Opinió

La ILP no serveix per debatre l’educació del segle XXI

Un dels drames que travessa la reflexió urgent sobre l’escola que la infància d’avui necessita és haver de discutir de qüestions que no són centrals, en territoris conceptuals que no tenen res a veure amb com cal construir l’escola del segle XXI. Encara resulta més feixuc parar-se a pensar i debatre si comproves que els suposats renovadors et consideren enemic si no acceptes el seu marc de debat. Més enemic que els que sempre han legislat per mantenir l’escola com institució destinada a la reproducció social.

Escric tot això quan arriba al Parlament una Iniciativa Legislativa Popular (ILP) sobre el sistema educatiu de Catalunya i, en cas de no acceptar la seva bondat, et plouen amenaces d’excomunicar-te de la comunió progressista i d’esquerres. Tanmateix, ho diré clar: es tracta d’un text que no serveix ni per al debat que volen promoure i, a més, posar això a debat pot significar no discutir del que veritablement importa: com hauria de ser una bona llei d’educació per al present i per al futur.

Un text sense ni una ratlla de pedagogia

De veritat, cada vegada que em poso a llegir el document de la ILP em passa com en el seu moment amb la LEC i després amb la llei Wert. Abans d’arribar a la segona pàgina descobreixo que no té ni una ratlla de pedagogia, els infants i adolescents s’han perdut pel camí, miren de definir una escola que no té res a veure amb la realitat… I deixo de llegir.

Com que més d’un amic pot reaccionar ofès, adverteixo que sempre he opinat en contra de la LEC actual i sempre he repetit –també davant la consellera Rigau– que es tracta d’una llei que, sent benèvols, serveix pels anys 60 del segle passat. També és conegut que em prodigo sovint donant suport a moltes de les marees grogues signatàries. No opino out ni mogut per les batalletes polítiques que comencen a produir-se. Escric perquè no m’agradaria haver de tornar a discutir a partir de textos, idees i paraules desfasades que, suposant que arribessin a ser llei, estarien molt lluny de l’educació que defenso com a necessària.

No podem posar-nos a debatre sobre l’educació i l’escola –els dos conceptes– que necessitem a partir d’un text que per definir el sistema educatiu utilitza 21 adjectius, tots seguits (article 1). No seria més fàcil definir què es una escola avui i per a què la volem? Existeix educació si no és democràtica? L’escola de la diversitat pot no ser inclusiva? Per què es redueix la definició escola catalana a escola en català? Quan un concepte necessita tant adjectius és que el substantiu està buit.

Escolaritzar la infància amb un model centralitzat

Els que tenim ànima local i tractem de mirar la realitat amb ulls d’infant en tindríem prou per no tenir ganes de debatre un text com ara aquest veiem com parla de l’educació 0-3 (per exemple a l’article 10). Tants anys lluitant per aconseguir recursos educatius diversificats i flexibles, pensats en funció del territori, d’acord amb projectes d’infància comunitaris, perquè ara proposin que tot sigui escola, ordenada i gestionada des de la Generalitat!

Tota la historia de la renovació educativa, des de la construcció de veritables equips educatius a les comunitats d’aprenentatge es resumeix per als promotors en la defensa d’un estrany assemblearisme de gestió. ¿No seria més necessari definir les idees clau del que significa fer escola junts (professionals, famílies, territori) avui?

Un dels problemes de fons de la LEC és, per exemple, definir la transmissió del coneixement con la funció principal del professorat. Una idea que resultava inevitable perquè segueix parlant de l’escola del currículum. Ara, la ILP ni es molesta en advertir que estem debatent sobre com s’educa i com s’ensenya en la societat informacional. Siguis de l’Instragram o de Twitter t’obliga a parlar, una vegada més, de la vella escola.

L’educació com a servei públic

Tota la proposta sembla girar al voltant d’un concepte estrella: fusionar l’escola concertada amb l’escola pública, impedir que existeixin segregacions i divisions associades a tipologies de centre. En abstracte podria compartir-ho. Però, quan es va discutir el Pacte per l’Educació, vàrem descobrir que el punt d’acord i de lluita per concretar-ho girava al voltant del concepte de l’educació com a “servei públic”, amb independència de qui prestés aquest servei. La veritable lluita, el veritable debat, la veritable garantia legal, és aconseguir que tota escola finançada amb diners públics respongui a les característiques de “servei” (no negoci) que fa possible l’acompliment d’un dret de manera “pública” (que no pot adoctrinar, que no pot seleccionar, etc.). L’escola i molts altres recursos educatius són serveis i són públics. La forma de prestar-los pot ser diversa, però la llei i l’Administració han de garantir que respecten aquests valors.

Seguiria. Però ja he dit que aquest text no serveix per discutir ni d’educació ni de l’escola que necessitem avui. Benvinguda una ILP. Tanmateix, al meu parer, les firmes que avalen la ILP el que reclamen és molt senzill i això sí que ho comparteixo: la llei educativa de Catalunya no serveix i en necessitem amb urgència una altra.