Opinió

‘La importància de dir-se Òscar Wilde’, ‘El Ballarí’ i ‘Gracias a Dios’

‘La importància de dir-se Òscar Wilde’

Rupert Everett ha dirigit La importància de dir-se Òscar Wilde. Un retrat que comença quan Wilde surt de la presó i se’n va a París. Arruïnat, menyspreat per bona part de la societat que abans l’adorava, lluny de la seva dona i dels seus fills i amb la salut debilitada, aquest escriptor que va conèixer la glòria teatral i a qui devem un conjunt de frases brillants que sempre sorprenen per la seva agudesa ha de fer front a un present ben galdós.

La pel·lícula ens mostra les relacions que estableix amb els pocs amics que li queden, amb algun company de llit que li dóna escalfor, amb la notícia de la mort de Constance,  la seva dona i amb la retrobada amb lord Alfred Douglas, l’aristòcrata i escriptor que va ser el seu amant i que va mantenir una relació de les més cèlebres i ambivalents de la història de la literatura.

Everett, a més de la direcció, interpreta a Wilde. Una interpretació memorable ben acompanyada per Colin Firth, Colin Morgan –molt ajustat a com ens podem imaginar el veritable Douglas–, Emily Watson i Tom Wilkinson, que aquí dóna vida al capellà que li va donar el sagrament de l’extremunció i que en una altra versió de la vida del cèlebre dramaturg, novel·lista i poeta interpretava el pare de lord Douglas, l’home que el va denunciar i que va aconseguir que el tanquessin a la presó per pràctiques homosexuals,  una presó que va ser la porta de la seva mort.

Ara bé, Wilde va tenir una de les vides més apassionants i turbulentes del segle XIX i aquesta pel·lícula n’ofereix una part que ens permet construir tot el que a l’obra no ens diu obertament. A més, és una bona excusa per rellegir els seus llibres. Quan surts del cine et queda la veu de l’actor explicant els contes que es va inventar per explicar als seus dos fills abans d’anar a dormir.

‘El Ballarí’

Si a la ressenya anterior parlàvem de la vida de Wilde, dirigida per un actor que també té un paper destacat a la pel·lícula, El ballarí ens explica una part de la trajectòria humana de Nureyev, potser el ballarí més popular de la història de la dansa. Dirigida per Ralph Fiennes, també actor i ben memorable –recordeu La llista de Schindler, Encegats pel sol o El pacient anglès–, que dóna vida a uns dels mestres de ball de Nureyev.

En aquesta pel·lícula, amb anades i vingudes del passat al present i del present al passat, sabem moltes coses de com era Nureyev, conegut com “El corb blanc” metàfora que deixa ben clares les seves contradiccions. Un home apassionant, proper i distant alhora i que va aconseguir anar a París amb el ballet de Leningrad i va decidir rebel·lar-se contra el control que exercia la Unió Soviètica sobre els seus artistes. Repassar la llista, per exemple, de literats i artistes de tota mena castigats pel règim comunista és un passeig per un dels horrors del segle XX.

Fiennes ens deixa gaudir dels balls, detall que li hem d’agrair, molt ben executats per Oleg Ivenko i filma amb mà segura l’escena final, quan Nureyev ha de decidir si torna a Moscou sabent que no podrà sortir mai més de la Unió Soviètica i sabent que el règim pot prendre represàlies contra la seva família o s’estima més demanar asil polític a una França que el rep amb els braços oberts. Curt paper –no en sé els motius– el que té el ballarí Sergei Polunin, que va ser el protagonista de Dancer, que és per mi uns dels documentals més interessants de la història d’aquest gènere.

Una bona tarda de biografies filmades de personatges ben remarcables. Clàssics en l’exercici de les seves belles arts.

‘Gracias a Dios’

Una gran pel·lícula de François Ozon que filma un tema molt delicat: els abusos sexuals contra infants, en  aquest cas una colla d’escoltes, comesos per alguns capellans vinculats a aquest moviment.

Ozon sap què té entre mans. Sap que ha de denunciar aquesta realitat tan terrible, però també ha d’evitar que la història acabi perduda entre imatges morboses, que no afegeixen res a la importància del fets que qüestiona i que podrien desviar el valor de la seva denúncia. En té prou per mostrar l’horror patit per aquestes criatures amb seqüències on es veu com l’adult i el nen entren dins una tenda de campanya o pugen les escales que els porten a una habitació més allunyada. Després tot queda a la nostra imaginació.

Basada en fets reals ocorreguts a Lyon –encara no tancats com a causa–, presenta el cas d’un pare de família catòlic, amb cinc fills i molt respectuós amb l’església, que descobreix casualment que el capellà que va abusar d’ell continua fent catequesi i convivint amb criatures. Exposa per carta aquest descobriment a la jerarquia religiosa, concretament al bisbe de Lyon, que intenta rebaixar la importància dels fets denunciats. Aquesta resposta posa en crisi el sentiment religiós d’aquest home. El fet de sentir-se poc acollit per la jerarquia l’impulsa a buscar més casos i a crear una associació per protegir altres criatures víctimes d’aquesta mena d’abusos. Aleshores Ozon enriqueix el primer relat amb el d’altres persones que han sofert el mateix però amb conseqüències diferents a les seves vides.

Més enllà de les experiències concretes que coneixem som testimonis del silenci de la institució i com aquest silenci, en algunes ocasions, fa més mal que els fets viscuts.

També som testimonis de les discussions dels membres de l’associació, de les maneres diferents que tenen d’afrontar els seus dubtes i dels descobriments que fan del paper que van tenir els seus pares quan alguns d’ells van fer-los confidents del que estaven vivint i patint.

Una escena memorable i resolta de manera magistral és quan la dona del personatge que inicia el procés és capaç de compartir amb una de les víctimes, potser la més fràgil de totes, el seu propi calvari.

Ozon ha filmat una esplèndida història, dolorosa i continguda que mereix ser vista més d’una vegada.