?

Normalment, l’origen de la preocupació excessiva dels pares són els missatges contradictoris. Els reben constantment a l’escola, el metge, la família, el grup d’amics…, i arriba un moment en què no saben si donar una Visa or als seus fills o un mastegot. La por és una emoció que pot heretar-se, no perquè sigui genètica, sinó perquè és apresa. Si un dels pares té fòbia a les aranyes, probablement algun dels fills també adquireixi aquesta por per imitació.

És dolent tenir pors?

La por detecta un perill i ens prepara per respondre a ell, com fan els animals. Aquests són les anomenades pors amigues, que cal educar i mantenir perquè protegeixen la nostra integritat. Però hi ha altres pors, els enemics, que només ha desenvolupat l’ésser humà per la seva capacitat per raonar. No són perills reals, sinó imaginaris, que poden fins i tot limitar la nostra vida. És una emoció molt fàcil de provocar i per això tots tendim a utilitzar-la més del que hauríem.

A més, en els nens es donen les pors evolutives, que són els que apareixen lligades a una edat determinada. Són, per exemple, la por a la foscor, als estranys, a l’aigua, als sorolls forts… Normalment aquests temors tenen un pic i després van desapareixent. Per això, els pares no s’han d’alarmar, sinó tenir paciència, animar els seus fills a habituar-se poc a poc a allò que els espanta. La clau està en evitar que treguin aquests temors de polleguera i es converteixin en patologies.

Com ajudar els fills a superar aquests temors?

Davant els temors, hi ha diverses formes d’actuar. Una d’elles, la més comuna, és la fugida. I aquesta és precisament la que cal evitar, perquè l’únic que provoca és que aquesta por s’engreixi i que els nens es facin més dependents d’allò que els posa fora de perill, que remeia el seu malestar. Evitar la por no la resol.

Passa, per exemple, quan un nen té por a dormir sol i se’n va al llit dels seus pares. El procés d’anar habituant-se a la foscor ha de completar tard o d’hora i, al final, el nen s’haurà d’enfrontar a la seva por perquè arribarà un moment en què hagi de deixar el collit. Dormir amb els pares és només una manera d’alleujar la sensació desagradable momentàniament.

Hi ha por a l’escola?

Tradicionalment, l’educació ha estat molt lligada al càstig. Les persones de la meva generació estàvem acostumades a un tracte molt autoritari i teníem interioritzada la por. Complíem molt bé amb tot el que havíem de fer. És un tret comú dels nens més porucs, que se’ls educa molt bé perquè són molt obedients. No obstant això, quan aquests nens surten a la vida adulta, és probable que siguin més dependents, passius i que els costi més prendre decisions. Són adults amb poca capacitat real per dirigir la seva acció cap a la resolució dels problemes.

La preeminència d’aquesta concepció dramàtica de l’escola és molt clara amb dites com “la lletra amb sang entra” o “et donaré una lliçó”. Aquest context pesa molt, tant, que estudiar comença a percebre com una cosa desagradable. Una concepció allunyada de la realitat: als nens sí que els agrada aprendre.

Llavors, els càstigs no són bons aliats de l’educació?

Tot el contrari. Tot i que de vegades són necessaris; per exemple, si un nen fica els dits en un endoll, és una forma d’inhibir una conducta que no fomenta cap alternativa. És més, té moltes contraindicacions i no afavoreix els comportaments positius. Si el teu fill no estudia, el càstig no és la solució perquè pot provocar que menteixi, que falsegi les notes, que copiï… Cap d’aquestes solucions afavoreixen l’aprenentatge, que és el que cal posar en valor. Si s’aplica un càstig perquè cal tallar una conducta molt puntual, sempre ha de ser proporcionat.

I, en el sentit contrari, premiar el comportament positiu és recomanable?

Per descomptat. Cal premiar els petits actes de valentia dels nostres fills i així anar avançant en la superació dels temors poc a poc, amb reptes cada vegada més grans. Per exemple, a un nen que té por a la foscor li pots proposar que vagi a una habitació a agafar alguna cosa, però sense encendre el llum. Quan s’enfronten a això i veuen que guanyen a la por, la van desactivant.

Els adolescents són especialment vulnerables a la por?

L’adolescència és una etapa complicada, però no tan catastròfica com es pinta. En els últims 15 anys, la neurologia ha descobert que l’adolescència (de 13 a 18 anys) és la segona edat d’or de les persones. El cervell es reorganitza, es fa més potent i aprèn a manejar la informació molt més ràpid. Aquest canvi suposa que, en lloc de conduir un ciclomotor, els adolescents han de començar a conduir un ferrari.

Durant aquests anys de transició a la vida adulta, els nois i noies busquen la seva identitat, s’independitzen de la família i necessiten l’acceptació del grup d’iguals. Són, per dir-ho, els seus tres tasques evolutives. L’última és fonamental perquè només amb aquest cercle d’iguals es comuniquen amb sinceritat. I si aquest cercle els falla, poden sentir-se molt perduts. Passa, per exemple, amb l’assetjament escolar, una mostra de la infal·libilitat de la por. És una cosa que a les víctimes els costa reconèixer, no s’atreveixen a parlar-ne i es van tancant en si mateixos.

I què pot fer la família en aquestes ocasions?

Primer, detectar aquesta por perquè probablement no siguin els fills els que t’ho expliquin. Una vegada que es coneix, cal animar-lo a que busqui suports i deixar una cosa clara: ‘tu no ets la teva por’. El millor és transmetre’ls la idea que la por és com una grip contra la qual cal lluitar i que pots menysprear sense menysprear-te a tu mateix. A partir d’aquí, el següent pas és augmentar les fortaleses, tot i que en moments donats s’hagin d’aguantar algunes molèsties.

A la Universitat de Pares fem tallers sobre com xerrar amb un adolescent. Recomanem als pares que mai comencin una conversa amb una pregunta, perquè això provoca el blindatge immediat de l’altra persona. Si no us contesten a la primera, el més probable és que segueixis preguntant fins que la xerrada es converteixi en un interrogatori.

És important que s’ensenyin estratègies de comunicació a les escoles, on aquests problemes són molt comuns i es poden descobrir amb més facilitat. Sabem moltes coses d’educació que ens permetrien resoldre la major part dels problemes educatius. Està demostrat que es pot aprendre la creativitat, la valentia, el talent… Però penetrar a l’escola és una tasca molt lenta. Per això va sorgir la Universitat de Pares, per crear sinergies que després es poguessin traslladar a les aules.

En el seu llibre defensa que la valentia es pot aprendre, com fer-ho?

A les pàgines aporto algunes claus bàsiques per aconseguir-ho: tenir una actitud proactiva orientada a metes, aprendre a inhibir la resposta, controlar l’atenció, educar la parla interior, canviar el poder dels desencadenants, augmentar la confiança en un mateix, la resistència a la frustració, l’optimisme i l’esperança. És un procés llarg, però molt positiu perquè garanteix la llibertat. No es tracta de no sentir por, sinó d’actuar malgrat ella.