Opinió

La centenària revolució pedagògica de Barcelona

El 5 d’octubre és el dia mundial de les mestres i els mestres. A la capital del país en són més de 10.000, i tot i que la UNESCO només els dedica un dia a l’any, es mereixen una valoració pública i notòria per cada jornada que dediquen al creixement integral del seu alumnat. Mereixen el reconeixement, parafrasejant l’il·lustre ministre, de ser les primeres ciutadanes i els primers ciutadans de Barcelona, i aquest ajuntament s’hi deixa i es deixarà la pell perquè el seu somni pedagògic pugui fer-se realitat sense traves.

Enguany, la commemoració del professorat a la ciutat va de la mà d’una altra: la de la creació de la Comissió de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona el 1916, que pretenia, literalment, “escometre de forma definitiva i adequada la solució del problema de l’edificació escolar”.

Si ens deixem dur per un punt de gosadia, i ens preguntem quin podria ser el balanç d’aquest segle tan intens i desigual, les interpretacions han de ser forçosament diverses. En termes gramscians, des del pessimisme de la intel·ligència podem constatar una certa sensació d’urgència i de neguit al si de la comunitat educativa de la ciutat. El model educatiu del franquisme més fosc, l’antítesi d’una educació pública, laica, coeducativa, inclusiva i lliure, va escapçar de soca-rel la vitalitat i el lideratge d’una ciutat compromesa amb la revolució pedagògica, com eina imprescindible de construcció d’una societat plenament democràtica. Molt s’ha fet, i s’ha caminat, per refer-se d’un sotrac històric que va colgar l’accés a les llums de tota una generació, però és cert que encara queda molt per fer perquè Barcelona disposi de més educació pública, i de més qualitat.

Des de l’altre extrem, l’optimisme de la voluntat ens arrossega a sentir-nos esperançades i esperançats, perquè aquesta ciutat està transformant la necessitat en un repte apassionant, i en un compromís col·lectiu perquè l’educació pública i de qualitat no resulti una quimera de futur sinó un fet de present.

Sigui com sigui, d’allò que estem segurs és que la petjada de 1916 és encara ben viva, i profunda, als carrers i els barris de Barcelona. La ciutat actual és hereva dels qui a principi de segle passat van treballar, i molt, per intentar resoldre el problema de la manca d’escolarització a la ciutat, i ho van fer posant a disposició dels més desafavorits uns centres educatius de gran qualitat, tant a nivell arquitectònic com pedagògic. Unes escoles que havien d’actuar com a transformadores de la desigualtat ja existent a la ciutat, en la qual fa un segle –a tall d’exemple– a Gràcia i Sant Gervasi l’analfabetisme se situava en el 26%, i per contra a la Barceloneta era del 50%.

Avui Barcelona se sent orgullosa de ser dipositària d’un remarcable patrimoni educatiu centenari, uns equipaments escolars construïts en el seu moment com a veritables “palaus per a la infància” i que moltes generacions, posteriorment, d’alumnat i professorat, també han pogut gaudir. Escoles i edificis que després de tants anys segueixen sent avui espais de referència: Àngel Baixeras, Milà i Fontanals, Casas, La Farigola, Lluís Vives, Ramon Llull, Collaso i Gil o Pere Vila, i també l’Escola del Mar, situada a la platja de la Barceloneta, bombardejada durant la guerra civil espanyola i que des d’aleshores educa al costat del parc del Guinardó.

Evitem, però, realitzar connexions artificioses entre passat i futur. Ara no és demà, ara és avui. És avui que hem de donar resposta als problemes reals, autèntics, que viu l’educació a la nostra ciutat. Barcelona està posant l’educació al servei de la lluita contra les desigualtats, i ho fa recuperant el poder d’aquesta educació per posar-lo de nou a les mans de la ciutadania. Una educació lliure de segregació i que busca la coresponsabilitat de tothom en un marc de ciutat educadora, i uns instruments de política educativa municipal –IMEB, consorci, departament Barcelona ciutat educadora, AICE– treballant-hi coordinadament.

Aquests organismes, i el conjunt de la ciutadania, han de perseguir amb afany fórmules polítiques i administratives que ens permetin gaudir d’una educació més ampla. Avui el dret a l’educació ja no pot limitar-se al dret a l’escolarització, i l’educació formal, no formal i informal es confonen i barregen en un continu inacabat d’interaccions que procura respondre a les necessitats educatives de societats tan complexes com la nostra. Tampoc pot limitar-se a un període determinat de la vida: l’atenció i l’educació a la petita infància, i l’educació de les persones joves i adultes han de ser elements constitutius del dret a una educació al llarg de la vida, i esdevenir-ne prioritat. El dret a l’educació no pot limitar-se a ser una política pública més: n’ha de ser la primera prioritat. I les prioritats es demostren amb fets, no amb paraules. Barcelona no vol ser la capital d’un país que només inverteix el 2.8% del seu PIB en educació.

Som conscients que els reptes de l’educació a Barcelona no es limiten a conjuntures locals, d’un temps i espais concrets, sinó que molts d’ells prenen sentit arran de fenòmens globals. El més urgent de tots, el biaix existent entre un dret a l’educació pensat per al segle XX que continua vigent per una nova societat del segle XXI, per a la qual ha quedat petit.

Barcelona vol ser clau a l’hora de repensar el dret a l’educació, no només aquí sinó arreu, i vol encetar un procés extensiu i participatiu per fer seva la Declaració d’Incheon, que des de 2015 esdevé el marc de referència de l’educació mundial que entre totes i tots volem construir per al 2030. Volem ser el primer ajuntament del país que l’adopta, i que impulsa una estratègia perquè la generació d’infants i joves que avui omplen aules, acampades i carrers, puguin viure en una societat que els permeti anar a la recerca del sentit cada cop més imperceptible de cada gest i cada acte. Al capdavall, és per totes elles i ells que el món de l’educació es mobilitza, i un ajuntament com el de Barcelona hi té el compromís de donar-hi resposta perquè vol ser, un cop més, capital de la innovació educativa.